diumenge, 28 de maig de 2017

Hernando i Hernando

Les lloes de Rafael Hernando a Antonio Hernando quan aquest va presentar la seva dimissió com a portaveu parlamentari del PSOE sorprengueren a més d’un. L’afalac del sempre càustic portaveu del PP al seu col•lega dimitit, es degué probablement a la voluntat de furgar en les ferides obertes, potser a la complicitat que comporta el fet d’exercir les mateixes funcions polítiques, però també al reconeixement d’un company de fileres en un projecte, el de l’oficialisme, que és l’essència del bipartidisme, i què, durant massa temps, ha servit com a principal inhibidor d’una veritable transformació social i política del país.

L’aparent retrobada entre Pedro Sánchez i Hernando, a la que vam assistir el passat dijous, respon al compromís de sumar del guanyador de les primàries del PSOE i es beneficia de la capacitat d’adaptació al canvi de l’ex portaveu,, que tan palesa es fa ver al llarg del periple de la gestora. ‘L’oficialisme’ comporta precisament el fet de sacrificar qualsevol vel•leïtat ideològica o coherència personal a la causa major, ja sigui el ‘bé del partit’, o els ‘interessos d’Espanya’. L’apel•lar a la responsabilitat esdevé però, massa sovint, irresponsabilitat i sinó, n’hi ha prou amb repassar la intervenció d’Antonio Hernando en la investidura de Rajoy.

Després del convuls Comitè Federal de l’1 d’octubre i el cop de ma donat pels crítics a Sánchez, al portaveu del PSOE li tocà l’infausta tasca d’argumentar el pas del ‘No és no’, al ‘Ens abstenim per Espanya. Ho va fer apel•lant a la responsabilitat, en aquest cas la voluntat de posar fi al bloqueig polític i de facilitar el govern del país. Tanmateix, si s’atén a la seva anàlisi de la responsabilitat del PP en la davallada social, i l’extensió de la corrupció al país, més ens hagués valgut que es mantingués allunyat a Rajoy del poder, perquè així, com a mínim, s’hagués pogut impedir les aparents interferències en el treball de jutges i fiscals.

En la seva intervenció Hernando no va dubtar en repartir espasades a tort i a dret. Així la responsabilitat de facilitar el govern del PP la va voler traslladar a Podemos, en una línia argumental molt socorreguda, però usada fins a l’extenuació per Susana Díaz i els barons del partit. La tesi que el govern ‘reformista i de progrés’ de PSOE i Ciutadans va ser torpedejat per una suposada pinça Iglesias-Rajoy, no resisteix una lectura de l’acord subscrit per Sánchez i Rivera, que no era de caràcter reformista ni de progrés, especialment pel que fa el model fiscal i la precarietat laboral a la que apel•lava enardit el portaveu al seu discurs.

L’altre Hernando, l’inefable Rafael; una fàbrica d’abusos verbals que no s’atura ni davant la dignitat dels familiars de les víctimes del franquisme, ni tampoc davant les evidències del canvi climàtic o el respecte institucional que li correspon a jutges com Santiago Pedraz, somreia i gallejava a la investidura de Rajoy. Amb tal de recolzar la posició contrafeta de la gestora, redundava en el populisme de Podemos i citava, sense caure-li la cara de vergonya, a Miguel de Unaumuno, recorrent al somni d’una Espanya jove, que si fem cas de la realitat, el Partit Popular ha condemnat a l’ostracisme i la incertesa estructural.

No hi ha dubte que existeixen grans diferències entre Hernando y Hernando, començant per la trajectòria política. Tanmateix tampoc se’ns escapa la sintonia que comparteixen en el projecte de ‘l’oficialisme’, aquest ‘rigor mortis’ de la política que sacrifica qualsevol conat de pols o transformació social o política, al llastra de la resignació. Els dos es deuen als seus faraons, i son tremendament eficients tirant balons fora quan es tracta de justificar el status quo. Tot i així en el cas d’Antonio Hernando s’ha de destacar que aquest, a l’octubre, no parlava per veu dels militants, ni tampoc de Pedro Sánchez, que l’escoltava mut des de l’escó.

