dimecres, 3 d’agost de 2016

Economia sense escala

La publicació fa uns mesos de la comunicació ‘Comerç per a tots’, insinuava un interessant canvi en l’estratègia comercial de la Comissió Europea. Feia palesa una emergent sensibilitat vers la percepció de la ciutadania europea, al temps que confirmava que la resistència davant el TTIP continua donant els seus fruïts. El debat obert a Europa pels que desmentim la necessitat, la legitimitat i la urgència de l’acord amb els EEUU, es trasllada al document quan aquest descriu com la ciutadania es qüestiona cada vegada més si el comerç serveix a les empreses o a les persones, o quan creu distingir una ‘politització’ de la ciutadania davant les polítiques comercials, tot i que aquesta distinció no sigui sinó retòrica. No és que la població s’hagi ‘polititzat’, sinó que després del Tractat de Lisboa, la política comercial europea amb els seus TTIPs, CETAs i TISAs, ha estat identificada com un tour de force o cop de ma, que no persegueix sinó la desregulació, subvertint tot control o legitimitat democràtics.

Fa ara cinc anys, fins i tot abans de signar-se el mandat de negociació per al tractat transatlàntic, un estudi conjunt, realitzat per la Comissió i la OIT sobre la relació entre comerç i creixement, presentat sota el títol ‘Dels mites als fets’, recordava que son molts/es els/les que consideren el comerç com quelcom que no és políticament neutral. Que tot i que la majoria desitja el creixement, no ho desitja a qualsevol preu. No li agradarà a la trilateral, però tot i el permanent rodet cultural, el trinomi comerç = creixement = ocupació, no convenç a una població que ve com el comerç beneficia als uns/es, mentre empobreix als altres/as, i que el creixement del PIB no exclou la precarització de l’ocupació. Així no es pot sinó agrair que la nova comunicació variï la perspectiva i aposti per una política comercial més responsable, efectiva, transparent i pensada per a projectar globalment, no tan sols els interessos, sinó també els valors d’Europa.

Si tenim en compte que sumats el volum de l’exportació i de la importació, la Unió Europea és el major actor ‘comercial’ del món, la paraula ‘responsabilitat’ no és qualsevol cosa. Així amb el ‘Tots’ de títol, la Comissió no restringeix l’àmbit i impacte del comerç als treballadors/es ciutadans/es i consumidors/es, sinó també als més exposats en els països en vies de desenvolupament i als que anomena ‘perdedors de la globalització’. Aquest enfocament compromès es reafirma quan la comunicació posa l’èmfasi en la relació entre política comercial i qüestions tan crítiques com el desenvolupament sostenible, l’evasió fiscal o els drets humans. Tot i la insistència de la UE els darrers anys, en forçar acords bilaterals draconians (EPAs), també amb països extremadament vulnerables, el recent text de la Comissió professa una sorprenent fe en la multilateralitat i en el paper de la OMC, arribant fins i tot a establir rotundament que “el comerç no és cap fi en si mateix”.

La Comissió no deixa de produir, amb una certa freqüència, textos interessants, com per exemple el de Laszlo Andor sobre el reforç de la dimensió social de la Unió Econòmica i Monetària, el 2013. El problema amb ‘Comerç per a tots’ serà que, tal i com passà amb el text d’Andor, sovint les paraules de la Comissió se les porta el Consell, quan no és la pròpia Comissió la que varia el rumb. Aquest seria el cas de les recents maniobres de Juncker per a furtar-li al públic el debat i l’aprovació del CETA, un nou tour de force en oberta contradicció amb el fons i forma d’aquesta comunicació. En qualsevol cas el text suposa un primer pas en la bona direcció tot i que hauria d’incorporar dues qüestions rellevants. En primer lloc si la realització econòmica i social d’un país, ha de dependre en primer lloc de la seva balança comercial. Sembla evident que a nivell global no és possible que tots tinguem un superàvit, i exportem més del que importem. Així hauríem de valorar si no seria més coherent que es busqués la ‘neutralitat’ comercial, amb un equilibri just entre demanda i oferta.

