dilluns, 26 de setembre de 2016

Si em deixes escollir, em quedo amb Corbyn

Que disculpin els agres polemistes i addictes a l’anàlisi umbilical, si la mirada de qui subscriu no es vol detenir en els resultats electorals de Galícia o Euskadi i prefereix ampliar l’horitzó més enllà del mar Cantàbric, per portar-ho fins l’estuari del riu Mersey. Allà, en la ciutat roja de Liverpool, es confirmava aquest cap de setmana el lideratge moral i polític de Jeremy Corbyn al davant del partit laborista britànic. Quedaven posats així en evidència els 172 diputats que, en un cop de ma singular i tèrbol, s’aprofitaren de la ressaca del referèndum del brèxit per a promoure una moció de censura. Es confirmava de pas, el recolzament majoritari de les bases al lideratge d’un polític que ha fet de la voluntat de superar els despropòsits i capitulacions que caracteritzaren el dictat de la tercera via al laborisme britànic, la seva principal senya d’identitat. Per entendre fons i forma d’aquesta victòria, res millor que el manifest publicat pel think tank laborista ‘Institute of Employment Rights’, sota el títol ‘Un Manifest per la legislació laboral: Cap a una revisió complerta dels drets laborals’, propera a l’equip d’en Corbyn, y que compta amb el suport del TUC i de grans centrals britàniques com Unison i Unite.

Els quinze experts que signen aquest suggerent text ofereixen al llarg dels seus 8 capítols i poc més de 50 pàgines, una anàlisi en profunditat dels dèficits estructurals de la política social i econòmica del Regne Unit al llarg dels darrers 35 anys. Aquesta època, que començà amb la victòria de Margaret Thatcher el 1979, i que inclou 13 anys de governs laboristes amb Blair i Brown, suposà una davallada profunda per a la classe treballadora britànica i l’empoderament d’una cultura patronal “poc democràtica, improductiva i indesitjable”. El resultat avui és un món del treball amb pèssimes condiciones laborals, poca productivitat i valor afegit i una precarietat rampant. En 35 anys la cobertura de la negociació col•lectiva es reduí del 80 al 20%, això és, menys de la tercera part de la mitja europea, mentre s’estenia l’abús de l’auto-ocupació, dels contractes temporals o de zero hores i del treball per agència, amb un augment de la pobresa laboral i de la desigualtat social. Però el manifest, més enllà d’identificar les causes, destaca per la seva vocació de proposta i la seva voluntat de canvi.

Si la devaluació de les condicions laborals no obeí a cap exigència del mercat, sinó a la voluntat explícita de degradar el marc laboral, la possibilitat d’intervenir en aquest, amb tal de recuperar-lo, comporta una oportunitat única per a revertir també la davallada social. En aquest sentit l’eix central d’acció és la recuperació de la negociació col•lectiva i amb ella el facilitar la millora de les condicions laborals. El model anglosaxó de negociació a nivell d’empresa, no permet superar el 35% de cobertura, pel que els experts d’IER proposen la promoció de la negociació sectorial que permet elevar els mínims i comprimir la redistribució salarial. Com defensa fins i tot el FMI, davant el cercle viciós que introdueixen els salaris baixos, amb menor consum, reducció de demanda i producció, atur, menor ingrés fiscal i inversió pública, s’ofereix un cercle ‘virtuós’ en el que la negociació col•lectiva augmenti salaris amb tal d’estimular la demanda, impulsar l’activitat econòmica, incrementar l’ocupació i amb ella la inversió pública, reduint a l’hora la despesa social.

Al mateix temps, la negociació sectorial permet desarmar la competència salarial a la baixa per promoure aquella que es basa en la millora de l’eficiència, de la productivitat, la inversió, la recerca i el desenvolupament. Recuperar aquesta pràctica arruïnada pel neoliberalisme en la seva obsessió per transferir riquesa del treball al capital, i de l’economia real a la financera, precisa d’elements i iniciatives que el ‘Manifest’ del IER descriu en detall i que abasta des de mecanismes estatals i tripartits, a fonament legislatius què, en consonància amb les lleis internacionals, garanteixin l’autonomia dels interlocutors socials, la qualitat dels contractes o el dret de vaga. El manifest pel dret laboral esdevé estimulant perquè posa un contrapunt, precisament des del Regne Unit, al programa imposat per la governança econòmica i que dilapida salaris, indústries i la cohesió social i territorial a nivell europeu, al preu d’una col•lecció de tòpics que responen en una part a prejudicis ideològics, i en l’altra a interessos corporatius.

