dimarts, 17 d’abril de 2018

Classe màster

Cifuentes sí sabia d’universitats. Ella mateixa ho deia en una entrevista publicada al web de la Universitat Carles III: “La meva vida professional és la Universitat, no la política, tot i que porto moltíssims anys a la política. Però sempre he cregut que la meva professió és la Universitat, i espero tornar a ella...”. De fet, una breu consulta ens permet comprovar què, des del seu ingrés com funcionària del grup B en l’escala de Gestió Universitària de la UCM, ha cobert un llarg recorregut per comissions, consells i claustres acadèmics. Sembla del tot improbable per tant, que no tingués coneixement de les irregularitats que es van succeir en el procés de matrícula i certificació del famós postgrau, ni del desprestigi que això podia suposar.

La pèrdua de reputació de la Universitat és evident, i projecta a més una ombra sobre tots aquells/es que han posat la seva dedicació, capacitat i afany en obtenir el títol. Que algú pretengui comprar mèrits és miserable, perquè ningú els exigeix. Que busqui evitar-se l’esforç mitjançant favors, o buscant l’aquiescència i complicitat de subalterns, denota una manca de pudor i d’honestedat extremes. No sabem què tindrà Cifuentes, però sembla possible, què, també aquesta vegada, s’acabi imposant el corró del silenci. I és que el president ha demanat ‘coherència’ i ‘congruència’, encara que això suposi un abús evident, i que les dues paraules grinyolin, angoixades, quan se les agafa per usar-les com a coartada.

Una bona part de la ciutadania sembla segrestada avui per la cultura del mal menor, aquella assumpció de tot un conjunt interminable de notòries mesquineses i corrupteles, que s’acaben escombrant sota la catifa, amb tal d’evitar mals ‘majors’. Sembla com si existís un acord tàcit en absentar-se cada cert temps i excusar l’honradesa i disciplina cívica que se’ls hi pressuposa als mandataris públics, amb tal de no conjurar cap canvi, en la línia del tan conegut i resabut ‘más vale no meneallo’. Als càrrecs del govern se’ls perdona així tot, o gairebé tot, ja siguin les caixes ‘B’, la ingerència, la prevaricació o el nepotisme, perquè val més un dolent conegut, que una persona bona per conèixer, i per dolents, res pitjor que el que ens tenen servit.

Que en aquest periple inesgotable, les complicitats s’estenen fins i tot al partit que es pretenia presentar des de l’angle de la regeneració, no esdevé tampoc tan sorprenent. La feblesa moral és una garantia preciosa per a aquells/es que viuen de manipular els demés. Els apetits, el fer-se el llest, la vanitat, l’orgull o la cobdícia, potser siguin, des del nostre punt de vista, atributs execrables en l’home o la dona política, però representen una garantia per a tots i totes aquelles que veuen en la democràcia una amenaça a la seva posició i al seu èxit social i econòmic. I és que les persones sense cap classe ni virtut, son exactament la classe de persones que precisa el sistema per a perpetuar-se en el temps.

Així, qui mana, tot i que ens hi oposem, perquè es posa més enllà de tota legitimitat i control democràtics, prefereix el mèrit fals al vertader, perquè troba millors garanties en les intencions més tèrboles que en la capacitat o l’honestedat d’un home o d’una dóna de bé. L’error no està així en les intencions, sinó en el fet que aquestes s’acabin descobrint. Ho sabia Cifuentes com ho sabia abans Esperanza Aguirre, que no s’equivocà amb Granados i González, sinó que li van sortir ‘ranes’ les ‘ranes’. La classe màster que governa el país potser insisteixi poc en cultivar el seu intel•lecte, però es cuida molt de no situar o col•locar a algú que no tingui un preu, sigui massa honrat per no dimitir, o destaqui per qualsevol altre ‘coherència’ o ‘mèrit’ que posi en solfa el despropòsit general.

dilluns, 9 d’abril de 2018

L'increïble estat minvant

“L’objecte de tot govern és enriquir als pocs que manen a expenses dels molts que obeeixen”. Així escrivia el filòsof anglès Jeremy Bentham en els seus ‘Consells a les Corts i al Poble Espanyol’, ara fa uns 200 anys. La seva visió s’ha demostrat com a certa al llarg de la història del nostre país, i, molt especialment, des del 20 de novembre de 2011, amb un govern del PP que ha afavorit als seus, mentre es refermaven l’ injustícia i la desigualtat. I si el pare de l’utilitarisme establia com a mòbil de tota acció humana l’evitació del dolor i la consecució del plaer, per assolir aquesta finalitat, Rajoy sembla haver preferit, sempre que ha pogut, tirar del pal, que no de la pastanaga.

