diumenge, 26 de març de 2017

L'efecte fuet

Sense dubte fa ben poc, es va assolir una de les cimes dialèctiques de l’oratòria parlamentària, quan el diputat del PP, en Bernabé Pérez, defensava al congrés la mutilació de les cues dels gossos de caça amb tal de protegir la seva seguretat i la dels seus amos. L’orador argüia amb solemnitat, i davant l’estupefacció generalitzada, que “L’efecte fuet existeix i fa mal amb assiduïtat als propietaris”. No sabem si Bernabé, davant el bullici, va posar cara de gos, o si li arribà el sentit de l’humor per entreveure que ell mateix estava escenificant des del faristol una variant política de l’efecte fuet, i que amb els seus arguments demostrava que aquest no és una exclusiva del mon caní, sinó que es contagia amb facilitat a alguns oradors.

‘L’efecte fuet’ es fa palès quan un parlamentari, ministre o càrrec especialment incisiu o pertinaç, no acaba per posar-se en evidència sinó a sí mateix. Les actes del congrés i les hemeroteques estan a vessar de truculents exemples, i amb Trump l’efecte fuet fins i tot s’ha convertit en senya d’identitat d’una manera de fer política. Una de les darreres i més notòries fuetades a nivell europeu, ha estat, indudablement, la que va voler propinar en Joren Dijsselbloem als països del Sud, titllant-los d’irresponsables, faldillers i alcohòlics, i què, en la mesura de la desproporció, del transfons masclista i del racisme que caracteritzà la seva sortida de to en una entrevista, va acabar per propinar-se en les seves pròpies carns.

La mediocritat intel•lectual i la vulgaritat de Dijsselbloem son prou conegudes, i si hi ha alguna cosa que li hagi salvat fins ara la cua i amb ella el fuet, ha sigut la seva bona disposició a interpretar, a demanda de l’inefable Schäuble, el paper de Kasperle, aquell guinyol guardià del tresor, que va colpejant amb el seu garrot a tots el que es creuen al seu davant. Què a qui a dia d’avui encara lidera l’Eurogrup no l’aguanten ni a casa seva, quedà meridianament clar en les recents eleccions als Països Baixos. Allà el Partit del Treball, on milita el Ministre de Finances holandès, va perdre un 75% del seu recolzament, passant de 38 a 9 escons, en el que no es pot entendre sinó com una conseqüència de ‘l’efecte fuet’, en termes democràtics.

Djisselbloem ha renunciat a demanar disculpes i ha defensat que és la seva naturalesa ‘calvinista’ la que li obliga a parlar amb especial sinceritat. D’aquesta manera ha rebujat que es tractés d’un ‘lapsus linguae’, i ha posat de manifest què, tot i les benintencionades paraules de Juncker, en el seu ‘pensament profund’ prevalen els més vulgars estereotips. Si tot l’affaire esdevé lamentable, ho és encara més per escenificar-se en l’avantsala de la celebració del 60è aniversari del Tractat de Roma. Si n’hi haurà prou amb la xurriacada que es va aplicar el cap de l’Eurogrup, per poder-ho treure del seu lloc, està per veure. El dany que s’ha infligit una vegada més al procés de construcció europeu, es tanmateix notori.

L’horitzó sociocultural del ministre de finances holandès és certament una rèmora de l’actitud, maldestre i arrogant, que ha marcat el discurs financer europeu al llarg de la crisi. La vocació pel estereotip, per les culpes i virtuts col•lectives, és un dels elements que han determinat l’enfonsament del projecte comú en el marc de la crisi. Mostra la incapacitat o la manca de voluntat per part d’alguns mal anomenats líders europeus, per assumir que la Unió ha de superar la perspectiva dels estats i, abans que res, abandonar la temptació d’instrumentalitzar les institucions europees amb tal de treure rèdits o avantatges hegemònics que no responen sinó a l’interés ‘nacional’.