La reflexió en el partit laborista britànic i les 25 propostes realitzades pel ‘Institute of Employment Rights’ mereixerien inspirar un debat obert també dins el socialisme europeu què ara, després de Portugal, te també en el Regne Unit un referent de com recuperar el pols democràtic i social, tornant a les pròpies essències. Amb independència dels resultats a Galícia i Euskadi, fins i tot el PSOE i especialment Pedro Sánchez, podrien agafar-se com exemple en Corbyn per continuar buscant el recolzament de les bases, sense por a haver-se d’enfrontar en aquest tràngol amb mòmies i barons. La centralitat del treball és un discurs que potser no resulti atractiu pels interessos financers de les multinacionals del IBEX, però és l’aposta més ferma per recuperar l’interès i el recolzament de la majoria social en el nostre estat.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Goldman Barroso

La vida sembla feta d’estampes, unes més reveladores que d’altres. En la llarga trajectòria vital que ha portat en Durao Barroso de la militància al Moviment Reorganitzatiu del Partit del Proletariat, de orientació maoista, a la presidència no executiva del banc Goldman Sachs al Regne Unit, hi ha un moment que resulta especialment aclaridor. Te lloc els dies posteriors al 25 d’abril de 1974 a Lisboa, en plena Revolució dels Clavells. El futur President de la Comissió Europea, en aquell moment vinculat estretament a la Federació d’Estudiants Marxistes Leninistes, aprofita l’agitació per apoderar-se, davant de la facultat de dret, d’un camió carregat amb mobles universitaris. Sense pensar-s’ho dues vegades s’ho porta cap a les oficines del PCPT/MRPP, amb la previsible i sens dubte generosa intenció de socórrer el més que probable dèficit en el inventari de la seu central. Tanmateix el que es troba és l’aspra i agra reacció del líder del partit, Arnaldo Matos, que el commina a emprendre el camí de tornada per retornar el camió al lloc on se l’ha trobat.

Poc podem esbrinar avui sobre el pas d’en Durao Barroso per l’esquerra portuguesa, al marge d’aquesta anècdota i d’alguna curiosa filmació. Sembla però evident que el seu sentit de l’oportunitat no trobà l’esperada complicitat entre els i les camarades, i explica potser perquè, uns pocs anys després, es decidí pel partit ‘taronja’ portuguès, el conservador i mal anomenat Partit Social Demòcrata, deixant de banda la seva aventura maoista. Quan 40 anys més tard, el 2014, el nostre home recull el Premi Europeu Carles V al Monestir de Yuste, dona una altra pista que potser no reveli la seva divisa vital, però sí ajuda a entendre allò pragmàtic d’un caràcter, forjat per la prosperitat. La suposada cita de Cervantes que utilitza per a descriure la naturalesa indòmita del projecte Europeu diu així: “Qui s’ensopega i no cau, avença camí”. És aquí on potser podem entendre allò del camió i fins i tot l’esporàdica afinitat amb els ‘meninos rabinos’ com es coneixia el 1974 els militants del MRPP, que queden així relegats al paper de pedres en el camí d’aquell que, com diu la cançó, sense arribar primer, va saber arribar.

Per a qui no sigui molt amic dels eufemismes, sembla evident que la naturalesa que s’amaga darrera d’aquestes estampes vitals de l’home que dirigí al llarg de 10 anys els destins de la Comissió Europea, és la d’un oportunisme manifest. Una actitud que demana una certa ambigüitat, com quan llançà la seva famosa cita del ‘país del tanga’, referint-se a la precària situació de l’economia portuguesa, en tapall, per, a continuació, no fer el que calia per vestir el país, sinó per arrancar-li fins i tot aquell darrer drap amb tal d’entregar-s’ho al Fons Monetari Internacional. O quan convidà Blush, Blair i Aznar a les Açores un any després, per recolzar, en contra del criteri de la ciutadania portuguesa, la guerra al Iraq, i declarar, quatre anys després, que havia estat víctima d’un engany. Poc es pot dir del pas grisós d’en Barroso per la Comissió Europea, al marge de que ha estat probablement el pitjor President fins a la data, responsable d’un model de governança i d’austeritat que ha condemnat a la construcció europea a lluitar per a no sucumbir entre tant d’euroescepticisme, de populisme i de mediocritat.

