dimarts, 6 de desembre de 2016

114 dits

Bertrand Thibault dona en el seu recent llibre ‘La tercera guerra mundial és social’ una xifra que resulta especialment punyent. A Guangdong, una província del Sud de la Xina amb una forta producció tèxtil i de joguines, cada dia es mutilen 114 dits d’operaris/es. No hi ha dubte que les proporcions de la Xina son mastodòntiques, però si recordem que cada any, sense comptar malalties professionals, moren 100.000 xinesos/es per accidents laborals, i que aquesta xifra és, tot i respectar la proporció demogràfica, 10 vegades superior a l’espanyola, veurem que, com a mínim, hi ha 90 dits que se surten de l’estadística d’un país com el nostre.

Gràcies a la manca d’inversió, l’infrafinançament de la inspecció laboral, la desarticulació de la negociació col•lectiva i la precarització de l’ocupació mitjançant temporalitat i subcontractació, també aquí apreciem un repunt de la sinistralitat laboral. Les polítiques d’austeritat, amb els subsegüents sacrificis en drets, certeses i seguretats, són el preu que ens diuen hem de pagar per poder competir amb països com la Xina. El comerç s’ha convertit en l’argument redundant, en la vàlvula que introdueix pressió en el nostre sistema econòmic i polític, amb tal de justificar una minva permanent en els nostres drets i llibertats.

Tot i que no s’esmenti als mitjans, aquests dies s’està preparant el que podria arribar a ser una nova descàrrega de ‘competitivitat’. Quan el proper 11 de desembre es compleixin 15 anys de l’accés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el gegant asiàtic podria accedir de manera automàtica a l’estatut d’economia de mercat, el que impossibilitaria l’aplicació de legislació anti-dumping per part de la UE. Tot i que no ho sembli, Europa aplica en l’actualitat 81 mesures anti dumping i 13 anti subsidi a la Xina, que, de desaparèixer, podrien comportar una pèrdua de fins a un milió i mig de llocs de treball.

Son dades de l’Economic Policy Institute, un think tank dels EEUU, què, des de la seva fundació, el 1986, analitza críticament la política comercial i estudia amb especial èmfasi el seu impacte sobre els sous mitjans i baixos. La pèrdua del PIB europeu per l’obertura a la Xina, que l’EPI situa entre 114 i 228 mil milions, al final serà probablement menor La posició de la major part dels partits europeus és reticent a la concessió de l’estatus d’economia de mercat a la Xina i la liberalització comercial amb aquest país s’acabarà realitzant, sí, però de manera sigil•losa, sector a sector, responent a les circumstàncies i interessos dels lobbies pertinents.

L’EPI calcula que, els darrers 15 anys el dèficit comercial entre Brussel•les i Beijing s’ha quadruplicat, passant de 48.800 als 182.800 milions actuals. L’impacte de la competència deslleial d’un país que va mutar el comunisme en capitalisme d’estat, en les nostres economies i feines, ha estat el de la devaluació laboral i del model social europeu. Mitjançant l’intervenció estatal i gràcies a una política monetària implacable, Xina ha anat col•locant els seus excedents de producció al preu de forts desequilibris socials i ambientals al propi territori i de la destrucció de sectors sencers a nivell europeu.

El vincle entre la política comercial i la qualitat de vida i de treball no se li pot ocultar a la ciutadania. Ho hem vist amb el TTIP, el CETA o el TISA. Ho saben bé els líders que, com en el cas de Le Pen o Trump, l’han convertit en la clau de volta del seu discurs. A l’assenyalar el contuberni dels partits tradicionals amb les multinacionals a l’hora de devaluar els drets i les llibertats civils i laborals en nom del comerç i de la competitivitat, no han fet sinó donar sortida al sentiment de traïció i d’impotència davant l’establishment. La por, l’odi i la incertesa, ben manipulats, s’han convertit en combustible pel foc patri.