Davant el 60è aniversari del Tractat de Roma hauria de ser una prioritat que s’abandonés el discurs de la culpa col•lectiva, i amb aquest, la miserable cantarella dels estereotips històrics, per a reforçar la dimensió de les responsabilitats i dels drets dels individus, més enllà del color del seu passaport. Així resulta bàsic avençar en la convergència a l’alça i en la integració per la via de les garanties i drets bàsics (inclòs el salari mínim), i democratitzar les institucions europees. Fins i tot aquelles què, com en el cas de l’Eurogrup, tenen molt poca legitimitat, perquè desenvolupen la seva activitat en un ‘angle mort’ del control exercit pels i les ciutadanes (Picketty), i serveixen de brou de cultiu a subjectes tan diletants, grisos, narcisistes i desafortunats com el presumptuós Jeroen Dijsselbloem.

dimecres, 22 de març de 2017

Baixa mental

Fa ara 100 anys un equip de 7 psicòlegs liderats per Robert Yerkes s’enfrontava a l’encàrrec d’avaluar les capacitats intel•lectuals de les tropes nord-americanes que s’incorporaven a la 1ª guerra mundial. L’armistici no permetria que es podés confirmar la utilitat dels així anomenats army alpha y army beta tests. Tanmateix, la sistematització de la recollida de dades de més d’un milió i mig de soldats, i la seva explotació, van establir una fita en la història de la psicometria i promoure l’ús posterior dels tests d’aptitud i, de pas, l’apetit per la categorització, això és, crear un vincle sistemàtic entre la resposta a una sèrie de proves i la definició de les capacitats de la persona. Avui la validesa i l’interès de la metodologia utilitzada per Yerkes, queda qüestionada no tan sols per la proximitat d’aquest amb l’eugenèsia i la seva complaença amb el racisme, sinó per les seves evidents carències metodològiques.

El focus dels estudis era de caràcter transversal, això és, comparant un univers estadístic de pronunciada diversitat cultural, social i generacional, buscant similituds amb criteris d’alfabetització, però també mitjançant altres criteris demogràfics. Si per una banda els resultats d’army alpha foren utilitzats en les polítiques de restricció immigratòria (amb tal de preservar les aptituds ‘racials’), aprovades, el 1924, als EEUU, per l’altra, i tot i tractar-se de tests realitzat per establir aptituds ‘militars, van influir en la percepció de les capacitats associades a l’edat. Així l’experiència liderada per Yerkes es pot situar com un dels referents en l’aparició i propagació del model de dèficit, aquell pel qual l’edat no tan sols comporta una pèrdua en les capacitats físiques i sensorials, sinó també en les capacitats intel•lectuals, i què, per desgràcia, continua essent molt popular.

El mite del declivi progressiu i integral de les capacitats (excepció feta de la classe política, això sí), explica avui la gairebé inexistent contractació de professionals a partir dels 50 anys, la limitació que tenen aquests a l’hora de participar en mesures de formació continua, i el seu paper preferent en els processos d’extinció d’ocupació. Però el que esdevé especialment remarcable és que aquesta narrativa hagi estat interioritzada fins al punt que en molts casos el treballador/a acaba per renunciar al seu dret a la formació, a l’adaptació de l’entorn laboral, i, finalment, a la seva feina. El col•lectiu dels treballadors grans, que avui concentra més del 50% de l’atur de llarga durada, suposa, junt al dels treballadors joves, la oportunitat més evident per a recupera sostenibilitat i capacitat integradora pel nostre sistema de seguretat social.

Per aquesta raó cal un canvi de narrativa. Com van establir Horn y Cattell fa ara 50 anys, la intel•ligència és un fenomen complex que reuneix competències molt diverses. Així es pot distingir entre una intel•ligència ‘jove’, la anomenada intel•ligència ‘fluida’, que es basa en la capacitat i velocitat de processament de la informació i en l’adaptació a entorns desconeguts i complexos. Per una altra banda, la ‘intel•ligència cristal•lina’, que és la, mantenint els estímuls, que no decau amb l’edat, desenvolupa mitjançant el saber cultural, l’experiència, la intel•ligència verbal i social la capacitat a l’hora d’establir estratègies de resolució de conflictes, però també la d’orientar o formar a altres. Està demostrat que amb l’adaptació de l’entorn laboral, un lideratge motivador i la formació permanent, els i les treballadores, també els de més de 50 anys, no tan sols mantenen el seu rendiment, sinó amplien, amb l’edat, el valor afegit que generen per l’empresa i per la societat.

