diumenge, 15 d’octubre de 2017

FMI reloaded

Diu el refrany que ‘mai no és tard, si a la fi arriba’, i això és el què ens suggereix el discurs que llegí a Harvard la Directora General del FMI, Christine Lagarde, el passat 5 d’octubre. La seva anàlisi, presentada sota el títol ‘Temps per reparar la teulada’, recull els elements centrals del recent monitor fiscal del FMI (Abordar la desigualtat), i insinua un interessant ajust en l’orientació. La centralitat del relat l’ocupa ara el creixement inclusiu i la necessitat d’aprofitar la fràgil bonança econòmica amb tal de superar l’escletxa social, i poder prevenir les tempestes amb les que s’anuncia a l’horitzó l’aïllacionisme econòmic (Trump) i la tensió social (extrema dreta) què, de no posar-hi remei, ens deixaran al ras.

No és cap novetat que el FMI interpreti la desigualtat com un inhibidor del creixement econòmic (Berg and Ostry, 2011), però si que ho és que advoqui per recuperar la progressivitat fiscal (augmentant el tipus màxim), s’endinsi en elucubracions sobre alternatives ‘poc ortodoxes’ com la Renda Bàsica Universal, o proposi incrementar la inversió en salut i educació. La publicació de les ‘Perspectives’ del FMI, a l’abril, ja anunciava un canvi de terç. Així identificava el comerç mundial i el canvi tecnològic com a causa del transvasament de rendes del treball al capital, que hauria exacerbat la desigualtat, i interpel•lava a les autoritats a la “dura feina d’invertir en les seves pròpies economies, i especialment en la població”.

Perquè hauria de resultar dur invertir en la pròpia població mereix sens dubte un article per sí mateix, però ens quedem amb el fet que l’anàlisi del FMI estableix que la participació de les rendes del treball en la renda nacional, que començà a reduir-se als anys vuitanta, assolint el seu nivell més baix en 50 anys al llindar de la crisi financera global, és un factor de pèrdua d’estabilitat. Avui el creixement mundial dels salaris en les economies avançades és més baix que abans de la gran recessió, tot i la recuperació de l’ocupació, i amb tal d’explicar-ho el FMI argüeix tres raons: el desajustament del mercat de treball, les expectatives d’inflació i la tendència en el creixement de la productivitat.

Per a aquelles economies que, com en el cas de l’espanyola, mostren taxes de desocupació superiors a les anteriors a la crisi, el FMI adscriu la meitat de la reducció en el creixement nominal dels salaris (des del 2007) als desajustos del mercat laboral subratllant què “una major taxa d’ocupació parcial involuntària s’associa amb un menor creixement dels salaris”, i establint què, un augment d’un punt en aquest tipus de subocupació, es tradueix en un declivi de 0,3 punts en el creixement nominal dels salaris. Una tesi que ja recollia el Banc d’Espanya a finals de juny, quan avisava que la subocupació (en 10 anys el treball parcial ha passat del 11,7 al 15,3% i el involuntari del 30 al 60%), pot convertir-se en element estructural de l’economia.

Que el nostre banc central identifiqui en la reforma laboral de 2012 l’origen d’aquesta desviació resulta paradoxal, gairebé tant com que el FMI expliqui la moderació salarial en la pèrdua de capacitat negociadora de les organitzacions sindicals. Però no deixa de resultar tot un estímul que l’ortodòxia econòmica se’n recordi de Santa Bàrbara quan trona. Per a fer front a la xafogor i a la tempesta, Christine Lagarde defensava a Harvard que s’han de pujar els salaris, crear ocupació i invertir en productivitat amb tal de reduir la desigualtat que erosiona la confiança en la societat i esperona les tensions polítiques. Ara tan sols cal que comparteixi els seus arguments i raonaments amb la patronal, i a ser possible, abans que comenci el temporal.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Ulisses