La recomposició del PSOE passa per situar amb precisió aquest moment. Ha estat la promesa de Sánchez, que haurà de mostrar la seva coherència en com a mínim tres aspectes. La introducció del concepte de ‘plurinacionalitat’ suposa un pas important, però queda a més la liquidació del govern Rajoy, que no pot ser diferida, i un canvi constructiu en les polítiques d’aliança a l’esquerra. Cada vegada que Rafael Hernando parla de totalitarisme, quelcom es remou a la tomba de Hanna Arendt, al Bard College de Nova York. ‘El moviment es demostra avançant’ diu Hernández, i Fernández afegeix: ‘Jo diria més, la demostració avança movent-se’.

diumenge, 21 de maig de 2017

L'efecte mirall

L’Ajuntament de Barcelona ha llançar a TMB una intel•ligent campanya de civisme. N’és el o la protagonista la ‘Karma’, un personatge tipus ‘tieta’, desdibuixat i simpàtic, i el seu lema central ‘tot torna’, una divertida referència a doctrines com l’hinduisme, que li va com l’anell al dit a una ciutat cosmopolita i transcultural com Barcelona. Si en l’àmbit cívic, allò habitual és la referència estricte al respecte a l’altre, o, com a màxim el ‘no facis a l’altre el que no vulguis que et facin a tu’, el plantejament d’aquesta proposta es molt més suggerent, perquè planteja la ‘intel•ligència col•lectiva’ i el caràcter circular que connecta allò individual amb allò col•lectiu, i que fa que allò que sembrem ho acabem recollint.

La interrelació a la que es refereix aquesta campanya de civisme es manifesta també en un altre nivell, el de la dignitat. La Declaració Universal dels Drets Humans, proposa que aquesta és inalienable i connatural a l’ésser humà. El menyspreu que se li fa, és ultratge a la conciència de l’humanitat (així el preàmbul) i existeix l’efecte mirall, que fa que qui atempti contra la dignitat d’un altre, atempti contra la seva pròpia dignitat com a persona. Les cares que ens miren des dels escenaris globals de la misèria, des de la pobresa extrema, l’esclavatge, la tortura o la fam, transmeten així dignitat, més enllà de que sigui indigne la circumstància que se’ls imposa, i que es contagia a qui assisteix mut a l’escena.

La consciència de l’humanitat és un concepte essencial, més transcendental que el karma, que ens assigna responsabilitat mútua, col•lectiva i global. Aquesta interrelació que fa que allò que li fem als demés, ens ho acabem fent a nosaltres mateixos, inspira també la declaració de Philadelphia, de l’OIT, anterior fins i tot a la dels Drets Humans. Allà podem llegir que “la pobresa en qualsevol lloc, constitueix un perill per a la prosperitat de tots”, què, en clau actual i europea, ens remet al preu real dels estralls que han causat les polítiques d’austeritat en el nostre teixit social, i a la factura què, en forma de xenofòbia, racisme i nacionalisme excloent, ens ha passat, passa i passarà al conjunt de la ciutadania europea.

Els principis que pretenen aturar a Europa la distorsió que ha comportat l’augment de la desigualtat, son els de ‘cohesió’ i ‘inclusió’, que en la UE es construeixen, històricament, al voltant de tres eixos: les polítiques inclusives d’ocupació, les polítiques de rendes mínimes i els serveis públics de qualitat. La lluita contra la pobresa a la UE ha anat acompanyada de la creació de nous indicadors (Arope...) en el marc d’un mecanisme, el mètode obert de coordinació, que pretén traslladar les polítiques d’inclusió al Semestre Europeu i facilitar que les polítiques socials i econòmiques no s’analitzin de forma aïllada, sinó de manera connectada, equilibrant l’assertivitat de la governança econòmica amb un contrapès social.

Hem de saludar que es comenci a acceptar públicament que la principal convulsió, o, en aquestes alçades, ‘fibril•lació’ del projecte europeu, radiqui en la impossibilitat de crear una identitat comuna al voltant del ‘mercat’, i que s’entengui que el futur de la UE, passa per uns valors i drets socials fonamentals. Tanmateix l’encaix institucional, a dia d’avui, relega les competències socials als estats, mentre que mitjançant la governança econòmica i els seus instruments, s’imposa des d’Europa la consolidació fiscal, i amb ella la pressió que s’exerceix sobre l’ocupació i la cohesió social. Aquest és el transfons davant del qual la Comissió presentà, el passat 26 d’abril, una important iniciativa, la del Pilar Europeu de Drets Socials.