Sí se li ha de reconèixer però a en Barroso allò de ‘geni i figura, fins a la sepultura’. En el seu darrer viatge oficial com a President de la Comissió, el nostre home visità Londres per a criticar amb duresa les vel•leïtats euroescèptiques d’en Cameron i companyia. 20 mesos més tard, sabem que es farà d’or alimentant el trànsit d’influències a l’hora de defensar els interessos de Goldman Sachs en la sortida del Regne Unit de la UE. La baixesa moral de Barroso no és, per desgràcia, cap novetat ni tampoc comporta cap excepció. Passats els 18 mesos ‘d’abstinència’, l’ex comissari de comerç, Karel TTIP de Gucht ha fitxat pel gegant Arcelor MIttal, mentre l’anterior responsable de l’agenda digital, Neelie Kroes, s’ha decantat directament per Uber. El desprestigi que comporta la vocació per la porta giratòria d’alguns màxims representants de la Comissió Europea ni tan sols és aliena a la dinàmica de clientelisme que sovint s’hi troba també en la política estatal, autonòmica o fins i tot municipal. El resultat és el desprestigi de la política que tant interessa a les grans corporacions i un fenomen de pandèmia democràtica que, ara per ara, no es resol en cap tipus d’iniciativa política, sinó en més impotència i desafecció.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Camí a Sòria

No sabem si el tòpic del gallec, del que mai se sap si puja o baixa de l’escala te algún fonament, però, en el cas d’en Mariano, s’ha de reconèixer que quan se’l veu passejar rabent per boscos i camins, no és posible distingir si persegueix algun objectiu en concret, o si simplement fuig de sí mateix. Així, quan tornava la setmana passada del G20 a Huangzhou, els periodistes, convidats amb generositat per a procurar-li alguna atenció en el seu periple internacional, no van pode sinò sorprendre’s dels nerviosos vaivens d’en Rajoy pel passadís de l’avió presidencial. En aquest cas, no n’hi ha dubte, no es tractava d’un exercici d’ofensiva política, sinó de l’efecte dinàmic de les darreres ficades de pota del PP, i molt especialment de les relatives a Sòria. Si la ciutat del Duero ens trasllada, a la major part de nosaltres, a l’univers d’en Machado amb les seves muralles rosegades i daurades alberedes, per a la naturalesa més prosaica d’aques president sense camí, per molt que no deixi de caminar, les cinc lletres màgiques no el podien transportar sinó a la seva molt pedestre realitat.

El viatge a la Xina d’en Rajoy no fou sino una fugida endavant després del vodevil d’una investidura, a la que el PP traí el seu pacte amb Ciutadans al poc de procedir a la votació. La designació del panamíssim José Manuel Soria pel Banc Mundial, deixà de nou en Albert Rivera amb un pam de nas, vestit de blanc i sense nuvi a l’altar congressual, en el què, per a qualsevol partit normal, vindria a ser una hipoteca definitiva i monumental per a qualsevol aliança futura. Al mateix moment, tot i el seu socorregut mutis pel fòrum, l’anomenament introduia un inesperat cisma al PP. Malgrat 5 sumaris oberts, 1.700.000 euros en fiances i 31 casos investigats, els crítics li recriminaven a en Mariano manca de decor i de sentit de l’oportunitat. Tanmateix, superada la situació i acomiadat Sòria de la seva carrera a la elite financera, el PP s’entregava a les eleccions gallegues i basques, amb l’esperança de què si una ma netaje l’altra, potser una nova victória electoral podria desatascar la paràlisi parlamentària.