Si la vida és una odissea, no es pot considerar sinó com afortunat aquell/la que hagi pogut fer el trajecte, o com a mínim una part, a les ordres d’Ulisses. En el meu cas l’heroi d’Itaca se m’aparegué en forma d’un portuguès compacte, rondinaire i benèvol. El vaixell, varat al port de la Confederació Europea de Sindicats, no era altre que el del departament d’educació del Institut Sindical (ETUI), i el viatge no durà molt més d’un any, al llarg del qual vaig tenir la sort de poder albirar els fonaments i l’esperit de la formació sindical europea, de la ma del seu director, Ulisses Garrido. Ara Ulisses se’ns jubila i ens deixa una mica més orfes a tots/es aquells/es que hem pogut trobar en ell un amic i un referent.

Per qui ve de la comunicació i està acostumat a moure’s en el curt termini, en el missatge i la reflexió succinta, tan pròpies del periodisme, la formació sindical és molt més que no pas un univers paral•lel. En ell els temps i els matisos son diferents, s’articulen en una altra cadència els objectius i intencions, però sobre tot adquireixen llum pròpia aquells i aquelles en qui s’opera i es realitza el procés formatiu. No es tracta de receptors, ni d’audiències, sinó de persones amb capacitats, habilitats i competències, a les que es convida a entendre els seus equilibris, a ampliar els seus horitzons, i a reconstruir i ajustar el mapa intern que els serveixi d’orientació i que s’enriqueix i profunditza a mesura que es desenvolupa la seva consciència crítica.

La formació és probablement l’activitat humana que més propera és a la màgia, i en el cas de la formació activa, on l’autèntic protagonista és el procés, que no el contingut, aquesta màgia desplega una força immensa. Qui l’experimenta, viu una addicció que és semblant a la que exerceix en nosaltres el viatge i l’aventura. En certa mesura, la formació és el viatge que realitzem dins de nosaltres, i és també una odissea en la que enfrontem els nostres particulars ciclops i cants de sirena, per a esdevenir els Ulisses de la nostra pròpia història. La formació és l’exercici de la generositat, i l’expressió més genuïna de la solidaritat, perquè formant a altres, no fem sinó formar-nos a nosaltres mateixos.

El gran Ulisses, compacte, rondinaire i infinitament benèvol, el trobarem a faltar en aquest altre viatge que realitzem tots els què, a Europa, estem abocats a la lluita sindical, que no és sinó una altra forma de solidaritat, generosa i genuïna. Gràcies al seu treball, ens queda una formació sindical europea en òptimes condicions, amb una estratègia pedagògica ben orientada, estructurada i inclusiva. És fruït d’una visió compartida, d’una labor d’equip que s’ha estès i ha sabut trobar la complicitat d’una gran varietat d’actors i d’escoles sindicals. Si avui podem atalaiar l’horitzó sindical amb quelcom més d’esperança, tot i els núvols, és, sens dubte, pel treball de companys/es excelsos com en Ulisses Garrido.

Els comiats sempre deixen un sabor agredolç, i, en el cas del nostre amic, un inspirat cuiner que ama el bitxo i la guindilla, també una mica picant. Avui el seu país, Portugal, és un referent per a tots els que somniem en la confluència de l’esquerra, i la seva organització, la CGTP-In, un altre petit gegant que sovint ens serveix d’exemple en allò relatiu al compromís i la coherència. Se’ns jubila l’Ulisses i ens deixa el vaixell intacte i preparat per llevar l’àncora. No descansarà fins arribar a bon port. És hora d’agrair la seva tenacitat i la seva infatigable entrega. Que li siguin benignes els vents i que li acompanyi la sort quan posi rumb a la seva merescuda Ítaca!