Els 20 principis i l’aparell d’indicadors que pretenen avaluar els resultats dels Estats membre en termes socials i d’ocupació, s’articulen al voltant de tres eixos: l’igualtat d’oportunitats i d’accés al mercat de treball, unes condicions de treball justes i la protecció i inclusió social. El diàleg recuperat i intens entre la Comissió i els agents socials, especialment la Confederació Europea de Sindicats, és, amb tota probabilitat, una de les bones notícies de l’any. El resultat, que ara haurà de ser ‘interioritzat’ pels estats en un marc que per desgràcia és molt menys vinculant que la governança econòmica, situa la centralitat del treball com a principal garantia per a crear valor social, evitant així que ‘tot torni’ i posant un sostre al ‘risc’ que enriqueix a uns, al preu de pauperitzar i de robar dignitat i futur al projecte europeu en el seu conjunt.

diumenge, 14 de maig de 2017

Hamon ibèric!

El resultat de les eleccions franceses ha aprofundit la crisi d’identitat de la socialdemocràcia europea. Si la primera volta de les presidencials quartejava el panorama electoral francès en 4 opcions, amb menys d’un milió i mig de vots de diferència entre elles, la segona volta elevava a la presidència al fill pròdig de Valls i Hollande, un trànsfuga en tota regla, que te com a referent la versió més crua del liberalisme social. La victòria de Macron, amb el recolzament del 43,6% dels i les votants, és el resultat del ‘tot o res’ davant l’extremisme de Le Pen. Si hi hagués hagut una coalició electoral entre Mélenchon i el socialista Hamon, aquesta hauria sumat 9 milions 350.000 vots, 700.000 més que el becari banquer, permetent, potser, que el debat a la segona volta s’articulés al voltant del model econòmic que realment desitja la ciutadania francesa.

Si el líder de França Insubmisa portava en el seu programa la refundació democràtica de la 5a república, Macron també pretén transformar el país, però no en l’àmbit institucional, sinó mitjançant una intervenció social i econòmica que apunta a la liberalització del mercat de treball i de tot allò que pugui considerar-se ‘pùblic’. La manca de popularitat de la reforma laboral que el plançó Rothschild pretén recruar al llarg dels propers mesos, i que l’any passat suscitava el rebuig de 7 de cada 10 francesos/es, no fa sinó replicar el mandat de la governança econòmica de l’Eurozona, que ha deixat desfondada la socialdemocràcia europea i ha posat vent en les veles de l’extrema dreta. Aquest és el panorama en el que hem de situar les eleccions al Bundestag alemany, el proper setembre, i també el debat per les primàries al PSOE, que es resoldran aquest diumenge 21 de maig.

Pel que fa el partit socialista francès, la victòria de Hamon, al gener, amb un 58% dels vots, no comportà la necessària cohesió davant les presidencials. Com en el cas de Jeremy Corby, la revolta més o menys velada de l’aparat, deixà aïllat al candidat. L’exponent més clar del mal perdre és, amb tota seguretat, Manuel Valls què, quatre mesos després de declarar que “Benoît Hamon és el candidat de la nostra família política i ara és l’encarregat de portar a terme la missió de reunificació”, no ha trigat gaire en buscar refugi en la falda d’Emmanuel Macron, donant per mort el partit que li confià, al març de 2014, la prefectura de la república. Amb familiars com aquests, més val declarar-se orfe. Mentre Macron busca entre la societat civil els seus 428 candidats/es per a les legislatives al juny, al partit de Mitterrand i Jospin de ben segur que no falten els i les oportunistes que es preparen per donar el salt.