Ho vam veure amb claredat meridiana a la dècima legislatura (2011-2015) i amb les reformes que es van dictar a l’empara de les polítiques d’austeritat. Ara, amb la pèrdua de la majoria, i l’ascens imparable de C’s, el PP sembla haver-s’ho pensat millor, i pretén avançar en la línia del que ja anunciava el 20 de juny de 2017 el ministre Montoro: “Les baixades d’impostos es fan al final de la legislatura perquè s’han de deixar les pastanagues pel final”. No sorprèn doncs que les pastanagues vinguin amb el paquet dels Pressupostos Generals 2018, tot i que això suposi, esperem, que amb elles s’iniciï, de manera anticipada, el final d’aquesta dotzena legislatura.

Amb l’expectativa de vot més baixa de la seva història, el Partit Popular pretén servir ara, amb especial afany, els maltractats estómacs de funcionaris, jubilats i treballadors/es precàries. També s’envien globus sonda al PSOE amb l’ham de la renegociació de l’import i de les condicions financeres del deute de les Comunitats Autònomes, al PNV, amb els pressupostos ‘de l’alta velocitat’, i a les grans empreses, la lleialtat i interès de les quals es volen mantenir vius, al preu de mantenir inalterada la pressió fiscal, una de les més baixes d’Europa, al temps que s’augmenta la sempre benvinguda despesa en infraestructures, en un 16,5%.

L’estat del benestar que propugna Montoro en el seu projecte de PG 2018, és el d’un benestar minvant, ja que si bé augmentarà nominalment la despesa social, aquesta es reduirà en relació al creixement del PIB. La idea és que a mig termini, la reducció arribi al 38% del PIB (un 40,5% el 2018), percentatge proper als paràmetres dels EEUU, i molt lluny del llindar de la despesa ‘europea’, que estaria 8 punts per sobre, 9 si considerem la mitjana de la zona euro. Aquesta austeritat a ultrança, persegueix mantenir una de les pressions fiscals més baixes d’Europa (pel 2018 s’estableix en el 34,0%), el que sembla ser, és una de les principals obsessions que comparteixen C’s i PP.

El fenomen de l’increïble estat minvant que caracteritza els comptes de Montoro, s’acompanya com sempre d’una forta dosi d’optimisme: Per una banda, es repeteix una vegada més que aquests son ‘els pressupostos més socials de l’història’, i per l’altra es fien els ingressos a unes previsions que han estat rebatudes per la realitat al llarg de cadascun dels darrers 7 anys. El ministre de finances es continua aplicant així en l’art de la cortina de fum comptable i semàntica (no es ‘redueix’ la despesa social, sinó que es ‘modera’), mentre li clava la dent a l’estat, les virtuts del qual tant enalteixen els patriotes, al temps que el dessagnen i condemnen a la pàl•lida existència d’una criatura cadavèrica.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Resurrecció

Remenant els papers dels meus avis paterns, ambdós mestres, em trobo amb els expedients de depuració que els hi van obrir, el 1939, tan sols unes setmanes després que les tropes franquistes entressin a Barcelona, posant-hi fi, definitivament, al somni de la república. A l’expedient que se li obria a qualsevol funcionari, amb tal d’acreditar la seva obediència, s’utilitzava freqüentment la fórmula: “Excel•lent catòlic, de comunió diària. Completament apolític. Al marge de tota lluita social”. Aquesta exemplar asseveració que havia de ser avalada pel testimoni de prohomes del règim, ja fossin cures o batlles, defineix millor que cap altre, el prototip de serf/serva que promovia i continua promovent, també avui, el nacionalcatolicisme.

Podria pensar-se que ja queden lluny aquells temps, més de 80 anys, i que exotismes com el ‘Viva la virgen’, per part de la nostra ministra d’ocupació, Fàtima Bañez, no son més que gestos de complicitat folklòrica. Però l’estampa que ens ofereix la bandera (símbol que representa al conjunt dels i les ciutadanes, ja siguin laics, cristians, budistes, jueus o musulmans), aixecada a mitja asta per la ‘mort de Crist’, o la que composen quatre ministres, entre ells la vicepresidenta del govern, cantant amb visible emoció ‘Soc un nuvi de la mort’, al pas del Crist de Mena, portat al coll pels hereus d’en Millán Astray, suposa potser una professió de fe, però posa en evidència, alhora, una notable manca de respecte a la Constitució.