En segon lloc si el comerç no és cap fi en sí mateix, no tan sols s’hauria de qüestionar el superàvit comercial com a estratègia de dominació econòmica, sinó que també ens hauríem de preguntar si el volum del comerç, en sí mateix, ha de ser forçat artificialment. L’arrelament de l’economia en el territori, la transparència fiscal o la qualitat de l’ocupació no semblen encaixar amb la cultura de la franquícia global, en la que es traslladen i deslocalitzen de manera permanent segment de la cadena de valor d’uns països als altres, amb tal de maximitzar els beneficis. L’economia d’escala, com a etern argument, no fa sinó promoure el monopoli, la concentració de la riquesa i l’espoli i explotació de les persones, dels recursos i del medi ambient. És aquesta bogeria que importa pomes de Nova Zelanda, i passeja samarretes per tot el globus, una economia sense escala humana, que externalitza el risc i el cost real (humà, ecològic...), per a generar més acumulació de riquesa per a uns pocs. Davant això no podem sinó repensar el comerç per a convertir-ho en una eina global que pot i ha de promoure el desenvolupament i la justícia social.

La 'bombeta' torna el proper 4 de setembre!

diumenge, 24 de juliol de 2016

Tota la sang

A les víctimes

La quantitat de sang de la que disposa un individu se li diu volèmia. La relació entre el pes corporal i el de la nostra sang és de 1 a 13, i varia segons el pes, des dels 3 quilos d’un infant, als 5 o sis d’un adult. Si fem un càlcul de quina seria la volèmia de la humanitat, això és, la quantitat de sang humana que existeix al planeta i que es distribueix entre els 7.300 milions d’éssers humans que l’habiten, el resultat ens semblaria gairebé insignificant. Calculem-ho: 7.300 milions de persones a 5 litres, ens donen 36.500.000.000 litres de sang, el que vindrien a à ser 36,5 hectòmetres cúbics. Per a fer-nos una idea, la sang de la humanitat hi cabria a l’embassament de la vega del Jabalón, ocuparia dues vegades l’estanc de Banyoles, o podria ser transportada pels oceans en una flota de 100 grans petrolers, una esquadra que carregaria amb el nostre humor més íntim i preciós, amb el plasma sencer de tota la humanitat.

A qui en aquestes alçades s’estigui preguntant que a què ve aquest càlcul prou macabre, li hauríem de confessar que aquest és un càlcul per desesperació. Un intent de trobar consol en la escassa pau que ens ofereix l’àlgebra, davant la impossibilitat de trobar-li mesura a la volèmia del dolor o el volum de la injustícia que s’acumula al planeta. Els recents atemptats i assassinats massius a París, Bagdad, Niça, Múnich o Kabul, juntament a la sèrie històrica amb simes de l’aberració humana com la perpetrada, ara fa 5 anys, a l’illa d’Utoya, Noruega, ens confronten amb el que te de profundament inhòspita i lúgubre la naturalesa humana. Aquesta qualitat tan sols hipotètica que compartim amb els Anders, els David i amb tots aquells/es que decideixen prendre’s la justícia per la seva ma, enarborant la bandera negra del dolor i de la irreverència per a sentir-se, tot i que sigui només per un segon, senyors del seu propi destí.

En el cas de l’atemptat de Munich les especulacions inicials, la instrumentalització del dolor i del pànic per part de l’extrema dreta, i l’admirable contenció en la major part de la classe política alemanya, han donat pas al desconcert i a la desolació en l’anàlisi. El intent clínic de distingir semànticament entre ràbia i terror, entre odi i humiliació, de posar límits entre bogeria i coacció extrema, ens deixa desemparats davant la falta de criteri i de lògica. La naturalesa de l’ésser humà, aquesta que compartim amb els Lubitz i amb els Atta, es desenvolupa en una interminable escala de grisos, i no contempla cap frontera entre la maldat i l’alienació. Sí sembla que hi ha algunes constants, com que la injustícia genera injustícia, que l’odi i la incertesa es reprodueixen, si no es canalitzen mitjançant el sentit comú. També el respecte i la tolerància poden multiplicar-se, sempre i quan hi hagi prou dedicació.