Susana Díaz va exposar el seu anàlisis de la davallada socialista a França amb una sentència sobre la que convé reflexionar: “Quan un pretén copiar a l’extrema esquerra i ser el que no és, al final els ciutadans escollen l’original, no la còpia”. S’entén que la presidenta andalusa es veu a sí mateixa com l’original, i aquest no pot ser altre que Macron, perquè tot i el que Ian Gibson definia recentment com ‘maternalisme enfàtic’, el seu respecte pel candidat francès de ben segur que no dona per digerir una derrota. El paper de Hamon en versió ibèrica li voldrà adjudicar, amb tota seguretat, a Pedro Sánchez, anticipant així la manca de recolzament per part de l’estructura del partit, si aquest guanya les primàries socialistes. La ‘còpia’ seria, en aquest cas, el intent de recuperar, des del PSOE, la vocació per uns valors socialdemòcrates que avui enarbora amb més enteresa la nova esquerra, a la que Diaz titlla d’extrema.

El grau de personalisme i d’acarnissament del debat és tan elevat, que esdevé del tot ingenu pensar que s’acabi imposant el sentit ‘comú’. Aquest ens diu que la cohesió, tan important per guanyar la confiança de l’electorat, és inabordable sense la necessària coherència. En el cas del PSOE aquesta precisa d’una revisió crítica que no pot liderar una gestora, ni es pot resoldre tampoc en el marc d’unes primàries, perquè el que precisa és d’un congrés en tota regla. El debat pendent al socialisme espanyola i europeu, és el de la superació de la tercera via. No per donar pas a una quarta què, com en el cas de Macron o Rivera, no porta més enllà de la plena subordinació al capital financer, sinó per a recuperar el pols d’aquella democràcia social que construí el benestar i la prosperitat a nivell europeu, al llarg de més de trenta anys. Per recuperar-ho cal un projecte polític, complicitat social i lideratge, quelcom que per ser-li totalment aliè a Díaz , aquesta titlla de ‘populista’, mentre remou amb fúria els macarrons. Cal dir que davant aquest enrenou, resulta bastant més apetitós el Hamon ibèric!

diumenge, 7 de maig de 2017

Quina creu, Jordi!

La ha armat en Jordi Cruz, i ha animat de pas un debat que esdevé necessari. Les seves declaracions sobre el ‘privilegi’ que suposa treballar de manera gratuïta amb tal de compartir geni i talent, han situat en l’agenda la precarietat en una de les seves manifestacions més truculentes, la dels becaris. No ha trigat gaire en tirar llenya al foc la patronal, corroborant el ‘privilegi’ que suposa treballar gratis per aquells als que, pel seu prestigi, se’ls ha de perdonar la necessitat de remunerar una experiència “que val tot l’or del món”. Te quelcom indigest que aquest debat se situï en l’àmbit de la cuina. Ho te perquè la gastronomia és una cultura d’entrega a l’altre, en que s’elabora per alimentar i procurar una experiència plaent, i per tant se li travessa el fet que el resultat sigui, finalment, no el de facilitar la comunió dels sentits, sinó la d’amargar-li l’existència al comú dels mortals, siguin o no becaris.

La cuina i amb ella els programes televisius dedicats a aquesta matèria, ofereixen una panoràmica generosa de la transformació social i cultural d’un país. En ella ocupen un lloc especial chefs que, com en el cas d’Arguiñano o José Andrés, han tingut un paper central a l’hora de popularitzar el bon us de receptes i productes. Una història televisiva i culinària que compta amb exemples tan integradors com Karakia, a TV3, que passà a l’ofensiva amb cuiners com Chicote, i que s’instal•la en el model del talent show amb Top i Master Chef. S`ha de lamentar que la televisió pública hagi volgut entrar de ple, amb aquest darrer programa, en un subgènere en el que és norma el sacrifici sense límits i la humiliació pública. El talent show trivialitza i legitima un regim disciplinari específic, el de l’entrega incondicional de ‘l’aprenent’ al ‘mestre’, que reprodueix l’ideal de relacions laborals que inspira l’ortodòxia neoliberal.

Fa ara un any, ho situava un altre talent sense límits, el d’en Risto Mejide, en un manifest dedicat al 8 de maig, dia internacional del becari. L’entrega emocional d’aquells que s’aboquen al llindar del geni, ha de ser total: “És el moment d’exercir d’aprenent. Identifica un referent, un ídol...”. I el premi és impredictible: “Amb sort treballaràs gratis. Amb menys sort, fins i tot et costarà diners treballar al costat d’aquesta persona”. En el pitjor dels casos sempre quedarà interioritzar allò de que “fracassar és la manera que te la vida de preguntar-te com desitges el que desitges”. Així resa el dictat de la filosofia de la subordinació i de l’entrega cega en la seva versió gastronòmica i televisiva. Aquí l’èxit rau en el reconeixement del mestre, i el fracàs en la manca d’ambició i d’autoestima en un règim que potser sigui futurista en allò culinari, però que esdevé profundament medieval pel que fa les relacions laborals.