L’obscenitat de Trump què, no ho oblidem, presidirà el govern més ric del planeta, quan denuncia l’impacte dels tractats comercials en les classes treballadores, no coneix límits. Convindria recordar tot i així com, davant la denúncia de dumping comercial per part de qualsevol alternativa amb arrelament democràtic, ja fos sindical o política, molts mitjans, i especialment els gossets faldillers de l’oligarquia, s’han llançat sempre en tromba per a ridiculitzar les posicions crítiques amb una globalització purament mercantil i financera, per ràncies i suposadament poc realistes. Avui els assenyala no tan sols la demoscòpia europea, sinó els 114 dits que van a parar cada dia com a rebuig a les deixalles d’algun polígon industrial del Sud de la Xina.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Esquerra minvant

De ben segur que va existir una Esquerra en majúscules, però, mal que ens pesi hem de constatar, que avui dia, el debat polític de la transformació social s’emplaça a l’alçada de la històrica guerra entre Blefuscu i Liliput. Com potser algú recordarà, aquestes dues illes diminutes viuen el seu antagonisme amb intensitat al voltant d’una qüestió potser menor (no podia ser d’altra manera), però no per això menys conflictiva: Si els ous bullits s’han de cascar per la seva part més ampla o per la més estreta. Sense voler entrar en quin és avui l’ou de l’esquerra, sí sembla evident que ens manquen visionares què, com Colon, vulguin posar punt i final a tanta divisió i polèmica plantant l’ou sobre la taula.

I com hem pogut apreciar a França, ens hi va l’ànima. Que el 14% dels electors en les primàries del Partit dels Republicans hagin estat votants d’esquerra, fa palès fins a quin punt es dona per segur que la segona volta de les presidencials està reservada a la dreta i al Front Nacional. El caràcter mel•liflu d’en Hollande i la deriva lliberal del PSF, han abandonat el discurs social a Le Pen i han afavorit que el vot ‘moderat’ s’aglutini al voltant de la dreta francesa. Que els/les electors/es d’esquerra votin en les primàries de la dreta, pagant dos euros i subscrivint els seus principis polítics, és així una opció rocambolesca, però comprensible quan volen assegurar-se el mal menor, això és, el menys dolent dels candidats.

Per raó del fracàs d’en Sarkozy i de la seva infeliç estratègia de disputar-li la radicalitat al mateix Front Nacional, els dos contendents finalistes en la carrera per la candidatura presidencial son els ex primers ministres Juppé i Fillon. Si al primer, ara considerat l’opció més centrista, li va correspondre el trist honor de ser el líder polític francès més odiat per la seva reforma de les pensions, el segon aporta a l’embat de la segona volta el programa més neoliberal presentat a França des de la postguerra. Una breu visita a la seva pàgina web permet conèixer les seves prioritats, la primera de les quals liberalitzar l’economia, i esbrinar al mateix temps quines son les seves mesures estrella.

El que fos cap de govern francès entre 2007 i 2012 anuncia 100 mil milions de retallada en despesa pública, alleugerir en d’altres 40 mil milions les càrregues empresarials, destruir en cinc anys 500 mil llocs de treball públics, acabar amb la setmana de 35 hores i augmentar l’edat de jubilació als 65 anys. L’autor de ‘Vèncer el totalitarisme islàmic’ es situa en allò geopolític dins l’òrbita de Putin i Trump, i si en el passat s’oposà al matrimoni homosexual, avui diu que limitarà les teràpies de fertilitat a les parelles heterosexuals, excloent-hi mares solteres lesbianes. Davant aquest panorama no sorprèn que l’esquerra vulgui participar en les primàries de la dreta, ni que Le Pen li acabi per disputar a Fillon el paper de ‘moderada’.