dimarts, 3 d’octubre de 2017

El mal príncep

Res no és gratuït. Que la primera escola escollida per alleujar l’autoritarisme de les forces policials que van intervenir amb suma brutalitat el passat 1 d’octubre, fos la dedicada a Ramon Llull, tampoc ho és. Llull fou un dels primers autors que van escriure en català, a més amb vocació proselitista, amb tal d’arribar a un públic més ampli. Al seu ‘Llibre de les bèsties’ va deixar dit: “La noblesa del rei s’ha de correspondre amb la bellesa de persona: que sigui gran, humil i que no faci mal a la seva gent”. Tot un greuge a qui es deu sentir presoner de la seva lletjor com a ésser humà, a qui la humilitat li deu semblar, previsiblement, un afront en tota regla, i qui pel que fa la mida política, és, mal que li pesi, insignificant.

Els referents intel•lectuals de qui va idear l’ofensiva contra el referèndum no són sens dubte els de la filosofia. Beuen, si de cas, en les fonts de la megalomania, en les marges del Nil, allà on Osiris i Ra remullaven els seus peus divins. No és casualitat que el nom amb el que van batejar l’operació policial a Catalunya, fos el d’Anubis, senyor del regne de la mort i patró dels embalsamadors. Al cap i a la fi, la momificació intenta preservar l’apariència del sobirà, malgrat es corrompi el seu interior. És la visió més burocràtica del poder, la dels escrivans i dels delators, la que renega de tot allò que sigui orgànic, i persegueix l’eternitat només que buidant els cossos de tots els seus humors, i embolicant-los en un bon tros de drap.

A Egipte van crear el papirus, que és, amb molta probabilitat, el deu de tots els empaperadors, aquells que confonen democràcia i dret, esperit i lletra, i deixen darrera seu no més que una profusa cua de sentències, que pretén suplir indecorosament la seva profunda carència de principis. Això dels governs autoritaris en el fons sempre ha tingut inspiració faraònica, i si no, n’hi ha prou amb visitar el monumental túmul on descansa la nostra mòmia nacional. A ningú estranyi si aquells que brandaven les porres, i disparaven els seus fusells el passat diumenge, no veien, en els rostres espantats de la ciutadania que defensava escoles com la de Ramón Llull, més que a un impenitent tumult de vassalls revoltats.

Si s’haguessin passat la nit anterior per alguna d’elles, haurien descobert el que ens fa grans, on resideix, no la nostra força, sinó el nostre poder. Haurien gaudit de la xocolata calenta, dels somriures i de la complicitat de qui se sent demòcrata perquè es reconeix entre iguals, i no teixeix ni vendes ni draps, sinó tan sols la complicitat de valors que sent com a propis. Queden lluny les solucions, però en democràcia allò últim que s’esgota és l’esperança. Aquesta rau en què cadascú tingui el valor cívic per preguntar-se si és possible apoderar-se de les voluntats per l’exercici de la força, i si no s’hi val més, tot i que sigui al preu de la incertesa, donar l’oportunitat a que ens expressem democràticament.

Les urnes no creen conflictes, sinó que els desarmen, i qui les segresta i les destrueix, no defensa cap altre mandat que el de la força. Així les coses, a l’estat espanyol estem abocats a una situació que te més de violència domèstica que de convivència. La dependència, la submissió i la humiliació que se’ns imposa, reclama un ampli consens de les forces de progrés en tot l’estat, i amb caràcter d’urgència. No s’hi val amb més tebiesa ni tampoc amb demanar més ajornaments. No esperem del faraó ni pietat ni cordura. Ja ho deia Ramon Llull: “El dany d’un mal príncep és incalculable: una, pel mal que fa; l’altra, pel bé que podria fer i que no fa”.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Pluralisme i democràcia

No ens ofegarà la infàmia. Per brutal que sigui l’envit, l’esperança no es rendeix ni es perd, quan es sosté en valors que compartim tots/es nosaltres. Ho enunciava al seu bell pregó Marina Garcés, en una frase que dedicava a Barcelona i a la seva potència política, “un nosaltres sense nom, fet de tots els noms”. La seva defensa de la naturalesa pública, integradora i solidària que inspira tot allò que es mereixi ser anomenat ‘polític’, ens recorda a una altra filòsofa, Hanna Arendt, que, ara fa 50 anys, escrivia: “La tirania no és una forma de govern qualsevol, sinó que contradiu l’essencial condició humana de la pluralitat, l’actuar i enraonar plegats, que és la condició de totes les formes d’organització política”.