La dimensió ‘legal’ del becari queda prou desdibuixada entre el mal ús de les pràctiques no laborals i l’abús del contracte per a la formació i l’aprenentatge. Avui, segons la Comissió Europea, el 70% dels becaris no remunerats tenen una càrrega laboral equivalent a la dels treballadors/es amb contracte. Al marge de l’explotació laboral, esdevé paradigmàtica que ser becari sigui tot un luxe. Quan s’estableix com a única remuneració la manutenció, l’allotjament i la formació, obviant tota cotització i salari, l’accés a l’experiència i al coneixement queda vetat per tots aquells i aquelles que venen d’extractes socials pobres i que no disposen de recursos per entregar-se al ‘luxe’ del treball gratuït. L’esclavitud de la que renega Cruz, i el privilegi al que apel•la Rossell, ho és perquè es circumscriu a un espectre demogràfic ajustat, que, com a mínim, exclou a tots aquells i aquelles que es prenen seriosament els seus drets.

Com recordava la coordinadora d’Acció Jove de CCOO de Catalunya, Irene Ortiz, existeix una confusió interessada entre producció i formació, que massa sovint s’escenifica a esquenes de la inspecció, en absència de tutors que controlin el procés formatiu, i al marge del que estableix el conveni d’hostaleria, al que no apareix la figura del ‘becari’. La cuina del talent es converteix així en una caixa de ressonància social que promou la informalitat i la desregulació del treball, el que resulta especialment inadequat quan es realitza des de la finestra pública. No sabem si als directius de TVE els hi manca talent, o els hi sobra ideologia, però seria desitjable què, per bé de l’interès públic, s’inclogués en el programa i en el seu aclaparador ‘merchandising’ una referència clara a les condicions i drets laborals. Si a més fes una visita a les neveres reals de la població, o invités a cuinar amb la cistella del banc d’aliments, potser sacrificaria quelcom de glamour, però recuperaria la vocació de servei i la referencialitat que se li pressuposa a la televisió pública.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Justícia, la justa!

Aquest divendres coincidien a l’agenda tres qüestions importants. El dia internacional de la seguretat i la salut en el treball es publicava a més l’EPA del primer trimestre de 2017, mentre el govern presentava el programa d’estabilitat 2017-2020. Això de l’estabilitat té en aquests temps una connotació que no pot deixar de ser evocadora. La tempesta que ataca en termes de corrupció i despropòsit polític a la ciutadania, anuncia qualsevol cosa, menys estabilitat. La precarietat s’estén i és avui democràtica, institucional però, sobre tot, social i laboral. El marc macroeconòmic presentat pel govern anuncia la creació d’ocupació, fins a reduir la taxa d’atur al 11,2% de la població activa el 2020, i celebra les reformes laborals, que haurien permès reduir per sota de l’1% el llindar de creixement econòmic a partir del qual es crea ocupació. Però aquesta prestidigitació no pot ocultar la realitat que descriu amb cruesa l’Enquesta de Població Activa.

La precarietat abasta un ventall de situacions personals, que sembla infinit i difícilment quantificable. Comença per aquells i aquelles que passen a engrossir la columna dels ‘inactius’. Els darrers cinc anys a l’estat espanyol l’atur ha baixat en un milió de persones, però l’ocupació ha augmentat tan sols en 350.000. L’efecte estadístic de l’envelliment, esdevé aquí favorable, però son encara més els que es veuen abocats a l’emigració o els que deixen de banda tota intenció de trobar feina. La precarietat continua la seva bastida en aquells i aquelles que busquen una ocupació, avui 4.255.000 persones a l’estat, el 18,7% de la població activa, dels quals més de la meitat porten més d’un any en situació de desocupació, havent-hi prop de 1,4 milions de llars amb tots els seus membres actius a l’atur. A Catalunya la desocupació afecta a 576.600 persones, el 15,3% de la població. Aquestes gaudeixen tan sols en una part, d’una prestació social, trobant-s’hi una de cada quatre en risc de pobresa o d’exclusió social.