Aquest potencialitat xoca tot i així amb una cultura empresarial què, en molts casos, se sent més a prop d’allò militar, en el marc de la competitivitat com a ‘guerra econòmica permanent’, i que combrega plenament amb la cultura de ‘l’eterna joventut’, que s’ubica a l’ADN de la nostra societat de consum. Lluitar contra ella exigeix, en un país d’empreses petites, recuperar la capacitat de negociació col•lectiva sectorial i reforçar el diàleg social amb tal de que pugui obrir-se un diàleg ampli sobre les necessitats indefugible a l’hora de desenvolupar entre tots un mercat laboral més integrador i robust. L’horitzó de la digitalització, amb un dèficit permanent de govern, pot trobar precisament en la intel•ligència cristal•lina, en el valor de la mediació, de l’orientació, de l’atenció i de la visió social, un complement irrenunciable per a garantir un progrés tecnològic que sigui a l’hora social i humà. Si fa 50 anys es parlava de ‘Socialisme o barbàrie’, avui convé començar a pensar en la disjuntiva ‘Cultura o algoritme’, i és aquí on l’experiència i l’empatia suposen, no tan sols un grau, sinó tota una garantia de permanència sociocultural.

dimarts, 14 de març de 2017

Fàtima

Al juny farà 100 anys de l’encontre miraculós entre tres pastorets portuguesos i la que seria coneguda com a verge de Fàtima. Els seus tres misteris s’han interpretat com una al•lusió a l’infern, als suposats perills del comunisme i als que comporta la pèrdua de fe en la modernitat. Però sens dubte el major misteri és el culte en sí mateix. Fàtima s’ha convertit en un lloc de peregrinació que ja no té res a veure amb fenòmens meteorològics, amb els efectes de l’exposició prolongada de la retina al sol, o amb l’abús doctrinal exercit en la vida de tres infants. Si ens llegim els testimonis dels pelegrins que acudeixen al santuari, n’hi trobarem alguns de sorprenents. Tenim per exemple el de Manuela Moreira, de 63 anys que, després de caminar gairebé 200 kilòmetres, el darrer tram de genolls, expressa el seu agraïment perquè “L’any passat els meus fills estaven a l’atur, i ara ja tenen feina (...)”.

Serà per veïnatge o per tradició religiosa, però també el nostre país pateix el poderós influx de Fàtima. En un mixt ibèric que combina la llastra implacable del pessimisme catòlic, amb aquell que imposa l’ortodòxia del mercat, sembla que acceptem de front i escrutant el sol a l’horitzó, com aquell 13 d’octubre de 1917, el caràcter sobrenatural de la nostra conjuntura socioeconòmica. I és que tan sols des de la ceguera temporal o des de la fe cega, es pot explicar la transigència amb les polítiques imposades pel govern Rajoy. Amb la corrupció i la degradació de la vida pública. Amb la devaluació del treball i l’extensió de la precarietat laboral. Amb l’espoli del fons de pensions, que esdevé especialment lacerant en el marc de la davallada programada del nostre model de seguretat social.

El previsible esgotament del fons de reserva, des del màxim, el 2011, de 66.815 milions d’euros, s’explica per les successives disposicions que s’han realitzat, després de suspendre el PP, el 2012, el límit legal màxim establert anteriorment en el 3% anual. La reducció dels ingressos per cotització social, que tenen el seu origen en la devaluació del mercat de treball, introduïda amb les dues darreres reformes laborals, s’ha complementat amb una intervenció fiscal en tota regla. En la lògica implacable de crear el problema amb tal de poder imposar la solució que interessa, s’ha desarticulat el sistema de pensions, desviant, del 2012 al 2015, 47.201 milions d’eures a despeses que res tenen a veure amb el caràcter contributiu del sistema. Ara se’ns diu que aquest és insostenible, per a argumentar, d’immediat, que convé reduir encara més les cotitzacions amb tal d’impulsar la competitivitat.