Esdevé desconcertant veure fins a quin punt els partits polítics s’han convertit en veritables jonquis de les eleccions. Les enquestes alimenten una dependència que s’apaivaga en llargues nits electorals, per a retornar-los a l’abstinència i a la realitat quan, al matí següent, els dits de la ma confirmen que no queda altra que posar-se a negociar. El bipartidisme ha rematat sembla ser la cultura del compromís i del diàleg polític, la capacitat de centrar-se en els programes per deixar de banda la pura lògica de la política com a lluita de poder. Tampoc la concupiscència de Ciutadans, en aquestes alçades amb dos casaments i un funeral (UPD) a les seves esquenes en menys d’un any, ha millorat les coses. El seu paper sembla ser el de reforçar la lògica de sempre, ja sigui com a partit frontissa , ja sigui com partit viagra, sense cap altra missió que la de mantenir en alt els picats estandards dels dos baluarts històrics de la nostra eterna restauració.

Escrivia Inés Arrimadas un emotiu article sobre ‘La Catalunya en la que vaig escollir viure’, un títol que no deixa de resultar xocant per a tots aquells que som conscients que no vivim en el país que vam escollir, perquè tot i la corrupció i la gangrena democràtica, Ciutadans no permet passar pàgina. L’aritmètica parlamentària dona per això i per un canvi en profunditat que comenci per posar fi a la impunitat i defineixi els fonaments d’una nova cultura institucional. S’entén que és més senzill somniar amb un matrimoni feliç i amb un lloc on el temps passi cadenciós sense pensar i on el dolor sigui fugaç... Aquesta és l’utopia de la política espanyola que tot i així, requereix de compromisos profunds, reals i immediats. Abans que intentar un nou canvi de parella, més li valdria a en Rivera recordar que, com deia la cançó de Gabinete Caligari... ‘L’oblit de l’amor es cura en solitud, es cura en solitud...’

diumenge, 4 de setembre de 2016

Temeraris

Després del seu èxit editorial ‘Postdemocràcia’, Colin Crouch donà continuïtat a la seva reflexió en un nou llibre: ‘La sorprenent supervivència del neoliberalisme’. En ell analitza la corrent ideològica hegemònica que impera en aquest començament de segle i reflexiona sobre la seva evolució després de la gran recessió iniciada el 2008, especialment pel que fa la tensió central que recorre la seva estructura argumentativa; la qüestió de qui ha de ser més determinant per a l’economia; el mercat o les multinacionals. El text de Crouch explora amb agudesa les contradiccions inherents al neoliberalisme, recupera algunes cites interessants, com aquella de l’ex economista en cap del FMI, Simon Johnson, sorprenent-se davant el fet que el control exercit pel sector financer sobre el govern dels EEUU, sembli el d’un país en vies de desenvolupament, i planteja també algunes preguntes singulars com la següent: Com hem de solucionar els problemes morals que es deriven del fet que l’estat reconegui l’irresponsabilitat econòmica com un bé públic?

La qüestió dels bancs i empreses que son, sembla ser, massa grans per caure és, sens dubte, tan rellevant com la de la concentració imparable de la riquesa, la d’una democràcia esgotada o la d’una política que, portada al límit, ja no dona si no per l’esperpent i el cinisme. Un dels exemples més flagrants de la decadència política actual és, sens dubte, la presa de poder, parlamentària, que no democràtica, al Brasil. Després de nou mesos de desassossegant gestació, la recusació de Dilma Roussef ha donat a llum una d’aquelles dictadures de nou tall, que anuncien temps dolents per la democràcia al planeta. La presidenta brasilera ha estat condemnada per no acceptar el xantatge del corrupte ex president del congrés Eduardo Cunha, per un confús delicte de maquillatge dels comptes públics, però sobre tot per la situació econòmica, per la pèrdua de popularitat i per l’assertivitat dels mercats financers.

Convé que recordem que el cor ditiràmbic d’aquesta tragèdia política sens dubte ha estat el poder financer, que ha acompanyat cada nou avenç en aquest grotesc procés, amb una sonada aclamació per part de les bosses i mercats, fins a elevar a Michel Temer al poder, sense el pas preceptiu per les urnes i amb el menyspreu explícit de la població. Sembla evident que la seva desconnexió amb la ciutadania no suposa cap problema per un Home que s’entén com a ‘messies’ per l’economia. Tanmateix les polítiques que ha imposat fins ara, tenen ben poc de ‘divines’ i son més aviat un calc del programa neoliberal clàssic: ajust fiscal, precarització de l’ocupació i privatització de recursos públics. Tampoc el pla de govern referendat no pel poble brasiler, sinó pels mercats, no s’allunya del patró. La ‘Travessia Social’ que anuncia serà amb tota probabilitat un naufragi social i no pas un viatge iniciàtic.