Tenir una feina ja no és sinònim de sortir de la pobresa i de poder iniciar un projecte vital. En primer lloc està la precarietat en la contractació. Els 20 milions de contractes que es van signar el 2016 a nivell estatal, van ser, en el 91,5% dels casos, temporals, elevant-se la taxa de temporalitat al 25,7%, el 20,8% a Catalunya. Augmenta també la rotació contractual. Si abans de la crisis calien 3 contractes temporals per treballar tot l’any, avui son 4,6, i, en el cas dels contractes indefinits, de cada 3, tan sols dos continuen ‘vius’ passat un any. El treball autònom és masses vegades precarietat, i també ho és el treball parcial, que afecta al 15,6% de la població activa, el 14,6% en el cas de Catalunya, i que en 6 de cada 10 treballadors/es és involuntari. Els que tenen una ocupació, experimenten la precarietat per la creixent ‘disponibilitat’ en la gestió del temps, pel desencaix entre la seva formació i la que requereix el lloc de treball (462.658 persones a Catalunya), però també pel augment evident del marge de tolerància pel que fa la salut i la seguretat laboral.

I finalment està allò que s’amaga rere l’eufemisme de la ‘moderació salarial’. Si fa ja dos anys que es va recuperar l’excedent empresarial anterior a la crisi, en el cas de les rendes del treball els resultats es fan desitjar. Si les estadístiques auguren un increment anual del PIB proper al 2,5% anual, al llarg dels propers anys, aquest no es trasllada als salaris i és fruit d’un patró de creixement que és equivocat, vulnerable i conjuntural, i que redunda en els errors comesos abans de la crisi. L’EPA mostra que no arriba al 7,1% de la població, el nombre dels que treballen en sectors de contingut tecnològic mitjà i alt, el que suposa, juntament al descens de l’ocupació industrial, una situació extremadament dolenta davant els reptes tecnològics que es presenten en el futur immediat. Aquesta és l’estabilitat social i laboral que és promoguda, i, com subratlla el gabinet econòmic de CCOO, “El més preocupant és que el govern s’hi trobi a gust amb aquest model”.

L’estabilitat és avui poc més que evocació. Els abusos que conformen la nebulosa de l’actualitat política poden distreure en part de la centralitat que li correspon a la precarietat social i laboral, però no pot ocultar que, tot i l’optimisme pressupostari, la inestabilitat sigui la regla per la major part de l’ocupació. Una fiscalitat progressista per millorar la inversió pública, increment del salari mínim i recuperació de l’autonomia i de l’extensió de la negociació col•lectiva amb tal d’augmentar els salaris i recuperar la demanda interna. Garantir el poder adquisitiu de les pensions, introduir una Renda Mínima (RGC a Catalunya) i fer front amb voluntat política a la xacra de la desocupació i a la precarització en la contractació. Aquests son els pilars d’una estabilitat real que permeti a les persones disposar d’un projecte vital amb unes garanties mínimes. Per a reivindicar-los sortim al carrer aquest 1 de maig. Per exigir ‘Ocupació estable, salaris justos i més drets socials’ i per denunciar la negligència en l’administració de la justícia política i social.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Tres cames

Hi ha quelcom que connecta Sicília, la Illa de Man i Barcelona. Es tracta del triskelió, un motiu artístic d’origen celta, que representa tres cames doblades, unides en la seva part superior i que apareix a les banderes de les dues illes, tot i que en el cas de la mediterrània, el centre l’ocupi la cara de la medusa. A Barcelona aquesta imatge és ben present, perquè una bona part dels grans iots amarrats a la Marina del Port Vell, naveguen o s’exhibeixen sota la bandera de conveniència de la illa que s’ubica al mar d’Irlanda. Des de que, l’any 2010, la societat britànica Salamanca Group es fes amb la titularitat d’aquest espai, abans públic, el port s’ha convertit en un aparador de la globalització sense regles què, gràcies a la iniciativa de PP i CiU, romandrà amarrat a la nostra ciutat fins l’any 2036, després d’ampliar-se, el 2012, la concessió a aquesta empresa de capital opac.