La degradació galopant a la que assistim avui, pretén desterrar a la ciutadania de la dimensió pública, inculcar la por i sembrar la sospita, la polarització i l’aïllament. L’autoritarisme com a única estratègia, no pretén sinó anular aquesta pluralitat, que és condició necessària de tota vida política i principal garantia per a l’empoderament col•lectiu. Escrivia Arendt: “El poder tan sols és realitat allà on paraula i acte no s’han separat, on les paraules no estan buides i els fets no son brutals, on les paraules no s’utilitzen per velar intencions, sinó per descobrir realitats, i els actes no s’usen per a violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats”.

Ni la democràcia ni la política estan fetes de paper ni tampoc d’acer. La seva naturalesa no és mecànica, no és obediència deguda a un patró inamovible, ni la realització maquinal d’un plànol dissenyat ara fa temps, per algun/a enginyer. La naturalesa de la democràcia i de la política és orgànica, viu en cadascú/na de nosaltres, i es constitueix en la suma de les nostres voluntats i de les nostres consciències. La burocràcia l’entorpeix, l’autoritarisme l’aniquila i la demagògia que veiem avui, roïna i hipòcrita, l’avergonyeix profundament. Qui vulgui apoderar-se de la democràcia, reservar-se l’exclusiva sobre els assumptes públics, no fa sinó replicar l’esquema d’aquells tirans i faraons que acabaren confonent política i megalomania.

Avui, quan veiem com es criminalitza a l’equidistant, s’intenta fer callar al/la dissident, ridiculitzar a qui advoca per la neutralitat i el diàleg, és necessari recordar que hi ha una diferència fonamental entre allò nacional, social i democràtic. Si als dos primers el fet de posicionar-se és una opció personal, identitària i/o ideològica, en la democràcia no s’hi valen mitges tintes, perquè és el text que escrivim entre tots/tes. Així, avui, davant l’agressió als drets democràtics, a les llibertats públiques i polítiques a Catalunya, no podem girar esquena i buscar excuses en greuges i maquinacions. Davant l’ofensiva de la por i de la violència endèmica, no hi cap sinó la unitat, diversa i plural, del conjunt de la ciutadania.

Deia Paul Ricoeur què “el poder persisteix mentre els homes actuen en comú; desapareix quan es dispersen”. Avui, davant la judicialització, manipulació i instrumentalització de la política i de la democràcia a Catalunya, no podem sinó reafirmar-nos en una voluntat comuna i col•lectiva. Perquè més enllà d’aquest “nosaltres sense nom, fet de tots els noms”, no hi ha més que soledat i barbàrie. És aquí on no hi ha equidistància possible, i és aquí on la neutralitat d’aquells que es mostren tebis davant l’agressió a la democràcia, el tacticisme d’aquells altres que volen treure-li rèdit al conflicte, ens condemna a la derrota davant els que res han entès i segueixen confonent poder i força.

diumenge, 17 de setembre de 2017

La matronal

Quan aquesta setmana Antonio Garamendi reivindicava que la quota femenina serveix perquè s’hi coli “gent que no és tan bona”, no tan sols qüestionava el consens que va permetre, fa ara més de 10 anys, l’aprovació de la llei d’igualtat, sinó que considerava òptim el lideratge empresarial i institucional d’un país que pateix d’una profunda crisis social i política. Quan el Fòrum Econòmic Mundial proposa en el seu Informe Global sobre la Bretxa de Gènere què, en l’esfera política, la participació femenina te un impacte positiu en la desigualtat en el sentit social més ampli, no sembla esbiaixat plantejar que la quota al congrés, del 40%, del 25% a les alcaldies i al Senat, del 42,1% al Consell d’Estat, i del 16,6% al Tribunal Constitucional, no pot ser considerat, sinó com un llast perjudicial i extemporani.