El document de la Fundació del PMDB proposa que es ‘privatitzi tot el que sigui possible’ per a posar límit als ‘interessos especials’ i a la ‘transgressió i allò il•lícit’, que vindria a ser el interès públic. Però per si aquestes faules fessin lloc al dubte, el flamant President, consumat el cop parlamentari, no perdé temps en agafar l’avió cap a la Xina, amb tal de participar al G20 i començar a mercadejar d’immediat amb aeroports, ports i ferrocarrils. La captació d’inversors estrangers de ben segur que no es detindrà ni tan sols amb la petrolera Petrobras, els ‘privilegis’ de la qual com a operadora única dels rics jaciments del país, son faves comptades. El cultiu de la reciprocitat en la política comercial, la vocació per la iniciativa pública i l’orientació en la demanda interna del govern del PT, son així definitivament ajusticiats per part dels mercats financers.

Recorda Colin Crouch que el poder de les multinacionals es basa en dos fets: en la incapacitat dels governs nacionals d’influir l’economia global, i en el ‘regime shopping’, això és, la inversió estratègica del capital en aquells països que ofereixen un marc regulatori i fiscal propici. Que sovint aquesta estratègia prefereixi fer-se amb un país sencer que no pas orientar la inversió cap a l’un o l’altre, no es res de nou, especialment quan hi ha pel mig matèries primes i/o un fort capital públic. Davant mercat i multinacionals, Crouch situa l’Estat i la societat civil com aquells actors que poden contrarestar l’ofensiva del capital financer. En aquest sentit cal però que puguin intervenir entre ciutadania i poder els partits i els mitjans de comunicació social. Quan també aquests cauen sota el control del poder financer, la societat queda a disposició de la mediocritat i de la cobdícia insalubre dels ‘temeraris’.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Economia sense escala

La publicació fa uns mesos de la comunicació ‘Comerç per a tots’, insinuava un interessant canvi en l’estratègia comercial de la Comissió Europea. Feia palesa una emergent sensibilitat vers la percepció de la ciutadania europea, al temps que confirmava que la resistència davant el TTIP continua donant els seus fruïts. El debat obert a Europa pels que desmentim la necessitat, la legitimitat i la urgència de l’acord amb els EEUU, es trasllada al document quan aquest descriu com la ciutadania es qüestiona cada vegada més si el comerç serveix a les empreses o a les persones, o quan creu distingir una ‘politització’ de la ciutadania davant les polítiques comercials, tot i que aquesta distinció no sigui sinó retòrica. No és que la població s’hagi ‘polititzat’, sinó que després del Tractat de Lisboa, la política comercial europea amb els seus TTIPs, CETAs i TISAs, ha estat identificada com un tour de force o cop de ma, que no persegueix sinó la desregulació, subvertint tot control o legitimitat democràtics.

Fa ara cinc anys, fins i tot abans de signar-se el mandat de negociació per al tractat transatlàntic, un estudi conjunt, realitzat per la Comissió i la OIT sobre la relació entre comerç i creixement, presentat sota el títol ‘Dels mites als fets’, recordava que son molts/es els/les que consideren el comerç com quelcom que no és políticament neutral. Que tot i que la majoria desitja el creixement, no ho desitja a qualsevol preu. No li agradarà a la trilateral, però tot i el permanent rodet cultural, el trinomi comerç = creixement = ocupació, no convenç a una població que ve com el comerç beneficia als uns/es, mentre empobreix als altres/as, i que el creixement del PIB no exclou la precarització de l’ocupació. Així no es pot sinó agrair que la nova comunicació variï la perspectiva i aposti per una política comercial més responsable, efectiva, transparent i pensada per a projectar globalment, no tan sols els interessos, sinó també els valors d’Europa.