En la mateixa mesura que la gravetat acaba per arrossegar-nos a tots al ras, l’entropia fa que qualsevol sistema, també humà, en tant s’abandona a sí mateix, acabí per produir dolor i desigualtat. Aquesta és la nostra responsabilitat, impregnar de sentit a la societat, introduir motius i valors en la comunitat humana per a salvar-la de sí mateixa. John Maxwell Coetzee, el brillant i incisiu escriptor que descrigué com cap altre els exasperants contrastos de la societat sud-africana, ens regalà amb ‘L’edat de ferro’ una imatge inoblidable: “La sang és preciosa, més preciosa que l’or i els diamants. Perquè tota la sang és un sol estanc de vida repartit entre les nostres existències separades, però unit per la naturalesa prestada, no donada, repartida, confiada, perquè la preservem. Sembla que visqui en nosaltres, però solament ho sembla, perquè el cert és que nosaltres vivim en ella”.

Ningú ha descrit de manera més tendre i senzilla el repte que suposa la conciliació permanent, l’esforç inesgotable que requereix fer viable aquest projecte comú que compartim 7.300 milions de persones. No serà possible sense assumir quelcom tan humà, intransferible i inalienable com ho és la responsabilitat. Responsabilitat davant la fragilitat dels sentiments, davant el que te de vulnerable la consciència, davant l’equilibri sempre precari de la pròpia identitat. El intent d’externalitzar aquesta responsabilitat de manera providencial, ja sigui en deus, nacions o mercats, no fa sinó aplaçar el que el dolor i la injustícia fan inajornable. L’aberració i el sense sentit de Munich, Kabul o Niça ens hauria de convidar a deixar de buscar l’enemic exterior per començar a buscar la solució en nosaltres mateixos, en aquesta volèmia delicada i púrpura que compartim i que no precisa sinó de responsabilitat i de sentit comú.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Simulacre

Què més britànic que la maledicció del faraó! Allò de què, desenterrada la mòmia, condemna a la més horrorosa de les morts a cadascun dels profanadors. Quan ja semblava que el ‘brexit’ s’anava a convertir en la mòmia de l’estiu, i que tots els que s’havien implicat d’una o altra manera en el referèndum, sortirien políticament amb els peus per devant, va Theresa May i la lia. Encara no s’havien refredat els cadàvers polítics de Cameron i Farage, quan en un arravatament de fina estratègia, la nova inquilina de Downing Street, resucità a Indiana Johnson, aquell que en Vargas Llosa titllà de ‘despentinat i garrulo’ i John Carlin com a ‘bufó de la cort’, per anomenar-ho ministre d’exteriors. Tanmateix no manca qui defensi que no és més que un coma induït, una mort a terminis; una elecció per a entretenir a l’ex batlle de Londres amb un càrrec pel qual s’haurà d’humiliar per tot el món, disculpant les seves impertinències davant infermeres sàdiques, onanistes cabròfils i d’altres criatures que, al marge de la seva portentosa i retorçada imaginació, habiten el món real i present de la política internacional.

Si finalment li somriu la sort, i diguem-ho ben clar, a nosaltres ens gira l’esquena per quatre anys, Boris Johnson es podria trobar als EEUU amb el seu alter ego, Donald Trump. I diem alter ego no tan sols perquè, a nivell de tupè, el que tenen aquests dos subjectes no ho arregla ni el perruquer de Françoise Hollande, sinó perquè els dos venen a ser criatures paradoxals, políticament contrafetes, irreverents i acòlites d’una estridència inhumana que ofega el debat públic i l’aboca a allò que Moises Naïm anomena amb encert ‘món posfactual’. En aquest univers, per molta digitalització i algoritme que s’anunciï a l’horitzó, el que mana amb força per desesperació de sociòlegs, politòlegs i demògrafs, és la més pura visceralitat. Tan sols així s’expliquen les disparatades previsions demoscòpiques i també aquesta curiosa sensació del dia següent, quan els ciutadans/es aixequen la mirada dels resultats, i murmuren a l’oïda interior quelcom semblant a ‘La que hem muntat’. Per a alegria dels demòcrates amb limitacions, aquesta és la prova definitiva de què la democràcia no és un joc apte per la mainada, sinó un arma perillosa.