Les institucions i també les empreses son avui el reflex d’una realitat que està imbuïda del masclisme indolent que exhibeix amb tanta desimboltura del President de CEPYME. Al mateix temps, la seva preeminència consagra una realitat laboral que és del tot ineficient des del punt de vista social i econòmic. Com mostra un informe recent de CCOO de Catalunya, la dona és marginada en tots els estrats del mercat laboral, des de l’eufemística ‘inactivitat’ (amb un 25% que addueix responsabilitat familiar o personal, per un 3% dels homes), passant per ‘l’atur’ (29% amb estudis superiors, pel 19% masculí), fins arribar a l’ocupació, on s’evidencia en la taxa de parcialitat (23,2% front el 8% en el cas dels homes), la sobrequalificació o una bretxa salarial de prop del 25%, que augmenta fins al 30% a l’arribar a la jubilació.

Més de la meitat de les dones assalariades a Catalunya estan exposades a un nivell de doble presència (al treball i a la llar) que resulta perniciós per la seva salut. Aquest fenomen s’explica per la divisió sexual del treball familiar domèstic, per les limitacions del sistema públic del benestar i per l’organització del treball remunerat, tres condicions que no han fet sinó empitjorar amb les retallades i la precarització de les relacions laborals. Tan sols un 36,2% dels convenis incorporen mesures d’igualtat retributiva per a feines d’igual valor, i així les treballadores es veuen condemnades a trajectòries laborals que no tan sols son especialment fragmentades, sinó que comporten, gairebé sempre, recursos massa escassos.

Si calculem avui la taxa de risc de pobresa sota el supòsit d’autonomia i en base a la renda individual, la taxa femenina quasi dobla la masculina (49,7% front el 25,7%), però com recordava Ignacio Muro a la nostra escola d’estiu, l’ideologia dominant comporta indicadors dominants i entre aquests (PIB, tasa d’atur...) no hi sobren els que tenen a veure amb la igualtat i el benestar. El sistema de comptes que serveix al càlcul de la renda nacional no considera activitats productives aquelles que es desenvolupen més enllà de les transaccions als mercats, i així se’ns escapa que al nostre país, les dones realitzen el 39% de la producció de mercat, per un 67% de la producció no remunerada, i que si en sumem totes dues, les dones treballen diàriament de mitja 1,1 hores més que els seus congèneres masculins.

Aquest és el status quo que reprodueix de manera implacable el patriarcat, quan li nega dimensió pública a allò personal, o en paraules de Kate Millet, que “allò personal és polític”. Fins a quin punt la patronal es patriarcal ho posa en evidència el fet que 9 de cada 10 consellers del Ibex siguin homes, que el 48% de les empreses de més de 250 treballadors/es no tingui dones a la direcció, o que a la CEOE, de les 20 Comissions i Consells que s’encarreguen de l’estudi i debat dels assumptes sectorials i de política econòmica i laboral, 18 estiguin presidits per homes. Seria així hora d’apel•lar a les consciències per feminitzar institucions i empreses, tot i que hem d’assumir què, per justícia al moviment feminista, això de la ‘matronal’ no sigui, en sí mateix, més que un pueril contrasentit.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Pura demagògia

Sembla comprensible l’estupor dels i les assistents a la Comissió d’Ocupació del Congrés, quan, fa ara dues setmanes, Fàtima Báñez es vanava d’una “sortida de la crisi a l’espanyola: sòlida, sana i social”. Els diputats i diputades que esperaven obtenir informació sobre l’extinció del pla PREPARA, es van trobar amb un exercici pròdig d’autobombo i, de pas, amb la impertinència de Celia Villalobos què, des del fons de la sala, interpel•là a la congressista Yolanda Díaz, quan aquesta s’atrevia a criticar el to exultant de la ministra d’ocupació. L’ex Vicepresidenta del Congrés es justificaria més endavant dient que “en política o es fa precisió, o es fa literatura, o un s’ha de callar”, afegint per si n’hi havia dubtes, que allò de Díaz era ‘pura demagògia’.