Si tenim en compte que sumats el volum de l’exportació i de la importació, la Unió Europea és el major actor ‘comercial’ del món, la paraula ‘responsabilitat’ no és qualsevol cosa. Així amb el ‘Tots’ de títol, la Comissió no restringeix l’àmbit i impacte del comerç als treballadors/es ciutadans/es i consumidors/es, sinó també als més exposats en els països en vies de desenvolupament i als que anomena ‘perdedors de la globalització’. Aquest enfocament compromès es reafirma quan la comunicació posa l’èmfasi en la relació entre política comercial i qüestions tan crítiques com el desenvolupament sostenible, l’evasió fiscal o els drets humans. Tot i la insistència de la UE els darrers anys, en forçar acords bilaterals draconians (EPAs), també amb països extremadament vulnerables, el recent text de la Comissió professa una sorprenent fe en la multilateralitat i en el paper de la OMC, arribant fins i tot a establir rotundament que “el comerç no és cap fi en si mateix”.

La Comissió no deixa de produir, amb una certa freqüència, textos interessants, com per exemple el de Laszlo Andor sobre el reforç de la dimensió social de la Unió Econòmica i Monetària, el 2013. El problema amb ‘Comerç per a tots’ serà que, tal i com passà amb el text d’Andor, sovint les paraules de la Comissió se les porta el Consell, quan no és la pròpia Comissió la que varia el rumb. Aquest seria el cas de les recents maniobres de Juncker per a furtar-li al públic el debat i l’aprovació del CETA, un nou tour de force en oberta contradicció amb el fons i forma d’aquesta comunicació. En qualsevol cas el text suposa un primer pas en la bona direcció tot i que hauria d’incorporar dues qüestions rellevants. En primer lloc si la realització econòmica i social d’un país, ha de dependre en primer lloc de la seva balança comercial. Sembla evident que a nivell global no és possible que tots tinguem un superàvit, i exportem més del que importem. Així hauríem de valorar si no seria més coherent que es busqués la ‘neutralitat’ comercial, amb un equilibri just entre demanda i oferta.

En segon lloc si el comerç no és cap fi en sí mateix, no tan sols s’hauria de qüestionar el superàvit comercial com a estratègia de dominació econòmica, sinó que també ens hauríem de preguntar si el volum del comerç, en sí mateix, ha de ser forçat artificialment. L’arrelament de l’economia en el territori, la transparència fiscal o la qualitat de l’ocupació no semblen encaixar amb la cultura de la franquícia global, en la que es traslladen i deslocalitzen de manera permanent segment de la cadena de valor d’uns països als altres, amb tal de maximitzar els beneficis. L’economia d’escala, com a etern argument, no fa sinó promoure el monopoli, la concentració de la riquesa i l’espoli i explotació de les persones, dels recursos i del medi ambient. És aquesta bogeria que importa pomes de Nova Zelanda, i passeja samarretes per tot el globus, una economia sense escala humana, que externalitza el risc i el cost real (humà, ecològic...), per a generar més acumulació de riquesa per a uns pocs. Davant això no podem sinó repensar el comerç per a convertir-ho en una eina global que pot i ha de promoure el desenvolupament i la justícia social.

La 'bombeta' torna el proper 4 de setembre!

diumenge, 24 de juliol de 2016

Tota la sang

A les víctimes

La quantitat de sang de la que disposa un individu se li diu volèmia. La relació entre el pes corporal i el de la nostra sang és de 1 a 13, i varia segons el pes, des dels 3 quilos d’un infant, als 5 o sis d’un adult. Si fem un càlcul de quina seria la volèmia de la humanitat, això és, la quantitat de sang humana que existeix al planeta i que es distribueix entre els 7.300 milions d’éssers humans que l’habiten, el resultat ens semblaria gairebé insignificant. Calculem-ho: 7.300 milions de persones a 5 litres, ens donen 36.500.000.000 litres de sang, el que vindrien a à ser 36,5 hectòmetres cúbics. Per a fer-nos una idea, la sang de la humanitat hi cabria a l’embassament de la vega del Jabalón, ocuparia dues vegades l’estanc de Banyoles, o podria ser transportada pels oceans en una flota de 100 grans petrolers, una esquadra que carregaria amb el nostre humor més íntim i preciós, amb el plasma sencer de tota la humanitat.