Però el problema de la robustesa i sostenibilitat del model radica, sembla evident, en la pèrdua de recaptació del sistema productiu i del sistema fiscal. La millora dels ingressos per cotització és possible si es reverteix l’efecte destructiu de les dues darreres reformes laborals, es recupera la qualitat de l’ocupació i amb ella es reactiva la demanda com a motor de l’economia. És necessari en aquest sentit que hi hagi més progressivitat, un augment de les bases màximes i equiparar la base mitjana entre el règim d’autònoms i el general. Quan les cotitzacions son les més baixes des de l’any 1982, esdevé prioritari recuperar per llei el principi de separació, garantint que el sistema atengui no més que les prestacions contributives, excloent-hi les socials i de supervivència, les despeses de gestió administrativa i els ajuts a la contractació, a l’emprenedoria o al sistema agrari, que han de ser satisfets dins el marc fiscal.

El trànsit demogràfic és una evidència, però no es pot solucionar amb la liberalització del sistema, sinó mitjançant un pla de xoc per a crear ocupació de qualitat, augmentar el salari mínim interprofessional i aflorar l’ocupació submergida amb tal de recuperar capacitat contributiva. El dret a l’ocupació, és la millor garantia per la sostenibilitat del sistema de previsió social, i ha de quedar preservat en el marc d’un altre trànsit, l’ombra del qual s’abalança sobre el nostre futur immediat, el tecnològic. Es més que improbable que el govern Rajoy estigui a l’alçada de la situació, que precisa d’un consens ampli. Per això la major de les incerteses avui és si la ciutadania transigirà amb un projecte legislatiu que devaluï encara més el model de seguretat social, i fiï la seva sort, no al sistema públic i al sentit comú, sinó a Fàtima i a Mariano.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Vista cansada

La caixa màgica, així el complex a la riba del Manzanares en la que s’organitzà, fa ara tres setmanes, el congrés del PP, fou sens dubte una interpretació exquisida dels problemes comptables que ha travessat el partit en el govern, i fou també tota una declaració d’intencions, fidel al il•lusionisme polític que caracteritza la dreta al nostre país. A uns pocs quilòmetres, al Palacio de Vistalegre, escenari del congrés de Podemos, la il•lusió també jugà un paper central, més per la voluntat de reeixir l’entusiasme dels dies de joventut davant la pressió oceànica dels mitjans de comunicació, que per l’ànim present. Tanmateix, davant el monolitisme desllustrat de la dreta, la democràcia desbordant i desbordada amb la que es posà en escena la lluita programàtica al si del partit que aspira a aglutinar la nova esquerra, suposà un al•licient necessari, més encara si tenim en compte la interminable crisi d’identitat que experimenta la socialdemocràcia europea.

La presbícia política és un problema que, el 90% dels casos, ve associat a la maduresa. La vista cansada comporta, per regla general, una disminució en l’agudesa visual que te a veure amb la pèrdua d’elasticitat del cristal•lí que, com hom sap, es situa entre la cortineta de l’iris i el humor vitri. Aquest fenomen és també endèmic de la vida i del desenvolupament fisiològic de les organitzacions polítiques, i especialment de l’esquerra. Si en el cas de la dreta, el problema recurrent és el de la miopia crònica, i per tant de la distorsió de la realitat, a l’esquerra és la rigidesa interna la que acaba sovint per espatllar la lectura que es fa de les prioritats de l’acció sociopolítica. Que en el cas de Podemos, el Palau de Vistalegre ens hagi estalviat un nou cas de presbícia prematura, és per això de celebrar. Ni la puresa dels arguments ni la cultura del lideratge, ni tampoc la seva educació sentimental, son excusa suficient per a demorar-se a l’hora de construir una alternativa de progrés.

És per això que s’ha d’esperar que la nova direcció liderada per Pablo Iglesias tingui la capacitat d’aglutinar les diferents sensibilitats, considerant no tan sols la decisió de la militància, sinó també la perspectiva dels que voten a Podemos. En aquest sentit, la recent enquesta de GESOP és una referència interessant, no per cedir a l’influx de la demoscòpia, que massa sovint ha demostrat la seva parcialitat, sinó per estar a l’alçada de les expectatives dipositades des de la nova esquerra en un projecte de governabilitat. Així, i tenint en compte la molt dilatada agenda de la gestora del PSOE, s’haurà de atendre quin rumb es decideix en el seu congrés al juny. L’opció de la ‘nova socialdemocràcia’ de Sánchez, sembla l’opció més atractiva, davant la de Susana Díaz que, tal i com vam poder apreciar en el fòrum del passat dissabte, on es va presentar el programa econòmic ‘El futur comença amb una economia sostenible i social’, es reafirma en la seva vocació per un bipartidisme, que sembla ja superat.