Però si resulta xocant veure la ciutadania sorprendre’s del seu propi vot, més encara ho és veure com els líders que amb tanta firmesa, supèrbia i menyspreu van donar la resta per una opció, de cop i volta, quan la veuen aprovada, mostren el seu desconcert, intenten fer-se enrere en les seves promeses o, fins i tot, acaben dimitint per tornar al seu coma etílic, en el cas de Nigel Faragae, al induït, en el cas de Johson, o a la inòpia política, com serà el cas molt probablement d’en Cameron, ara sense illa. No sabem si els referèndums els carrega el diable o la mòmia, però el que sembla evident és que la democràcia com a fenòmen, o dit d’una altra manera, el cara o creu democràtic, pot arribar a convertir Europa en un infern. I no perquè es vagin a cel·lebrar referèndums en França, Àustria o Polònia, sinó perquè cada nova elecció que es presenti, i especialment a nivell presidencial, pot arribar a transmutar-se en una consulta popular, això és, terreny abonat perquè la ciutadania bolqui les seves emocions, passions i sentiments i acabi prenent posició davant el psicodrama en el què els mass media acaben per convertir tot procés electoral.

La democràcia està malalta, i és aquest virus el que acabarà portant-se per davant la Unió Europea. No per paràsits com en Nigel Farage que carreguen contra la hipocresia, per acabar cobrant d’una institució a la que avorreixen, o com Durao Barroso, que s’omplen la boca amb valors que després, quan se’ls obre el maletí, escupen sense pesar, sinó per manca d’ambició democràtica i social, per manca, en definitiva, d’un projecte, el vèrtix del qual sigui la superacio constant de la realitat. Europa s’ha venut als mercats i s’ha entregat als especuladors, a les elits que mai van entendre el seu sentit, i molt menys la seva necessitat històrica. Van ser aquestes les que en el seguiment dels seus interessos, condemnaren al continent, una i altra vegada, a la guerra, i son les elits financeres i industrials les que hi posaran un nou punt i final. Per aturar aquesta deriva caldria un gran partit europeu que defensés amb força els valors de la cohesió i la solidaritat, però el que ho hagués pogut fer, entregà, juntament amb Blair, Schröder o González, la seva ànima al capital. Ara no queda altra opció que tornar-se a organitzar. Lluitar perquè s’entengui que això no és Europa, ni democràcia, ni tampoc socialdemocràcia, sinó pur simulacre.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Sentit comú

La impunitat està en l’origen de la crisi que travessem. La laxitud amb la responsabilitat política i amb la responsabilitat corporativa ha promogut a aquells polítics i empresaris que no tenen escrúpols i que no posen límit a la seva cobdícia. Al mateix temps la impunitat és part d’una estratègia de dominació, una arma de perversió massiva, perquè desmoralitza a la societat i certifica la seva vulnerabilitat davant la pura lògica del poder. El resultat, tal i com s’ha pogut veure en les recents eleccions, és l’augment del marge de tolerància, la connivència amb un estat de coses que, vist des d’una certa distància, resultaria totalment inacceptable, però que mitjançant el contacte quotidià, es converteix en ‘normalitat democràtica’.

El recent fitxatge de Manuel Durao Barroso per part de Goldman Sachs, posa en evidència fins a quin punt s’ha instal•lat ja la impunitat també a nivell europeu. Els 5 milions que cobrarà l’ex president de la Comissió del banc d’inversió nord americà, no poden sinó reforçar la sospita que la crisi política més profunda que mai hagi experimentat la Unió en la seva curta història, i que avui la situa davant del precipici, hagi estat induïda de manera deliberada. Els 10 anys de Barroso al davant de la Comissió, comportaren una agressió frontal i sense precedents al model social europeu i amb ella una corrosiva devaluació democràtica del projecte comú, afeblit en el marc de la governança europea.