A qui en aquestes alçades s’estigui preguntant que a què ve aquest càlcul prou macabre, li hauríem de confessar que aquest és un càlcul per desesperació. Un intent de trobar consol en la escassa pau que ens ofereix l’àlgebra, davant la impossibilitat de trobar-li mesura a la volèmia del dolor o el volum de la injustícia que s’acumula al planeta. Els recents atemptats i assassinats massius a París, Bagdad, Niça, Múnich o Kabul, juntament a la sèrie històrica amb simes de l’aberració humana com la perpetrada, ara fa 5 anys, a l’illa d’Utoya, Noruega, ens confronten amb el que te de profundament inhòspita i lúgubre la naturalesa humana. Aquesta qualitat tan sols hipotètica que compartim amb els Anders, els David i amb tots aquells/es que decideixen prendre’s la justícia per la seva ma, enarborant la bandera negra del dolor i de la irreverència per a sentir-se, tot i que sigui només per un segon, senyors del seu propi destí.

En el cas de l’atemptat de Munich les especulacions inicials, la instrumentalització del dolor i del pànic per part de l’extrema dreta, i l’admirable contenció en la major part de la classe política alemanya, han donat pas al desconcert i a la desolació en l’anàlisi. El intent clínic de distingir semànticament entre ràbia i terror, entre odi i humiliació, de posar límits entre bogeria i coacció extrema, ens deixa desemparats davant la falta de criteri i de lògica. La naturalesa de l’ésser humà, aquesta que compartim amb els Lubitz i amb els Atta, es desenvolupa en una interminable escala de grisos, i no contempla cap frontera entre la maldat i l’alienació. Sí sembla que hi ha algunes constants, com que la injustícia genera injustícia, que l’odi i la incertesa es reprodueixen, si no es canalitzen mitjançant el sentit comú. També el respecte i la tolerància poden multiplicar-se, sempre i quan hi hagi prou dedicació.

En la mateixa mesura que la gravetat acaba per arrossegar-nos a tots al ras, l’entropia fa que qualsevol sistema, també humà, en tant s’abandona a sí mateix, acabí per produir dolor i desigualtat. Aquesta és la nostra responsabilitat, impregnar de sentit a la societat, introduir motius i valors en la comunitat humana per a salvar-la de sí mateixa. John Maxwell Coetzee, el brillant i incisiu escriptor que descrigué com cap altre els exasperants contrastos de la societat sud-africana, ens regalà amb ‘L’edat de ferro’ una imatge inoblidable: “La sang és preciosa, més preciosa que l’or i els diamants. Perquè tota la sang és un sol estanc de vida repartit entre les nostres existències separades, però unit per la naturalesa prestada, no donada, repartida, confiada, perquè la preservem. Sembla que visqui en nosaltres, però solament ho sembla, perquè el cert és que nosaltres vivim en ella”.

Ningú ha descrit de manera més tendre i senzilla el repte que suposa la conciliació permanent, l’esforç inesgotable que requereix fer viable aquest projecte comú que compartim 7.300 milions de persones. No serà possible sense assumir quelcom tan humà, intransferible i inalienable com ho és la responsabilitat. Responsabilitat davant la fragilitat dels sentiments, davant el que te de vulnerable la consciència, davant l’equilibri sempre precari de la pròpia identitat. El intent d’externalitzar aquesta responsabilitat de manera providencial, ja sigui en deus, nacions o mercats, no fa sinó aplaçar el que el dolor i la injustícia fan inajornable. L’aberració i el sense sentit de Munich, Kabul o Niça ens hauria de convidar a deixar de buscar l’enemic exterior per començar a buscar la solució en nosaltres mateixos, en aquesta volèmia delicada i púrpura que compartim i que no precisa sinó de responsabilitat i de sentit comú.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Simulacre

Què més britànic que la maledicció del faraó! Allò de què, desenterrada la mòmia, condemna a la més horrorosa de les morts a cadascun dels profanadors. Quan ja semblava que el ‘brexit’ s’anava a convertir en la mòmia de l’estiu, i que tots els que s’havien implicat d’una o altra manera en el referèndum, sortirien políticament amb els peus per devant, va Theresa May i la lia. Encara no s’havien refredat els cadàvers polítics de Cameron i Farage, quan en un arravatament de fina estratègia, la nova inquilina de Downing Street, resucità a Indiana Johnson, aquell que en Vargas Llosa titllà de ‘despentinat i garrulo’ i John Carlin com a ‘bufó de la cort’, per anomenar-ho ministre d’exteriors. Tanmateix no manca qui defensi que no és més que un coma induït, una mort a terminis; una elecció per a entretenir a l’ex batlle de Londres amb un càrrec pel qual s’haurà d’humiliar per tot el món, disculpant les seves impertinències davant infermeres sàdiques, onanistes cabròfils i d’altres criatures que, al marge de la seva portentosa i retorçada imaginació, habiten el món real i present de la política internacional.