La dinàmica a la que assistim aquests dies a França no és aliena a una tendència global en els països occidentals, i que no és altra que la desaparició de l’esquerra. Ho hem vist en Polònia i en Hongria, on ja no existeix, i també en les eleccions presidencials als EEUU, on al tram final, la disputa va estar entre conservadors (Clinton) i populistes xenòfobs (Trump). Deia Fidel que la política és la consagració de l’oportunisme dels que tenen mitjans i recursos, i si aquesta és la senyal d’identitat dels Clinton i dels Trump, dels Orban, Duda o Fillon, també ho és dels Valls i dels Hollande. La confluència en la defensa dels interessos corporatius i del estatus quo ha buidat la democràcia, donant ales al post-fascisme.

A l’hora, a l’esquerra, això és, l’opció ideològica que no es dona per vençuda ni satisfeta amb la realitat i que pretén transformar-la en el sentit d’una major cohesió i justícia social, el debat està perdut en disputes lil•liputenques i marcat pel pessimisme. A base de posar un ou en cada cistell, sembla que el vot de progrés s’hagi oblidat de covar els propis, que son tres. En primer lloc recuperar la pròpia identitat: defensant el model social, la legitimitat democràtica, la preeminència d’allò públic i la centralitat del treball. En segon lloc una aliança transversal; en l’àmbit polític, social i sindical. I, finalment, recuperar la vocació internacionalista i la defensa d’Europa com un baluard irrenunciable per a influir en una globalització amb rostre humà i social.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Afany de notorietat

No m’hagués volgut trobar en la pell del diputat Miguel Ángel Heredia (PSOE) quan aquest, interpel•lat per Gabriel Rufián, pretengué ensenyar al portaveu d’ERC a la pantalla del seu telèfon mòbil, la prova gràfica del us que aquest hauria fet del seu cotxe oficial. Que t’enxampin en una mentida és lamentable. Que l’hagis pronunciat des de la tribuna del congrés és encara pitjor. Però l’excusa amb la que Heredia suposadament intentà justificar-se, el ‘tal faràs, tal trobaràs’ és, sens dubte, la part més miserable de l’anècdota. Denota la devaluació ètica i estètica de la seu parlamentària a la condició de taverna o de pati de col•legi.

Tampoc el discurs d’en Rufián a la investidura de Rajoy, motiu adduït per Heredia per la seva roïna tergiversació, es pot considerar aliena a la degradació generalitzada del debat polític. Sense entrar en la mentida explícita, les seves paraules desplegaren un mostrari de retòrica ximple, de sensacionalisme i d’incoherència (al recolzar ERC el PDC en JxSi, i venir el PSC de votar contra el PP), que no introdueix cap matís davant la permanent irritació que infesta la cambra baixa a Madrid. Sembla que això és correspon amb un enviliment generalitzat, global, que respon a un sotsobre de l’opinió pública i a una deriva de la comunicació social.

La digitalització ha suposat un canvi substancial en l’equilibri entre poders, i, de manera destacada, entre el polític, i el de la comunicació. Per una banda la pèrdua de recursos per la dificultat per ‘monetitzar’ els ingressos per publicitat i per la venda de continguts ha portat a una forta concentració de capital als mitjans. Les reduccions de plantilla han instal•lat una precarietat professional que s’ha traduït en baixa qualitat, autocensura i una tendència generalitzada al groc. A l’hora i no tan sols a Turquia, Polònia, sinó també a Madrid, es fa palès un fort assetjament polític a les fonts i al periodisme d’investigació.

Però al marge de la pèrdua de qualitat i de llibertat, i, finalment, de credibilitat periodística, la digitalització ha suposat un canvi profund en els hàbits de consum i de producció de la informació. Avui 2 de cada 3 adults als EEUU s’informen mitjançant les xarxes socials. El debat públic no el controlen ja les grans capçaleres que havien de protegir la seva reputació, sinó alquimistes de l’algoritme que no saben de deontologies i que viuen d’organitzar al públic en funció de suposades afinitats. Avui un es protegeix en el seu cercle, sigui d’amistat o d’interessos i consumeix el que vol escoltar, sense veure’s abocat a un debat més ampli.