Les recents maniobres del successor de Barroso, Jean-Claude Juncker, amb tal d’evitar que el tractat de lliure comerç amb Canadà (CETA), fos considerat un tractat mixt, i així poder estalviar-se la seva aprovació per part dels parlaments nacionals, mostra fins a quin punt segueix essent estratègica aquesta devaluació. La complicitat corporativa de la Comissió, la seva permeabilitat a la influència dels lobbys, segueix marcant la línia del nou equip liderat pel que fos primer ministre del balneari fiscal de Luxemburg. Que per aquesta via s’alimenti el descrèdit de la Unió, es traslladi la lògica de la ‘impunitat’ a Brussel•les, i es posi vent en les veles d’aquells/es que defensen la ‘renacionalització’ d’Europa, sembla ser secundari.

No manquen proves ni testimonis que corroborin la responsabilitat de Goldman Sachs en la crisi que s’ha instal•lat des de l’any 2008. Davant de qui defensa que el seu funest paper va ser fruit d’una permissivitat excessiva o els que s’escandalitzen davant el fet que aquest ‘error’ li servís al banc per maximitzar beneficis, hauria de donar-se un pas més enllà i considerar si la crisi no fou també l’excusa per a introduir un nou equilibri de poder fet a la mesura dels grans interessos corporatius. Sense haver sigut ‘intencionada’, la crisis s’hauria vist així com l’oportunitat per a convertir la desregulació, la irresponsabilitat i la impunitat que van estar al seu origen, en les senyes d’identitat d’un nou règim.

La desorientació d’Europa, el govern per ‘absència’ i la manca de lideratge haurien deixat el projecte comú en les mans dels homes de gris. Aquests promourien ara una agenda amb tres eixos centrals. La descentralització del treball mitjançant la seva precarització amb tal d’apurar al màxim la transferència de la renda del treball al capital. Aquest primer objectiu podria ser completat en una mesura molt superior a la que s’havia sospitat en principi dins el marc de la digitalització de l’economia. En segon lloc estaria la desarticulació de l’empoderament democràtic de la ciutadania mitjançant una transició forçada del govern cap a una governança sense control públic i fàcilment manipulable.

Finalment estaria la transferència d’allò públic a allò privat, mitjançant la ‘racionalització’ de la despesa amb retallades que farien inviables els serveis públics, la seva externalització i privatització, i una rebaixa gradual dels drets fonamentals. Al final la dimensió de les persones com a ‘treballadores/as, ciutadans/es i consumidors/es’ es veuria compromesa en una revolució ‘racionalista’ que eliminaria tot ‘sentit comú’. La digitalització obviaria una bona part del treball, el govern corporatiu faria innecessari o fins i tot ‘molest’ el paper de la ciutadania, i, a la llarga, podria no haver arguments per a mantenir una societat que fos purament de ‘consumidors/es’. Això és el que te la crisi estructural que estem vivint, que potencialment no és tan sols crisi econòmica, política, social i democràtica, sinó també crisis civilitzatòria.

diumenge, 3 de juliol de 2016

Educació política

Per a qui vegi la política com una eina de transformació social, la cosa està com per a pensar-s’ho. Les eleccions del passat 26 de juny han deixat clar que l’equilibri, la projecció, la visió política, és la que és. Hi pot haver ajustos entre partits vells i nous, però al marge de la corrupció, de la impunitat i de la desídia més descarnada, la dreta segueix sumant en el regne de l’apatia, de la resignació i del recel. Un amic em suggerí fa ja massa temps, que per a la nostra salut ètica, més ens valdria facilitar una segona opció democràtica, no la de votar a favor, sinó en contra d’un determinat partit polític.

Si fos així, descobriríem que en el nostre sistema polític el vot és, en la seva immensa majoria, un vot negatiu. Es vota no a favor d’una opció, de la que desconfiem en allò més profund, sinó per a evitar el triomf d’una altra, que encara resulta més rebutjable o sospitosa. En un país en el que tots parlem de política pels colzes, en el que invoquem als platós tot un circ ple de cèsars peripatètics i d’heralds arrabassats, el que de veritat ens manca és educació política. És aquest el resultat del dèficit crònic de consciència cívica i republicana. Son els estralls del rodet teocràtic i de la nostra passió per excel•lència: el individualisme.