Si finalment li somriu la sort, i diguem-ho ben clar, a nosaltres ens gira l’esquena per quatre anys, Boris Johnson es podria trobar als EEUU amb el seu alter ego, Donald Trump. I diem alter ego no tan sols perquè, a nivell de tupè, el que tenen aquests dos subjectes no ho arregla ni el perruquer de Françoise Hollande, sinó perquè els dos venen a ser criatures paradoxals, políticament contrafetes, irreverents i acòlites d’una estridència inhumana que ofega el debat públic i l’aboca a allò que Moises Naïm anomena amb encert ‘món posfactual’. En aquest univers, per molta digitalització i algoritme que s’anunciï a l’horitzó, el que mana amb força per desesperació de sociòlegs, politòlegs i demògrafs, és la més pura visceralitat. Tan sols així s’expliquen les disparatades previsions demoscòpiques i també aquesta curiosa sensació del dia següent, quan els ciutadans/es aixequen la mirada dels resultats, i murmuren a l’oïda interior quelcom semblant a ‘La que hem muntat’. Per a alegria dels demòcrates amb limitacions, aquesta és la prova definitiva de què la democràcia no és un joc apte per la mainada, sinó un arma perillosa.

Però si resulta xocant veure la ciutadania sorprendre’s del seu propi vot, més encara ho és veure com els líders que amb tanta firmesa, supèrbia i menyspreu van donar la resta per una opció, de cop i volta, quan la veuen aprovada, mostren el seu desconcert, intenten fer-se enrere en les seves promeses o, fins i tot, acaben dimitint per tornar al seu coma etílic, en el cas de Nigel Faragae, al induït, en el cas de Johson, o a la inòpia política, com serà el cas molt probablement d’en Cameron, ara sense illa. No sabem si els referèndums els carrega el diable o la mòmia, però el que sembla evident és que la democràcia com a fenòmen, o dit d’una altra manera, el cara o creu democràtic, pot arribar a convertir Europa en un infern. I no perquè es vagin a cel·lebrar referèndums en França, Àustria o Polònia, sinó perquè cada nova elecció que es presenti, i especialment a nivell presidencial, pot arribar a transmutar-se en una consulta popular, això és, terreny abonat perquè la ciutadania bolqui les seves emocions, passions i sentiments i acabi prenent posició davant el psicodrama en el què els mass media acaben per convertir tot procés electoral.

La democràcia està malalta, i és aquest virus el que acabarà portant-se per davant la Unió Europea. No per paràsits com en Nigel Farage que carreguen contra la hipocresia, per acabar cobrant d’una institució a la que avorreixen, o com Durao Barroso, que s’omplen la boca amb valors que després, quan se’ls obre el maletí, escupen sense pesar, sinó per manca d’ambició democràtica i social, per manca, en definitiva, d’un projecte, el vèrtix del qual sigui la superacio constant de la realitat. Europa s’ha venut als mercats i s’ha entregat als especuladors, a les elits que mai van entendre el seu sentit, i molt menys la seva necessitat històrica. Van ser aquestes les que en el seguiment dels seus interessos, condemnaren al continent, una i altra vegada, a la guerra, i son les elits financeres i industrials les que hi posaran un nou punt i final. Per aturar aquesta deriva caldria un gran partit europeu que defensés amb força els valors de la cohesió i la solidaritat, però el que ho hagués pogut fer, entregà, juntament amb Blair, Schröder o González, la seva ànima al capital. Ara no queda altra opció que tornar-se a organitzar. Lluitar perquè s’entengui que això no és Europa, ni democràcia, ni tampoc socialdemocràcia, sinó pur simulacre.