Quan aquest arriba, el que te lloc és una lluita escenificada entre opinions contràries i presentades gairebé sempre en forma de conflicte. La facilitat amb la que un gran nombre de periodistes muden en líders d’opinió, consolida una depreciació de ‘l’objectivitat’ i de la ‘neutralitat’ i pronuncia encara més el maniqueisme imperant. Si l’arbitrarietat i el subjectivisme dilapiden la credibilitat de la professió, la parcel•lació de l’opinió pública, la seva divisió en partides, faccions, nòduls o comunitats, suposa una privatització que grava amb força l’espai democràtic en el que fins ara s’articulava l’opinió pública.

Al preu d’una major individualització s’ha perdut el periodisme com a actor irrenunciable a l’hora d’actuar com a contrapoder davant la política, i posar-li uns certs límits. Per això avui tenim la sensació que la retòrica es desborda i que, amb l’excés, arrossega darrera seu una hostilitat que envileix a la societat. Si una cara del populisme és la de la precarització i de la incertesa induïdes per la marginació de la funció social del treball, l’altra és la d’una visceralitat en el discurs i en la narrativa imperant que no te cap altre fi que el d’emfatitzar i fracturar, per a facilitar un major control social.

Amb la concentració de mitjans i la revolució digital l’opinió pública pateix avui de la desactivació d’un dels seus principals motors. Un mon sense periodisme independent és un món sense qualitat política. Per això avui s’ha de promoure amb la nostra lectura a qui, des de la deontologia, encara s’atreveix a construir una actualitat inclusiva i fer front a aquells/es que es deixen portar per l’excentricitat, pel sensacionalisme i pel seu propi afany de notorietat.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Mannequin Cat

Sovint els fenòmens virals reprodueixen amb esbalaïdora precisió el sentir del moment. Així el mannequin challenge, la fita mediàtica que congela a polítics, esportistes i estudiants en una instantània de la seva vida quotidiana, plasma amb fidelitat la paràlisis social i política com a actual senyal d’identitat. La incapacitat per a avançar en una o altre direcció, ja sigui per por, apatia o incertesa, col·lapsa i bloqueja la democràcia. És aquest el moment dels empats tècnics, dels ajornaments, del lideratge de personatges puerils i vanitosos com en Donald Trump, que pretenen tallar d’un sol cop el nus gordià que tenalla la realitat.

Però la perplexitat com a sentiment social dominant no tan sols s’ha instal·lat als EEUU, sinó que fa temps que congestiona també la vida pública en aquesta riba de l’Oceà. En el cas d’Europa es fa palés l’auge del populisme xenòfob que s’acarnissa en la feblesa d’un projecte comú que no ofereix cap altre argument que no sigui el del mal menor. A l’estat, el desconcert el sembra l’inèrcia imparable d’un règim polític corrupte i prepotent, mentre que a Catalunya la paradoxa permanent la introdueix el discurs de les essències, que distorsiona els debats i polaritza profundament a la societat.

És aquesta una època de profundes escletxes, de desconfiances i enfrontaments sanguinis, de maniqueísmes i d’esquinçaments en el teixit social. Tanmateix, la divisio que es promou i que preval, no és una condició natural, sinó que és una condició induïda, l’aplicació curosa d’una fòrmula magistral que desarma la democràcia i impedeix que s’articulin les majories que podrien evitar el control econòmic i social. En la lecció inaugural de la Fundació Josep Irla fa ben poc l’epidemiòleg social Richard Wilkinson parlava de ‘Desigualtats, benestar i democràcia’ i de com una major igualtat social ens faria més (o potser massa) forts.

Tot i així la presentació de l’autor de ‘The Spirit Level’ i les conclusions ometien una part central del seu discurs. Es presentava la ‘epidèmia social’ que corroeix l’autoestima i contagia l’ansietat i la depressió, com si es tractés d’un cataclisme natural, ometent l’anàlisi de Wilkinson sobre els seus orígens. Invocant el que és ja l’argument recurrent de qui governa Catalunya, les causes de la crisi social es presenten com una circumstància de naturalesa exògena; crisi global i govern central, i la Generalitat queda així lliure de tota responsabilitat. O no es tenen les competències necessàries, o les que es tenen no serveixen de res.