En altres països existeix el dret del ciutadà/na a dedicar un temps anual a la formació de la seva cultura política. En aquest tan sols la voluntat de donar als més joves accés a un espai d’educació en ciutadania, ja conjurà els pitjors fantasmes de la guerra civil, amb la denúncia d’adoctrinament comunista i de la ‘politització’ de la societat en un país al que, sembla ser, la despolitització és la norma. Si s’estudiés el debat i els arguments emprats per la dreta per fer front al pla educatiu del govern Zapatero, es veuria amb gran probabilitat que si existeix quelcom que la dreta espanyola temi més que la transparència, és la llibertat de consciència.

La història de l’estat espanyol és la pugna històrica de la classe dominant per assegurar-se el control sobre aquestes. El treball brut es realitzà a les aules i dins les esglésies al llarg de segles i segles, mitjançant el cultiu de la resignació, de la impotència i de l’atonia. Tot i que sembli paradoxal, res millor que la memorística per anul•lar la memòria, res millor que ‘La lletra amb sang entra’, per a promoure l’analfabetisme. Quan el despertar pedagògic de Giner de los Ríos, de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia o de l’Escola de la República, el primer va ser salvar el estatus quo des del faristol, després des del ministeri i, finalment, des de l’escamot d’afusellament.

Al mateix temps s’avançava a passos agegantats en la consolidació de l’estratègia de dispersió. Diu un amic que quan la classe treballadora es començà a organitzar al segle XIX, s’inventà el nacionalisme d’estat amb tal d’apel•lar a les passions més baixes, i quan resultà que tampoc això donava els seus fruits, no quedà un altra que inventar el futbol. Juntament a allò que s’ha anomenat ‘cultura de masses’, avui tenim la individualització tecnològica que ens converteix en elements ‘perifèrics’, però sobre tot la conversió de la política en un espectacle que redueix aquesta, en una pura lluita pel poder.

Així, davant la frustració dels resultats i la necessitat d’acceptar-los, no queda altra cosa que canviar de terç i acceptar que si la política ja no és una eina de transformació social, sinó una que conserva els equilibris existents, llavors del que es tracta és de transformar la política. El desenvolupament democràtic era una de les demandes del 15M i un dels principis rectors de la ‘nova política’ que s’ha anat abandonant a mesura que guanyava terreny i força la demoscòpia. Ara que les urnes han posat a cadascú al seu lloc, s’ha d’acceptar que no es tracta tant de guanyar poder i presidències, com de transformar el sistema.

Cap partit ni tampoc cap lideratge poden portar un canvi real, perquè seran fagocitats tard o d’hora pels poders fàctics. Per això es tracta d’assegurar la democràcia en el seu terreny natural, la consciència, estenent aquesta mitjançant la pràctica política, ja sigui a l’escola, al veïnatge, o al lloc de treball. De res serveix neutralitzar-se ideològicament (en un centre inhabitable), per a aglutinar una majoria desencantada d’una democràcia en la que ningú creu, sinó que s’ha d’activar la participació, cultivar la democràcia allà on existeixi (en el diàleg social, des del municipi) i promoure-la mitjançant la cultura i l’educació, allà on es pugui.

divendres, 24 de juny de 2016

UExit

El harakiri d’en David Cameron passarà possiblement a la històrica com un dels més sonats i estrepitosos fracassos en l'estratègia política. Potser li hagi passat factura al primer ministre britànic la vocació especulativa que li ve de família, el seu pare al cap i a la fi va ser corredor de borsa, o potser sigui la seva naturalesa presumptuosa la que l’hagi traït, però en termes de previsió i d’estratègia, aquest talentós alumne d’Oxford, ha fet seva una poca traça que és monumental, Però no s’hi val esquinçar-se les vestidures ni lamentar-se davant el que no pot ser considerat sinó com un acte democràtic i d’irreprotxable legitimitat.