Al seu article 16.3 el text que hauria de posar les bases de la convivència en aquest país, diu que ‘Cap confessió tindrà caràcter estatal’. El problema és que, sembla ser, aquest caràcter aconfessional entra en conflicte directament amb els mecanismes de reproducció del poder que, en el cas dels grans cognoms patris, sempre han anat lligats estretament a l’església catòlica. Per respecte al cristianisme de base i a la seva història de compromisos i de lluita, convé puntualitzar que aquest ‘catolicisme’ ibèric, que promou la falta de consciència i el rebuig a qualsevol lluita social, sembla tan poc cristià, com el culte a la mort que, amb tanta descaradura, promouen els nostres ministres, i que tan profundament atempta contra el sentit comú.

Haurem d’assumir que si la religió és l’opi del poble, en el país del nacionalcatolicisme manen els traficants. Que la regressió ultraortodoxa posada en escena amb tant d’afany pels ministres d’en Rajoy, no és sinó un intent per assegurar la lleialtat de l’electorat més ranci, sembla evident. La lluentor tecnocràtica i el PH teòricament neutre dels joves de C’s, fa molta por, encara més quan ens assabentem que compten amb el recolzament tàcit de l’élite econòmica, que, com als anys seixanta, els ha encomanat que posin ordre i assegurin el curs, perquè el creixement continuï fluint allà on convé. Davant aquesta realitat, com profilaxi apocalíptica, a la dreta s’encenen les grans passions: religioses i nacionals, i més d’un capatàs acaba confonent el pas amb el tron, i el tron amb el país sencer, i acaba escridassant als costalers i portants, amb tal de que aixequin el pas, un enrabiat ‘Arriba España’, com si li fos l’ànima, la resurrecció i el règim sencer.

dilluns, 26 de març de 2018

Paco Puerto

La lluita sindical és, alhora, paciència i intensitat. És necessari saber aguantar i esperar, i esperar, i esperar... Però també és imprescindible reconèixer el moment en el que convé actuar, perquè es dona la correlació de forces que permetrà avançar un pas més en la lluita per la justícia i la dignitat: a la societat i al treball. Qui s’apropa per primera vegada al sindicat, de vegades troba a faltar l’èpica. Perquè la lluita es construeix des d’una infinitat d’actes i de compromisos aparentment insignificants, quotidians, propers. Per decepció dels més aguerrits i intrèpids, no hi ha preses de la Bastilla ni assalts al palau d’hivern. El sindicalisme és una lluita llarga, i els seus herois son herois petits.

Tanmateix, qui porta un cert temps al sindicat, qui ha sabut supeditar-se a la lògica d’una organització que té en la fraternitat i en la solidaritat les seves premisses centrals, descobreix que sí existeix l’èpica, i que aquesta és gran, precisament perquè s’escriu amb lletra petita. Un bon exemple ho trobem en la trajectòria vital del company Paco Puerto, històric militant de les CCOO de Catalunya que dona el seu nom a la nostra Fundació per a la Formació i l’Estudi. Nascut a Cabezas de San Juan, els tres eixos de qui començà a treballar als 7 anys i morí massa aviat, van ser el treball, el sindicalisme i la lluita, i en aquests tres va destacar pel seu excepcional compromís, perseverança i infatigable sentit de la justícia.

Una anècdota que ens dona pistes de la seva força interior, davant la crueltat vana, gratuïta, miserable del Tribunal de l’Ordre Públic, és la d’allò que es repetia quan era torturat, amb tal de no delatar als companys/es: ‘Faré patir a algú el que jo estic patint? No hi ha lògica més senzilla, ni més generosa que aquesta, i suposa a més dues certeses tremendes. Una la de la desraó de la brutalitat extrema, l’altra, la de que és en la responsabilitat de cadascú/na de nosaltres, on es resol la sort de tots i totes. A Paco Puerto el va voler mossegar el regim, com el van mossegar les rates a les presons a las que el condemnà el franquisme, i tot i així la seva dignitat i la seva voluntat de lluita van sortir indemnes, i això és una lliçó de vida.