La renúncia a denunciar explícitament la reforma laboral del PP, i la desafortunada proposta de donar el “gran salt” en el model econòmic, passant del “jo ho faig millor de preu” de la reforma del PP a “jo ho faig millor i a bon preu”, ens fan témer el pitjor. Si del 39è congrés surt un projecte que recuperi la vocació clàssica de la socialdemocràcia, no d’adaptar-se al mercat, sinó de regular-lo des de la coherència política, es podria obrir la possibilitat d’una confluència real que permeti una alternativa a la portuguesa. Si el resultat és el de la reedició del social liberalisme per part del PSOE, lluitant per un espai que ja ocupa Ciutadans, Podemos haurà d’ampliar el seu espectre polític per representar a la majoria social que està per la reforma i per la transformació social. Com sembla evident que no és possible estar a mercè de les enquestes, ni tampoc dels congressos aliens, el potencial avui rau en deixar de banda la rigidesa i l’humor vitri, per posar més atenció en la solidesa del projecte. La confluència social, amb els sindicats i els moviments socials, és la millor manera de mantenir clara i nítida la visió, entenent l’esquerra com un projecte que està més enllà de les sigles i de les persones, perquè apel•la i precisa d’una àmplia majoria social.

diumenge, 5 de febrer de 2017

A dos veles

El significat de quedar-se a ‘dos veles’ , és el de quedar exposat a la pobresa i el desamparament. Hi ha 3 explicacions que situen visualment l’origen d’aquesta expressió. En primer lloc està la referència al joc i al costum que, en les timbes de cartes, antigament la banca disposava de dues veles, una a cada costat, per il•luminar-se en les seves operacions. Si es quedava a dues veles, és que s’havia abocat a la ruïna, sense quedar-li res més que aquella poca llum. En segon lloc l’expressió podria fer referència a les dues veles que es deixaven enceses al costat del sagrari quan es tancava l’església de nit i el temple quedava suspès en la penombra. Però hi ha una tercera imatge, potser fins i tot més gràfica i eloqüent, que utilitza ‘vela’ com a metàfora dels mocs que els hi penjaven als nens pels forats del nas, quan ningú els hi treia. A dues veles seria així també expressió de manca d’atenció i de dependència extrema.