Entre les moltes reaccions que ha comportat la inesperada victòria del ‘leave’, destaca especialment la d’en Pedro Sánchez que, volent portar l’aigua al seu molí, ens ha servit una màxima: ‘Els referèndums són el fracàs dels polítics’, que dona que pensar. S’entén que el transfons no és cap altre que el de treure’s de damunt l’espinós tema del referèndum català, contra el que el PSOE s’ha estavellat una i altra vegada al llarg dels darrers mesos. Tot i així el seu anàlisi sobre la confluència entre ‘populisme i dreta irresponsable’ com el possible origen del brexit britànic, no es pot considerar sinó com interessat i superficial.

Juntament amb Sánchez ha redundat en aquesta idea en Felipe González, reivindicant la socialdemocràcia com única alternativa a les polítiques neoconservadores y als populismes nacionalistes. Sembla que els dos perseveren així en la idea pueril que son els ciutadans/es els/les que s’equivoquen votant, i no els polítics amb el seu treball. Sorprèn que no vulguin entendre que ha estat precisament l’abandonament mitjançant la ‘tercera via’ negociada entre Schröder i Blair del projecte social d’Europa, i dels autèntics valors de la socialdemocràcia, el que ha obert aquells espais dels que s’ha sabut aprofitar l’extrema dreta.

El coqueteig amb el neoliberalisme, la rendició ideològica davant el culte de la competitivitat i la cultura corporativa, la precarització del treball, la deconstrucció del diàleg social i la pauperització de les garanties i serveis de l’estat del benestar, estan en l’origen d’una vulnerabilitat i una incertesa de les persones a la que ha sabut adreçar-se l’oportunisme dels le Pen, els Wilder i els Farage. El no voler entendre fins on arriba la pròpia responsabilitat i intentar convertir els i les votants en responsables de la davallada a la que els Schröder, González i Valls han portat a Europa, no denota sinó misèria política i moral.

El Brexit no pot ser considerat sinó un més dels efectes de la traïció a la naturalesa social del projecte europeu que s’ha escenificat, pas a pas, al llarg dels darrers trenta anys, i que han alimentat personatges tan mediocres com en Barroso o en Jean Claude Juncker. En aquest com a mínim se li ha de reconèixer una certa ironia i imaginació quan parlà fa poc de ‘governar per abstenció’ en referència a la manca de lideratge en Europa. I així estem avui, sense model, sense projecte i sense lideratge, i qui vulgui superar el ‘Brexit’ no anant a l’origen del problema, sinó prohibint les consultes, està molt, però que molt equivocat.

Al marge de la caiguda en les borses i de la devaluació de l’Euro, els propers mesos se’ns presentarà tot un rosari de ‘exits’ amb Frexits (França), Nexits (Països Baixos), Pexits (Polònia) i potser Suexits (Suècia), tots ells celebracions de la derrota moral d’una Europa a la que se li ha induït un coma polític per crisi d’identitat. L’epidèmia del UExit és, amb tota certesa, la major crisi a la que ens hem enfrontat en Europa als darrers 60 anys i no te cap altra solució que decisions fermes sobre el model europeu, sobre la seva vocació democràtica i social, i sobre l’agenda per avançar en el projecte comú.

El pitjor que podria passar ara és que, després de les eleccions austríaques, del gir polític a Hongria i Polònia, de l’auge del Front Nacional i dels partits ‘autèntics’, s’intentés, una vegada més, amagar el cap sota la sorra, no n’hi hagués prou voluntat ni audàcia per a identificar la solució al problema. Aquesta radica en revifar un projecte que respecti la centralitat del treball, articuli la redistribució de la riquesa i promogui la justícia i la cohesió social. Això no serà possible amb aquells que han traït al llarg de trenta anys allò que ja no els val, sinó com a cartell electoral. Requereix si de cas d'una nova socialdemocràcia que s'haurà de reconstruir des de l'esquerra.

dilluns, 20 de juny de 2016

ZapaCHEro

Finalment en Pedro Sánchez es va afanyar. Al passat míting de Valladolid, el candidat del PSOE es va treure del barret a en José Luís Rodríguez Zapatero i el reivindicà, tot i que no fos sinó per no perdre la patent per desús. S’hauria de dir per això que tan sols ho va fer a mitges, que en comptes d’un conill se’n va treure dos. Al que Iglesias bategés uns dies abans com ‘el millor president de la democràcia’, Sánchez el convertí en ‘Un dels dos millors’. De fet sembla que si pel líder de Podemos el millor fou en Zapatero, i per en Rivera, al que no li va el fred ni la calor, molt probablement en Adolfo Suárez, per Sánchez no hi hauria cap altre referent que l’inefable Felipe González.