Tanmateix s’ho valdria escoltar o llegir a l’epidemiòleg britànic sense filtres de caire ideològic. L’origen de la malaltia està en la pressió institucional i corporativa sobre el món laboral, en el declivi induit del treball organitzat, del sindicalisme, que promou el que és un element central per garantir la igualtat: una democràcia econòmica real. Per aquesta raó és una prioritat la democràcia institucional i el dret al referèndum, però ho és també i en la mateixa mesura, la democràcia a l’empresa, la promoció de la negociació col·lectiva sectorial, el dret de vaga o la protecció i les garanties davant la persecució sindical.

L’epidèmia catalana te xifres. Les 600.000 persones que no tenen feina, de les que 7 de cada 10 no reben cap prestació social, o el 30% del joves que viuen per sota del llindar de la pobresa, marquen el nivell de la ‘temperatura’ social. El ‘no’ a una recaudació més forta mitjançant el impost de successions (500 milions per sota de la recaudació del 2008) o una intervenció en el tram autonòmic del IRPF amb tal de disposar de més ingressos per a inversió social (educació, formació, sanitat, dependència...), mostren fins a quin punt la prioritat del goven no és cap altre que mantenir el status quo d’un pocs al preu d’una major desigualtat.

Les votacions en les que han coincidit darrerament Junts x Si i el PP evidencien amb claredat que en allò que li convé, l’establishment s’alinea al marge de banderes i de diferències suposadament irreconciliables. Això demostra fins a quin punt la divisió és postissa i no pretén sinó desarmar la societat mitjançant un conflicte simbòlic. El resultat és el Mannequin Cat, el bloqueig social de Catalunya mitjançant el xantage moral i polític. Aquest dissabte tindrem l’oportunitat de sacsejar una mica aquest maniquí per a reclamar uns pressupostos més justos i socials.

Leonard Cohen suspirava en una de les seves darreres cançons que hi ha qui vol més foscor, però que som nosaltres els que matem la flama. És hora de posar llum, més llum.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Populismes

La revista veterana ‘Foreign Affairs’ dedica el seu número de novembre/desembre a una qüestió que ha posat de rabiosa actualitat les eleccions als EEUU: el poder del populisme. La lluita entre Trump i Clinton es presenta per part dels experts com un torcebraç entre dues formes de fer política. La de l’establishment, això és, d’una tecnocràcia sense cap altra ambició que la de gestionar l’actualitat servint els interessos corporatius, però preservant a la ciutadania del paroxisme extrem, i el populisme, com a confrontació essencialista amb la burocràcia institucionalitzada des d’una defensa de suposats interessos populars.

Aquest debat no li és aliè tampoc a la Unió Europea. Cas Muddle defineix en el seu article el populisme com “una ideologia que separa la societat en dos grups homogenis i antagònics: La ‘gent pura’ i l’élite corrupta, i que defensa que la política hauria d’expressar la ‘voluntat general’ de la gent”. En un altre text dedicat als EEUU Michale Kazin distingeix entre dos populismes: Aquell que ataca a les élites i pretén defensar els interessos de la gent corrent sense fer cap diferència de raça (nacionalisme cívic) i un altre, el d’en Trump, on el concepte de ‘gent’ transmetria un matís ètnicament més restrictiu.

En l’àmbit europeu aquests dos populismes s’han volgut identificar amb un populisme de ‘dretes’ i un altre ‘d’esquerres’, que haurien germinat, en funció d’una lògica geopolítica, en el centre i en la perifèria europea. Aquests populismes haurien guanyat força davant el consens d’una élite política organitzada, sense fissures ideològiques, al voltant d’una agenda comuna: la de la integració europea i l’aplicació d’un ideari econòmic de caràcter neoliberal. El nou labour d’en Blair, i el nou centre de Schröder haurien encarnat l‘entrega de la socialdemocràcia a aquesta tecnocràcia d’àmbit supranacional marcada per un profund dèficit democràtic.