Recorda la seva companya, Esperanza, que a Francisco la mare d’un amic li pronosticà que la seva vida seria curta, i compta com, en una ironia del destí, després de donar vàries voltes de campana amb el seu sis-cents, sortint atordit del vehicle, s’apropà a una porta per demanar ajut, fins que s’adonà que era la porta del cementiri. No era la seva hora. Va viure amb una intensitat tremenda, organitzant-se des que va prendre consciència què “en solitari, aquella rebel•lia que li inspirà la Pirinaica” no el portaria lluny. Va tenir temps per aixecar, amb molts altres companys/es, les Comissions Obreres de Catalunya, i posà especial cura en defensar i promoure amb totes les seves forces el treball i la formació com a drets inalienable que han d’estar a l’abast de tots/es.

Potser el moment més suggerent del petit acte d’homenatge amb el què l’Ajuntament de Cabezas de San Juan inaugurà el passat dilluns el ‘Centre de Formació Municipal Paco Puerto’, fou aquell, en el que la companya de Francisco recordà que el seu compromís era amb les ‘persones’, des de la immediatesa i l’acció directa. Quan alguns encara estàvem processant el debat entre Madina i Errejón en Salvados’ sobre: On està l’esquerra?, digerint la impotència que traslladava, aquesta senzilla reivindicació suposava un bàlsam agraït. L’esquerra no te futur com a criatura cerebral, ni tampoc com elucubració filosòfica, perquè la teoria s’acaba estellant en mil encenalls. És en l’acció, en la solidaritat i fraternitat del dia a dia, on es construeix la lluita per superar la injustícia, i on es fan forts i irreductibles els valors de l’esquerra. Això és el que ens diu la vida i la lluita de companys/es com en Paco Puerto.

diumenge, 18 de març de 2018

Blasfèmia

Que ningú ho dubti. Aquest és el país de la irreverència. Que algú amb l’horitzó intel•lectual de Salvador Sostres, s’atreveixi a criticar a qui fos titular de la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques de la Universitat de Cambridge, durant 30 anys, per defendre ‘bajanades tan poc científiques com negar a Déu’, suggereix que la dreta és, en aquest país, una anomalia científica en sí mateixa, un forat negre que engoleix qualsevol àpex de cordura o de sentit comú. Que al regne de la caspa, el calb Sostres sigui el rei, en aquestes alçades ja no ho dubta ningú, ni tampoc que la provocació sigui, per a molts i moltes, la darrera reserva espiritual davant la notòria manca d’arguments que comparteixen els devots de la immaculada concepció.

Però el problema no rau en la manca de coherència, de llums i de criteri de la dreta emblemàtica, la de la verge del Rocío i de la cabra de la Legió, sinó l’alçada a la que s’ha enfilat i des de la que controla les institucions. Les diligències obertes recentment contra Willy Toledo per declarar-se devot del cony insubmís i per cagar-se en Déu, atemptant suposadament contra els sentiments religiosos, mostra fins a quin punt en aquest país l’ultramontisme viu hores de glòria. Davant la manca d’integritat a la esfera pública, el que s’estén és l’integrisme, davant la manca de transparència moral, allò que triomfa és l’obscurantisme. Diu l’actor madrileny que el que passa en aquest país és una vergonya insuportable, i no li falta raó.

La ‘llei mordassa’ i la reforma del Codi Penal han soscavat drets i llibertats, com la llibertat artística o la llibertat d’expressió. Ja abans d’aprovar-se, el 2013, ho denunciava el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, i un grup d’experts de Nacions Unides. Fa poc la Cort de Justícia Europea, recordava a l’Audiència Nacional que cremar una foto no és una incitació a la violència, sinó un acte de crítica política. És probable i desitjable que succeeixi el mateix amb Pablo Hasél, César Strawberry o el periodista Àlex Garcia, i que es posi en evidència que les operacions ‘aranya’ organitzades en el llimbs de l’article 578 del codi Penal, no persegueixen sinó paralitzar als que discrepen, mitjançant la por i el terror.

Ho explica Arkaitz Terron a l’informe d’Amnistia Internacional ‘Tuiteja, si t’atreveixes’, publicat fa uns pocs dies: ‘L’objectiu és crear un clima d’autocensura’. Es pretén una societat pacata, genuflexa, temorosa i disposada a tragar: ja sigui amb les pensions, les contrareformes laborals, la corrupció o la desigualtat rampant. L’estratègia no dista molt de la inquisició, tot i que treguin menys fum les fogueres, i s’escoltin menys els crits de bruixes i profetesses. L’objectiu últim no és altre que el que perseguia llavors el sant tribunal: la intimidació. Que es callin els científics/es i poetes, que no pronunciïn la seva indignació cantants i artistes, lluitadors, sindicalistes, idealistes, de tot pelatge i raonament.