Celebrà en Zapatero que avui tots vulguin apuntar-s’hi a la socialdemocràcia, i no tardà gens en reivindicar que socialdemocràcia és PSOE. No estava del tot desencaminat si per socialdemocràcia s’entén la potinga de la tercera via, allò de rendir les conquestes socials sota la pressió del capital financer. Si es referia a aquella admirable arquitectura ideològica que defensa la redistribució de la riquesa, la centralitat del treball i el desenvolupament social i democràtic, sembla evident que fa ja prop de trenta anys que ni el PSOE ni tampoc el Partit Socialista Europeu, haurien de tenir el dret a reivindicar cap exclusiva.

Potser a Pablo Iglesias li agrada d’en Zapatero no tant el seu pragmatisme ideològic, com el seu talant polític. L’exquisidesa en les formes, el missatge del somriure, de l’optimisme. I a ningú li hauria d’estranyar. L’alcalde de Valladolid, en un arravatament d’imaginació subtil i desbordat, batejà al líder de Podemos com ‘telepredicador prepotent’, i reivindicà així l’altra tradició del PSOE, la de la mala baba, la de la ironia barruera, la d’aquella mesquina supèrbia que ningú ha encarnat millor que l’Alfonso Guerra, i que es correspon amb l’hàbit d’una majoria absoluta que el PSOE no tornarà ni tan sols a fregar als propers anys.

Més li valdria anar-se acostumant a la idea i acceptar que el brindis al sol d’en Iglesias, no era un intent d’usurpació de la figura d’en Zapatero, sinó l’ombra d’una ma estesa. La confessió que li va fer en Pablo a Pepa Bueno, no sorprèn tant perquè posés en valor la política de l’ex-president què, al cap i a la fi, rebaixà el tram superior del IRPF tot arribar al govern, reduí el deute públic quan es tractava d’invertir en la societat i en l’economia, introduí sempre ajudes lineals amb una total manca de progressivitat, i desaprofità, el 2010, la presidència del Consell Europeu per a fer política de veritat i resistir davant el rodet de l’austeritat europea.

Si de cas sorprèn això de ‘El millor president de la democràcia’, perquè així el líder de Podemos situa com a única perspectiva democràtica a l’estat, aquella que fins fa ben poc titllava com a règim de la transició. Obviar que la història de la democràcia a l’estat no comença amb la mort del tirà, i que els presidents que van lluitar per ella, com Azaña o Largo Caballero (per cert en govern amb ERC, PNV i PCE), bé es mereixen ser esmentats, és entrar-li al joc al pragmatisme postdemocràtic i invocar la gatopardització de la indignació i de la voluntat popular per a que ‘tot canviï amb tal que tot continuï igual’.

Sembla ser que, ja al 2008, Iglesias citava a Zapatero en termes elogiosos, anomenant-lo “referent progressista mundial i representant d’una forma de fer política a Europa’. Potser aquesta fascinació no vagi més enllà d’allò purament formal, de la complicitat entre dos polítics de formes cultivades, i que no hi ha risc que de tant estendre la ma, en termes ideològics, no s’acabi per estirar més el braç que la màniga. El resultat de les eleccions precisa d’un acord de l’esquerra, però sense haver d’entrar-li al joc en cap moment a la part més immobilista i reaccionària del PSOE.

Sí paga la pena guanyar-se la confiança i la complicitat de la gent de progrés dins del socialisme, perquè aquesta a més disposa de convicció, de talent i de capacitat organitzativa que poden ser imprescindibles per a un govern amb qualitat política i social. Però per a sumar s’ha de mantenir una postura clara i distanciar-se del pragmatisme que no és sinó feblesa davant el govern de l’austeritat i la involució postdemocràtica. És hora de parlar de programa, de projecte i de política, de deixar de banda tot personalisme per a situar amb claredat aquells compromisos davant els quals s’ha de situar la ciutadania.