En el centre europeu, el populisme de ‘dretes’ s’oposaria no tant a les conseqüències del dictat de l’austeritat, com a la lliure circulació de bens i persones, i al model ‘multicultural’ de societat europea, davant el qual reclamaria la funció protectora en allò econòmic, polític i cultural de les fronteres territorials, especialment davant el perill de ‘socialització europea’ de la factura de la crisi. En la perifèria, el populisme ‘d’esquerres’ seria aquell que, davant el saldo de l’ofensiva neoliberal, amb retallades salarials, crisi d’ocupació i pèrdua de legitimitat democràtica, reclamaria la renacionalització del conflicte de classes

Sembla evident que l’equiparació del Front Nacional francès amb els plantejaments de Siriza o de Podemos no és sinó una instrumentalització de la crisi política en benefici de la política del ‘cordó sanitari’, o de la ‘gran coalició’. Aquesta lògica que pretén salvaguardar i donar legitimitat a la gestió tecnocràtica de la crisi davant la radicalitat democràtica dels uns (esquerra) i la viscelaritat populista dels altres (dreta), no fa sinó aprofundir la trampa dins la qual es troba atrapada Europa i que amb tant d’encert descriu Claus Offe en la seva darrera publicació ‘Europa dins la trampa’, que mereixeria ser traduïa amb caràcter d’urgència.

Aquesta trampa la descriu Offe com una situació insuportable per a tots aquells/es que es troben presoners, i que no poden donar ni un pas endavant (convergència social i política), ni tampoc enrere (sortida de l’Euro), perquè falten les forces i actors que podrien generar el consens necessari. La dinàmica entre populisme i tecnocràcia, entre els que propugnen la regressió nacional i aquells que volen seguir-se aprofitant de les mancances estructurals de l’arquitectura europea per ampliar el seu compte de resultats, resulta tan polaritzadora, que comporta un bloqueig permanent i una hipoteca a qualsevol solució intermèdia.

Tanmateix Europa precisa amb urgència d’una alternativa. Aquesta no vindrà dels partits que avui sacrifiquen el projecte comú al clientelisme i al corporativisme empresarial, ni tampoc als adeptes al fonamentalisme patriòtic dels Le Pen o els Orban. La solució per a Europa passa avui per una nova narrativa que remogui l’opinió pública europea i que ofereixi una sortida creïble que sacrifiqui el miratge de l’hegemonia i dels interessos estratègics a la sostenibilitat d’un model que es basi en la qualitat democràtica i en el compromís social. Avui això no ho faran possible ni els Clinton ni els Trump, sinó tan sols una nova esquerra europea.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Magnètics

La notícia saltava aquesta setmana. Paul Magnette, el Ministre President de Valònia, vetava l’acord comercial i econòmic entre la UE i el Canadà (CETA). Si alguns mitjans posaven el crit al cel i s’estripaven la camisa davant una nova demostració del ‘impossible’ govern d’Europa, d’altres no volien desaprofitar l’oportunitat, tot i les lleialtats degudes, per construir un d’aquests mites peribles que tant agraden als lectors. Magnette, un orador fulgent, professor universitari carismàtic i socialista de fortes conviccions, era presentat com ‘Magnettix’, cap del últim poble gal, una coriàcia màquina de guerra al servei de la democràcia i d’una construcció europea feta a la mesura de la ciutadania.

Tanmateix aquest irredent való (així la premsa), autor el 2015 d’un llibre publicat sota l’esperançat títol ‘L’esquerra no morirà mai’, difícilment podia resistir-se a la pressió política i al rodet institucional de l’Europa de les multinacionals. Després d’aconseguir que es posposés la signatura fins diumenge i de plantejar algunes exigències importants per la ratificació del CETA, com aquella demanda llargament plantejada per la ciutadania, de que la Cort de Justícia Europea es pronunciï sobre els mecanisme de mediació de conflictes (ICS), Paul Magnette va haver de plegar veles i posar rumb de tornada al seu Charleroi.