A prop del moll del Port Vell es troba la plaça dedicada a Antonio Lopéz, un pròcer de l’esclavisme, això és, dels propis anals de la globalització. Si alguna cosa te aquesta, és que afavoreix que els delictes i misèries que es cometen en una part del món, no afectin la pàtina de respecte i de distinció que es gaudeix a l’altre, fins el punt que la ciutadania acabi per passejar als peus d’un mercader sense escrúpols, al que la influència política convertí en prohom de la ciutat. Si alguna cosa té el capital, és el do de la ubiqüitat. Ho hem vist aquests dies amb el Canal d’Isabel II, el caudal del qual connecta, sembla ser, amb el de Panamà, i amb l’Orinoco i l’Amazones, en el marc del flux d’un capital transoceànic que travessa el planeta, o amb Rodrigo Rato, que tot i ser president del FMI, no va voler deixar d’ingressar 31,3 milions mitjançant tractes amanyats amb empreses a les que havia privatitzat amb anterioritat.

Això del FMI te delicte si es considera la trajectòria dels seus tres darrers presidents, però encara més si intentem trobar un fil de coherència al seu discurs. Així, a principis d’any, recomanava a Espanya un nou ajust fiscal, pujant l’IVA, eliminant exempcions i tipus reduïts (medicaments, pa, llet, fruites...), per, al mateix temps, reduir la despesa en sanitat i educació i oferir més seguretat jurídic a les empreses en matèria d’acomiadaments. Uns pocs mesos després el seu economista en cap, Maurice Obstfeld celebra la situació boiant dels mercats financers, advertint, a l’hora, de les conseqüències d’una crisi polític que te com motor el proteccionisme i la desigualtat que han originat les pertorbacions estructurals en els mercats de treball i el creixement baix dels salaris mitjans. Com per fer-s’ho mirar, especialment en el cas d’Espanya.

Es tracta sembla ser de protegir a nivell nacional els drets i garanties transnacionals de les grans empreses, mentre es globalitzen aquells que afecten a aquells i aquelles que viuen del seu treball. Com en el cas dels impostos, on a nivell argumental es pretén limitar el debat al ‘pujar o baixar’, quan del que es tracta és d’intervenir en la seva progressivitat, la cerimònia de la confusió s’estén al concepte de ‘protecció’, enfrontant de manera interessada la ‘protecció social’ a la ‘protecció de la inversió i dels fluxos comercials’ que és la que, en l’àmbit doctrinal, promou el creixement i amb ell la riquesa que, degut a la intervenció coercitiva en els mecanismes de redistribució de la renda, ja siguin salarials o fiscals, mai arriben a traslladar-se al conjunt de la població. Esgotada tota coherència en la política econòmica global, qui s’acaba beneficiant és la visceralitat patriòtica.

Ho hem vist a França amb la primera volta de les presidencials i amb l’alarmant victòria de Marine Le Pen. Juntament amb ella s’ha volgut encasellar també al candidat de l’esquerra Jean Luc Mélenchon, en l’àmbit del populisme proteccionista. La tirada del líder del moviment França Insubmisa, no s’ha degut, però, al populisme i al recurs a la por i a les més baixes passions polítiques, sinó a la coherència del discurs. El proteccionisme solidari al que ha apel•lat Mélenchon és el de la intel•ligència col•lectiva, el de la refundació democràtica de la república i de l’empoderament de la ciutadania. La repartició de la riquesa mitjançant una revolució fiscal, l’enfrontament a la degradació ecològica i la defensa de la multilateralitat global i d’un marc reglamentari per a la globalització i el comerç, l’han valgut el recolzament de prop del 20% de l’electorat. Un important estímul per continuar lluitant contra la ubiqüitat del capital i les tres cames del triskelion, fins refermar un canvi que ens retorni l’equilibri bípede que ens correspon com a éssers humans.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Front obert a la pobresa

Fa poc més de 20 anys el Parlament de Catalunya aprovava la Renda Mínima d’Inserció (RMI), “una acció de solidaritat de caràcter universal vers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials..” que pretenia que “les persones ateses podessin assolir la plena autonomia personal, familiar, econòmica i social”. A l’agost de 2011, en plena crisi, el govern Mas, enarborant la bandera de la lluita contra l’assistencialisme, que és el que la dreta identifica com el pitjor enemic de la ‘justícia social’, donà el cop de gràcia a la RMI. Després de contractar a 40 tècnics mitjançant una coneguda empresa de treball temporal, el govern passà a revisar 20.000 expedients, buscant-hi suposats fraus. Es creava així l’ambient polític i social necessari per a eliminar, via decret, el caràcter universal de la RMI i per a convertir aquesta en poc més que un ajut discrecional.