Diu Àlex Garcia a l’informe d’Amnistia que ho estan fent “per intimidar a la gent en el context general de la crisi, per desviar l’atenció i espantar”. Algun dia s’entendrà què és el que ha demorat tant el moment, en el que acabem arrencant-nos la cuirassa del fatalisme i el nus de la paüra. No hi ha més secret que el del poder hegemònic, que es basa en el control de les institucions i dels mitjans de comunicació. Davant això ens hem d’armar de valor i bregar i bregar, perquè no existeix altre destí que aquell que ens construïm nosaltres, i fins i tot aquells/es que diuen que tot està predestinat, que res pot fer-se per canviar el nostre destí, miren abans de creuar el carrer... Tot i que, per una altra banda, això ho deia Stephen Hawking, un ‘xarlatà’, demagog i blasfem.

diumenge, 11 de març de 2018

Temporalitat: abús permanent

En essència hi ha dues vies diferents per analitzar el mercat de treball. O bé ens fixem mitjançant enquesta en la situació de les persones, si aquestes estan o no ocupades, si tenen un contracte temporal o indefinit, o bé comptabilitzem el nombre de contractes registrats. Si ens concentréssim exclusivament en aquest darrer barem, diríem que l’ocupació està en el seu millor moment, amb un nombre de contractes que supera els màximes coneguts. Però a l’hora de comparar-ho amb el total de persones ocupades, que segueix essent inferior al del inici de la crisi, constatem que hi ha un clar desajustament. L’explicació és senzilla: el que ha arribat a màxims no és l’ocupació, sinó el nombre de contractes per persona, això és, la rotació laboral.

Dels 3.187.150 contractes signats a Catalunya el 2017, 2.775.620 eren temporals, i d’aquests, 882.413 van ser de molt curta durada, això és, de menys d’una setmana. Les dades de l’Observatori del Treball i del Model Productiu, li posen a cara a aquesta precarietat abusiva, al recordar-nos que, en el 86% dels casos, aquest tipus de contractes es va aplicar a treballadors del sector serveis. En l’anàlisi realitzat per FEDEA en l’estudi ‘Tendències recents en l’ús de contractes temporals en Espanya’, mostra com aquesta rotació exagerada és senya d’identitat d’una ‘recuperació’ del mercat de treball, on ni el creixement ni tampoc la riquesa que genera l’economia, es traslladen realment als salaris o a la qualitat de l’ocupació.

Espanya ha sigut campiona en temporalitat des de la reforma laboral de 1984, amb la introducció del ‘Contracte temporal de foment de l’ocupació’. A partir d’aquell moment, i amb el parèntesi de la crisi, on els primers contractes en extingir-se van ser els temporals, no hi ha hagut reforma que hagi posat límit als abusos en la contractació temporal. Aquesta era, el 2016, involuntària en el 91,4% del casos, i comporta, juntament amb el treball autònom, la principal causa del baix percentatge que gaudim d’ocupació estàndard’ (això és indefinida a temps complert) a l’estat, i que no arriba a superar el 54%. Ara, dins la temporalitat, es dispara la rotació, amb un increment sense precedents en els contractes de menys d’una setmana.

Pels empresaris/es, el contracte temporal suposa una temptació evident. Permet adaptar la plantilla a les comandes, i fer el mateix amb els salaris, ajustant-los gràcies a la rotació dels treballadors/es. Amb l’auge del contracte de molt curta durada, això és, un de cada quatre contractes que se signen avui, assistim a una versió autòctona del ‘treball a demanda’, que amenaça Europa. Això suposa l’assumpció de la discrecionalitat plena per part de l’empresari, i que el pes de la incertesa recaigui, completament, sobre les espatlles dels y les treballadores. Així, un de cada tres treballadors contractes el 2016, signà tres o més contractes, i en masses casos, ho va fer amb una mateixa empresa.

Si abans de la crisi per assolir una ocupació indefinida, el peatge era de 6,2 contractes temporals al llarg de cinc anys de mitja, ara, amb la ‘recuperació’, ja son 9 contractes i gairebé 8 anys. El cost de la temporalitat no tan sols és el d’una major precarietat laboral i vital, sinó el d’un baix creixement de la productivitat, per obviar-se la formació i, amb ella, la millora del teixit productiu i la seva adaptació al canvi tecnològic. La rotació abusiva comporta a l’hora, insuficiència de rendes, afebleix la demanda agregada i fa més vulnerable el mercat de treball al impacte dels cicles. Quan l’economia es deprimeix, l’ocupació es destrueix ràpid, quan creix, el creixement no es trasllada a les rendes del treball.