La signatura preliminar del CETA és una pèssima notícia per una Europa que es devalua així una mica més en allò democràtic i en allò social. Com s’encarregava d’assenyalar la Tufts University el passat setembre, l’acord de nova generació amb Canadà, si es ratifica, comportarà més atur, més desigualtat i una pèrdua significativa de cohesió i de benestar social. Les projeccions utilitzades per la Comissió en base a un model que pressuposa una tendència a la plena ocupació que desmenteixen tant la realitat, com qualsevol previsió assenyada sobre l’horitzó de la digitalització, no fa sinó posar en evidència la seva política comercial.

Una de les línies argumentals de la comissària de comerç Mallström ha estat la de que la lluita contra el TTIP amagava un cert antiamericanisme. En aquest sentit s’ha volgut objectar què, amb respecte als EEUU, Canadà presenta una major proximitat històrica, un model social i econòmic més proper i que el CETA seria així un tractat ‘light’. No és cert. El CETA és cosí germà del TTIP. Tots dos son tractats de nova generació i per tant son molt similars. Però a més la resistència de la ciutadania europea davant el TTIP, el CETA o el TISA no és de caràcter sociocultural o antiamericà, sinó que es basa en tres raons de pes.

En primer lloc els tractats de nova generació superen l’àmbit comercial i tenen una evident vocació normativa que xoca amb la sobirania legislativa i judicial. Però a més, el Tractat de Lisboa atorga competències a la Comissió, que vulneren la transparència i legitimitat democràtica que requereixen aquest tipus de negociacions. Finalment, la governança econòmica, un altre puntal de la devaluació i el descrèdit del projecte europeu, ha minvat la confiança dels/les ciutadans/es europeus i, a l’hora, ha diluït una bona part del model social que ara podia donar seguretat davant un procés com el que introdueix el CETA.

No seran els lideratges els que canviïn les polítiques. Ni el vigorós Paul Magnette, ni tampoc l’intrèpid primer ministre canadenc Justin Trudeau, amb tota la seva intel•ligència i atractiu no podran canviar res, sinó tenen darrera seu la força de partits que estiguin connectats amb la ciutadania. En el cas d’Europa això requereix de partits que superin en les seves propostes i en la seva acció l’àmbit nacional. Si alguna cosa ha demostrat la campanya contra els tractats comercials és que el potencial d’Europa no resideix en l’iniciativa solitària de la Comissió, sinó en la cohesió i vitalitat de la ciutadania, quan aquesta reclama transparència i democràcia.

Cal un partit capaç de canalitzar aquesta força, perquè la principal senya d’identitat europea és la vocació crítica i la voluntat de transformació, i aquest potencial requereix d’un espai. Davant el magnetisme del lideratge (ho hem vist amb en Pedro Sánchez), puntual i passatger, s’han d’aglutinar forces per donar a llum una nova narrativa que comporti il•lusió i esperança i que ofereixi un horitzó en el que es puguin realitzar es valors que van inspirar el projecte europeu i què, de dia en dia, traeixen els egoismes corporatius i nacionals. Tan sols així podrà desplegar Europa tot el seu potencial, un camp gravitatori que doni solidesa i fonament moral.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Futur

Diu Woody Allen que “m’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida”. I no li falta raó. Si bé és cert que en la línia lògica, la de la causalitat, el passat marca el present, i el present decideix el futur, no ho és menys que el present influeix en el passat, mitjançant la interpretació de la història, pròpia o col•lectiva, i el futur, tot i no estar definit, incideix en el present a través de l’actitud i de l’expectativa, ja sigui d’incertesa, apatia o esperança. Així el present, com a vèrtex d’acció, determina el nostre futur, però a l’hora, pateix de la idea o sospita que tenim del nostre avenir.