Però no és demagògia, ni tampoc convé callar davant la falta de precisió de la ministra del PP. Com denunciava recentment CCOO, al juliol de 2017 hi havia 3,34 milions de persones registrades com aturades, un milió i mig de les quals sense cap prestació. A l’agost, el 92,5% dels contractes signats van ser temporals, amb un índex de temporalitat que fregava el 27%. Més del 28% de la població està en risc de pobresa o exclusió social (el 23,6% a Catalunya), i malgrat el que pensi Villalobos, el recent estudi d’UNICEF ‘Children of Austerity' és qualsevol cosa menys literatura quan estableix que l’estat compta amb una de les taxes més elevades de pobresa infantil (30%), que arriba fins el 40% si parlem de pobresa ancorada (llindar de 2008).

Deia Fàtima Báñez que no hi ha cosa més social que la creació d’ocupació, però si ens atenem al informe sobre pobresa laboral de la Fundació tripartita europea (2017), és més que probable que li acabem per atribuir la demagògia al propi govern del PP. En relació a la pobresa laboral, importen també els salaris, la intensitat de l’ocupació per llar i el nombre de nens, nenes i persones dependents que aquest ha d’atendre. Com mostren les estadístiques d’Eurofound, un element que incideix amb força en el risc de pobresa és la contractació i les formes atípiques d’ocupació. L’autoocupació, la temporalitat o la parcialitat esdevenen així autèntics caladors no tan sols de precarietat, sinó també de pobresa i d’exclusió social.

El discurs de l’emprenedoria és sens dubte un arma de doble fil, perquè tot i alleujar les estadístiques, comporta, en el cas europeu, un 40% de la pobresa laboral. En el nostre cas, els autònoms sense assalariats/es a càrrec tenen un risc tres vegades superior de patir aquesta xacra que els treballadors/es per compte aliè. Pel que fa la temporalitat, els i les assalariades amb contractes temporals fins i tot quadrupliquen el risc de pobresa laboral que pateixen els indefinits, proporció que és gairebé idèntica en el cas dels treballadors a temps parcial (el 16,6% de l’ocupació assalariada i el 35% dels contractes signats a l’agost). En el cas dels parcials involuntaris, prop del 30% d’aquests estan en situació de privació material.

Sembla evident doncs, que el benestar de la ciutadania no es pot mesurar tan sols pel nombre d’ocupats, sinó que, amb tal de defugir de la demagògia, cal anar un pas més enllà. Importen els salaris i per tant la negociació col•lectiva, però també la intensitat de l’ocupació a les llars. Resulten per tant crítiques la taxa d’ocupació femenina, i les polítiques de conciliació, ja sigui la flexibilitat dels horaris, la gratuïtat de l’educació preescolar o les polítiques de dependència. Més enllà, Eurofound crida l’atenció sobre la necessitat d’ajuts per l’habitatge, que suposen un obstacle seriós pel 86% de les persones que es troben en situació de privació material. No és literatura, ni tampoc demagògica, si fins i tot recordem que, davant el discurs de l’austeritat, el govern li acaba de regalar a la banca 40.000 milions en ajuts que li mancaran a una política econòmica, que, mal que ens pesi, ni és sòlida, ni és sana, ni tampoc social.

diumenge, 3 de setembre de 2017

'Inactius'