L’iniciativa de CiU que deixà en una situació d’extrema precarietat a bona part de les 34.000 famílies que cobraven en 2011 la RMI, aixecà una forta marejada d’indignació. Pel caràcter tendenciós de l’escenificació, per la manca de sensibilitat social, i també per la incoherència d’una mesura que teòricament obeïa a raons pressupostàries quan, 3 mesos abans, el govern Mas havia promogut, conjuntament amb el PP, una nova modificació del impost de successions que redundava en el problema de fons: la redistribució interessada de la renda nacional catalana. Fruit d’aquesta indignació naixia la plataforma per a promoure una Renda Garantida de Ciutadania (RGC), que ja havia estat presentada, el 2003, per CCOO de Catalunya, com a instrument per la lluita contra la pobresa i per a exigir que s’articulés d’una vegada el dret promogut per l’article 24.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

El llibre ‘Rescatem les persones’ que signen Arcarons, Garganté i Toledano, publicat el juliol del 2013, dona les claus de l’iniciativa de llei presentada, el 25 de gener de 2013, a la presidenta del Parlament, i que tenia per únic objectiu assegurar els mínims d’una vida digna a les persones i a les famílies o nuclis de convivència que es trobessin en situació de pobresa, mitjançant “itineraris, accions i serveis d’inclusió i integració social”. La RGC es presentava com un dret subjectiu, individual, universal, subsidiari i de caràcter suplementari, no lligat a cap condicionament personal ni tampoc disponibilitat pressupostària. La quantia de la RGC, lligada a la Renda de Suficiència (IRSC), era en aquell moment de 664€ mensuals i els càlculs realitzats en un marc de fort impacte social de la crisi, no superava el 5% del pressupost de la Generalitat, o el 1% del PIB català.

La negociació sobre la RGC ha anat avançant a batzegades al llarg dels dos darrers mandats, però sembla encallada en algunes qüestions fonamentals. Un dels elements de fons és, amb tota probabilitat, el vell debat: ‘Estímul o exigència’ que caracteritzà la introducció de l’agenda 2010 a Alemanya (Hartz IV...) i la prevalença del tòpic ideològic de l’assistencialisme. La contraposició interessada de la ‘responsabilitat individual’ davant la ‘responsabilitat o solidaritat col•lectiva’ no hauria de distreure de la qüestió de fons, que és el dret subjectiu de la persona a viure amb dignitat, això és, el dret a disposar de mitjans que garanteixin el dret a l’habitatge, als subministraments, a una alimentació sana, l’educació, la sanitat o l’autonomia personal. Aquest drets estan recollits en la constitució i se’ls hi ha de suposar continuïtat i desenvolupament en qualsevol hipotètic marc jurídic futur.

El compromís per part dels i de les treballadores catalanes amb aquest dret es va fer encara més visible amb la signatura, el passat 20 de febrer, d’una declaració de les organitzacions sindicals catalanes, que proposava estendre l’acció protectora de la RGC a “tots aquells/es que tinguin rendes del treball per sota de la IRSC”, i que van aprovar per unanimitat els delegats i delegades al XIè congrés de CCOO de Catalunya en el marc de la resolució ‘Lluitem pel treball digne i contra la precarietat’. El risc que comporta que la patronal aprofiti la complementació del salari amb tal de garantir la dignitat de les persones, per a alimentar encara més la devaluació salarial, ha sigut assumit des de la responsabilitat de la classe treballadora i les organitzacions que la representen. La lluita contra el frau serà possible si existeix la voluntat política de complementar la dotació pressupostària de la RGC amb mecanismes creïbles i socialment eficients per a la inserció laboral, i si es garanteix que les organitzacions sindicals puguin intervenir amb més força en el seguiment de la contractació i en l’extensió de la cobertura de la negociació col•lectiva.