Preparar el futur, això és, aquell espai que és permeable a la fortuna i a la fatalitat, marca el present de formes molt diverses. La propietat és, en certa mesura, fruit del futur. Una manera de crear-se una certa seguretat, és la d’adscriure’s un bé, un patrimoni, que romangui vinculat, de manera inalterable a la persona, més enllà del present. Si ho pensem bé, i tenim en compte el caràcter infinit del temps, resulta quelcom pretensiós el voler-se atorgar el dret a perpetuïtat sobre un espai, però aquesta s’ha convertit, al mateix temps, en una manera òptima d’influir en les relacions amb d’altres persones, i fins i tot ‘d’apropiar-se’ d’elles.

La propietat pot ser física, però també de bens immaterials, mitjançant l’acumulació de diners, de l’estalvi, i també pot ser, a l’hora, individual o col•lectiva (familiar...). Una altra forma de generar certesa per al futur és mitjançant el dret, que no és una propietat en sí mateixa, sinó una garantia per a l’acció i per a poder-se assegurar uns mínims existencials. Així el dret a l’habitatge, a ‘educació, a la sanitat i a un treball que faci possible la subsistència, faria innecessària la propietat, que tanmateix, coexisteix amb el dret en una tensió permanent.

Finalment, com a equilibri entre propietat i dret, es creà la previsió social, que fou l’acord al que arribaren capital i treball, amb tal de garantir la pau social mitjançant la generació d’una certa certesa col•lectiva en relació al futur. El problema aparegué quan amb el neoliberalisme, a la cobdícia i l’apetit sobre el capital acumulat com a ‘propietat’ col•lectiva (això és, el fons de pensions), se li van ajuntar les ganes de menjar, això és, la voluntat d’introduir amb forç la inseguretat en la societat, amb tal de fer més volubles i mudables a les persones i poder exercir així més influència i control sobre elles.

El Partit Popular s’ha dedicat en cos i ànima a aplicar el receptari neoliberal, no tan sols exhaurint el fons de reserva de les pensions, dels gairebé 67 mil milions que es va trobar el 2011, als 25 mil actuals, sinó també en altres dos fronts. En primer lloc, i tot i presentar-se sempre com heroic defensor de la Constitució, s’ha de dir d’una vegada que el partit d’en Rajoy és probablement el partit més anticonstitucional de la història de la democràcia, per la vulneració permanent mitjançant les seves polítiques, de drets fonamentals com l’ocupació o l’habitatge (articles 35 i 47), per no parlar del dret a l’educació o a la sanitat.

En la mateixa mesura en que ha diluït aquests drets que donen certesa i seguretat a la ciutadania, el PP s’ha dedicat a més a arruïnar un altre element central per a la previsió personal i col•lectiva (per la cotització); l’ocupació de qualitat. La reforma laboral introduïda el 2012 amb la seva ofensiva a la contractació indefinida i a la negociació col•lectiva, introduí la precarietat en el present (amb salaris de misèria), i la projectà a l’hora al futur, fent que sigui insostenible el sistema de pensions. Ara, el fet de complementar baixes pensions amb ocupació, solució introduïda el 2013 i que ara Bañez sembla voler ampliar, culmina així una estratègia que no es pot entendre, sinó com un greuge generacional.

Probablement aquest sigui l’element més pervers de les polítiques del PP. El pressionar l’escassa oferta d’ocupació per a joves (50% de desocupació), ampliant la demanda per part dels pensionistes, genera una competència entre generacions que aprofundeix l’escletxa en la solidaritat i la cohesió intergeneracional. Sens dubte és aquesta la millor manera de fer inviable o imprevisible el futur immediat. Deia Willy Brandt que el futur no serà dominat per aquells que estan atrapats pel passat. Ja ens agradaria que tingués raó, però si fos així, seria tot i l’estratègia del Partit Popular i d’aquells/es que el recolzen en primera o en segona votació.