La teoria clàssica del mercat de treball que neix amb Adam Smith al segle XVIII, estableix que l’economia tendeix a la plena ocupació, i que la variable d’ajust entre la força de treball que s’ofereix i la demanda per part de qui ocupa, recau en els salaris. Així, un mercat laboral ajustat serà aquell que gaudeixi de l’equilibri entre oferta i demanda, i un amb dèficit, aquell en el que la reserva d’ocupació permeti ajustar a la baixa els salaris. Que avui el canvi de tendència al mercat laboral, amb una demanda creixent i la millora de les estadístiques, no s’acabi traslladant als salaris, ens suggereix així l’existència d’una reserva addicional de força de treball, una borsa de desocupació, que escapa als indicadors que s’utilitzen.

Aquest és el plantejament de l’estudi de la fundació tripartita europea Eurofound publicada recentment, que pretén analitzar i quantificar allò que en anglès s’anomena ‘Labour Slack’ i que estableix el desajustament real entre oferta i demanda de treball. A l’any 2015, un 35% de la població de la UE en edat de treballar (330 milions) o bé estava desocupada (22,8 milions) o constava com inactiva. Tanmateix dels 91 milions d’inactius hi hauria 17 que, d’una o altra manera, voldria treballar. Si afegim a aquesta xifra els 10 milions de treballadors/es parcials involuntaris, l’oferta de la força laboral europea seria de més del doble del que recull l’indicador de desocupació, comptabilitzant 50 milions de persones.

Aquest desajustament es deu a la rigidesa en la definició de les variables. Així l’OIT estableix com ‘ocupat’ aquella persona que ha treballat com a mínim una hora en la setmana de referència i com ‘desocupat’ aquella que no ho ha fet, està disponible per fer-ho en les dues setmanes següents i ha buscat activament feina al llarg de les darreres 4 setmanes. Qui no compleix amb un dels requisits consta com ‘inactiu’. Així no consta com desocupat/da qui pateix l’efecte desànim, qui s’enfronta a un impediment circumstancial (família, estudis...) o aquells/es que treballen menys del que desitjarien. En el cas de l’estat espanyol, la borsa d’hores ‘desitjades’ pels parcials involuntaris, suposaria 800.000 llocs de treball que escapen a l’estadística.

Sembla evident, tant com que el mercat laboral no tendeix a la plena ocupació, què els indicadors actuals reprodueixen una imatge falsejada del treball que demana la població. Fins a quin punt resulta esbiaixat el ‘baròmetre’ de la taxa d’atur per a mesurar el clima del mercat de treball, ja ho posa en evidència el fet que els objectius de la UE no es mesurin per aquesta, sinó per l’evolució de la taxa d’ocupació. La necessitat d’ampliar el nombre d’indicadors resulta així tan òbvia com la necessitat d’intervenir en el mercat de treball no tan sols mitjançant les polítiques actives d’ocupació i la inversió, sinó també intervenint en les garanties que donen solidesa, qualitat i estabilitat a l’ocupació que ja existeix, i que van des del salari mínim, al dinamisme de la negociació col•lectiva, la inspecció o la formació contínua.

Malauradament aquest no és el discurs hegemònic. Com hem pogut constatar amb la reforma laboral presentada pel govern Macron aquest dijous, segueix prevalent el ‘tòpic’ que és prioritari generar confiança al capital mitjançant la flexibilització. Les cinc ordenances i 36 mesures anunciades ens resulten molt conegudes i van des de l’abaratiment de l’acomiadament a la descentralització de la negociació col•lectiva, passant per la devaluació de la capacitat de concertació per part dels sindicats. Es tracta del maquillatge que s’estén de la estadística a la narrativa i que oculta que qui més ocupació creà a França els darrers vint anys, fos Lionel Jospin (900.000 llocs de treball), distanciant-se precisament de la tercera via i del discurs socioliberal. El que s’aplica a França i s’ha aplicat abans a l’estat espanyol, no és una renovació del model social, com pretén Macron, sinó el ‘cop d’estat social’ que denuncia la França Insubmisa.