L’elevada rotació laboral suposa a més un abús d’aquells empresaris que utilitzen el sistema d’atur com un complement de rendes sense el que no podrien mantenir-se els treballadors/es precaris, i que competeix deslleialment amb aquells/es altres, que donen solidesa al sistema contractant i cotitzant en condicions. La temporalitat és, en definitiva, la senya d’identitat d’aquell empresariat que representa la principal xacra al nostre sistema productiu: el que empobreix els comptes públics, mina les capacitats del nostre teixit productiu i envileix i distorsiona el món del treball

diumenge, 4 de març de 2018

Igualtat efectiva

El recent informe “La qualitat del sistema jurídic com clau del creixement econòmic i del progrés social”, presentada pel Cercle d’Empresaris, pretén ser un avís per a navegants, especialment per aquells i aquelles que solquen les procel•loses aigües del dret. Denuncia a aquelles i aquells jutges que no respecten l’esperit i la lletra de les reformes, en clara referència a les laborals, i estigmatitza com ‘ideològic’ el zel a l’hora de vetllar per la coherència jurídica de la sentència. ‘L’activisme judicial’, manipulador i díscol, així els empresaris, esmenaria la plana al legislador, vulnerant així, de manera injustificable, la separació de poders.

El missatge resulta agosarat i provocador, quan qui apel•la a la neutralitat, és qui s’ha constituït en jutge i part, i, si ho mirem amb prou rigor, precisament aquella part que defensa i promulga que les llei s’han d’adaptar a l’economia, amb la laxitud i flexibilitat que li son tan consubstancials a l’actual hegemonia del capital, però no als valors i drets que son el fonament del ‘sentit de la justícia’ que esdevé essencial per a la cohesió en una societat. Resulta descoratjador i irresponsable que aquesta nova ofensiva coincideixi amb una forta crisi institucional, social i política, i no fa sinó confirmar fins a quin punt, per alguns, és vital que s’estengui la resignació.

Perquè això és el que queda quan no hi ha tutela ni ancoratge, quan no existeix garantia ni fonament, quan entrem al regne dels relativismes jurídics, que és el dels interessos creats, aquells que es beneficien de la indolència, d’aquell ‘és el que hi ha’, que es pronuncia poc abans de baixar el cap, i cedir el pas a qui no ostenta més poder que el de la força major. Així resulta esclaridor que el dret que centra avui l’atenció del capital, de manera gairebé obsessiva, no sigui altre que el dret a la vaga. Perquè és el que es pronuncia de manera més clara contra la fatalitat. Perquè és el que converteix la consciència crítica i el sentit de la justícia en principi i motor del progrés social.

L’informe del Cercle d’Empresaris resulta així enervant des del seu mateix títol, al fer coincidir ‘justícia’, ‘creixement econòmic’ i ‘progrés social’. Precisament quan el creixement i la recuperació es consoliden als balanços de les empreses, però no arriba ni es distribueix a la societat, és quan la justícia necessita alguna cosa més, perquè no és capaç de garantir els drets més bàsics, com el de tenir un treball, una pensió o un habitatge digne, o, el més fonamental de tots, el dret a la igualtat. Consagrat a l’Article 14 de la Constitució, és potser el dret més obvi, però sens dubte és també el més obviat pel relat que fa el capital.

Els i les espanyoles no són tan sols iguals davant la llei, sinó que els poder públics han de promoure les condiciones perquè ho siguin (Art. 9.2). Però, ans al contrari, el que realment creix a nivell econòmic son les desigualtats, i, juntament amb elles, les discriminacions; entre rics i pobres, entre grans i petits, entre dones i homes. Quelcom li manca a la justícia, quan la bretxa salarial arriba al 24% i augmenta, mes a mes, la que separa el treball del capital. La igualtat, de condicions i d’oportunitats, a la nostra vida personal, al nostre treball, és la paret mestra sobre la que es sosté l’arquitectura de qualsevol projecte social. Per ella convé militar i mobilitzar-se.

Fa poc més de cent anys Rosa Luxemburg advocava per un món ”on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”. Per la igualtat, com fonament de la diversitat i de la llibertat, com fonament de tota emancipació, ens plantem aquest 8 de març. Perquè la igualtat és eficient, sempre i quan la fem efectiva.