Si repassem l’hemeroteca dels darrers vint anys, no trigarem gaire en comprovar que el desajust en la tarifa elèctrica, ja sigui en termes d’injustícia o despropòsit, és un mal crònic en aquest país. Avui, quan competim amb Xipre i Malta (dues illes amb una evident limitació en la producció energètica) per tenir l’electricitat més cara d’Europa, tenim un oligopoli elèctric controlat per cinc grans companyies que competeixen en poc més que en la capacitat de garantir-se grans beneficis (5.000 milions el 2015) gràcies a un sector condemnat políticament a una regulació extremadament complexa, i que es distingeix per una concomitància permanent amb el poder polític. Espanya està a dos veles ja no tan sols pel gran nombre de llars condemnades a la pobresa energètica, sinó perquè juntament a la força de treball, l’energia és el segon factor macroeconòmic en termes de competitivitat./br>
Les fites d’aquesta tenebrosa història tenen a veure, com la pròpia expressió, amb la ruïna de l’energia com a ben públic, amb la penombra i manca de transparència del sistema, i amb la desatenció i omissió permanent de l’electricitat com a bé de primera necessitat. La liberalització del mercat, el 1997, posà els ciments del procés, mitjançant l’externalització de la capacitat de fixar el preu de la producció energètica i consolidant el dret al benefici per part de les elèctriques gràcies als Costos de Transició a la Competència, que van comportar un ajuts de 7.327 milions d’euros. Es tractava de blindar a les companyies en el seu procés d’adaptació al mercat, quan en termes de ‘liberalització’ hagués d’haver estat precisament el mercat el que hagués introduït la pressió per millorar l’eficàcia i eficiència energètiques. El següent pas seria, com el primer, obra de l’encausat Rodrigo Rato./br>
El concepte ‘dèficit de tarifa’ tracta de deslligar la fixació del preu de l’energia del calendari electoral i d’altres qüestions de primer ordre polític, i permet què, després de fixar les pròpies elèctriques el cost de producció, es passi a ajornar el pagament mitjançant l’acumulació d’un deute que a més pot ser externalitzat. És el cas del deute energètic que avui s’ha titulitzat i col•locat a la banca i a la inversió privada, de tal manera que el marc jurídic per auditar i desarticular el frau del dèficit de tarifa, sigui molt més complex. El deute acumulat des de l’any 2000 comporta ja la quantitat de 24.000 milions, i es complementa amb una lògica en la fixació del preu de venda (no del cost) que li devem directament a la FAES i a la filosofia introduïda per la ‘Proposta per a una estratègia energètica nacional’ en el sector, el 2013, i que inspirà els ajustos introduïts pel inefable José Manuel Soria López./br>
L’informe que veié el llum dos mesos després que Aznar, ja President de la FAES, fos anomenat assessor per a ‘assumptes internacionals’ d’Endesa, fou presentat al seu moment pel avui ministre Alberto Nadal i per l’ex president de REE Pedro Mielgo, i era el fruit de l’assessorament de les grans companyies. En ell s’establia com a principal culpable del desajust elèctric el desenvolupament descentralitzador de la producció d’energia renovable, a la que es condemnava a una moratòria indefinida. Aquesta posició que potser és comprensible en qui va distingir en ‘l’ecologisme’ un ‘nou comunisme’ (així Aznar), no deixà de sorprendre perquè limitava el nombre d’actors operatius, introduïa inseguretat jurídica en les inversions i condemnava a més el potencial d’innovació tecnològica desenvolupat amb èxit al sector./br>
Al marge de la concupiscència entre estat i elèctriques, amb la darrera i lamentable fita de l’elecció del ex director general de la Guàrdia Civil com a conseller, el que xoca d’aquesta història, és la posició de la patronal. Si José Folgado, el president de REE, dirigí el departament d’economia de la CEOE i compta en el seu consell amb l’atenció i perícia d’Ana Cuevas (filla de l’ex president de la CEOE), lliurant-se per molt poc d’Albert Nadal (CEOE i germà del ministre), haurem d’assumir que la política energètica és la que li convé i fins i tot inspira a la patronal. Que la minva en la competitivitat que comporten els actuals preus de l’energia per a les empreses sigui assumit com un factor ideològic resulta sorprenent. A no ser, es clar, que l’acord tàcit sigui el de condemnar a la població no tan sols a la precarietat i a la dependència a través de la devaluació del treball, sinó en deixar-nos literalment ‘a dos veles’.

dimarts, 17 de gener de 2017

Gabinet de milionaris

Aquest divendres 20 de gener, Donald Trump serà investit com 45è president dels EEUU. Per un país que disposa d’un nodrit patrimoni cultural que inclou des dels impressionats decorats d’Hollywood, fins la bellesa escantellada de falsos paradisos com Las Vegas, no resulta potser tan absurd cedir el comandament a un personatge estrambòtic, excèntric i pueril com aquest magnat immobiliari. Tanmateix la resta del món manté la respiració, a l’espera que les seves fanfarronades i abusos donin pas a un mandat pragmàtic que demostri que tant de soroll i de desvergonyiment no foren sinó extravagàncies reservades a la campanya electoral.

En qualsevol cas el que sí sabem amb tota certesa, és que la carrera presidencial del candidat republicà ha trencat els motlles. En primer lloc s’ha de constatar una nova cota en la ‘professionalització’ de la política, per altra banda ja habitual als EEUU. Des de les 315 oficines de campanya de Trump, cobertes no amb voluntaris, sinó amb professionals, es van visitar 24 milions de llars i es van trucar per telèfon a 26 milions de nord-americans, en el marc d’una gegantina campanya de màrqueting. A l’hora es forçava el desprestigi de la candidata demòcrata mitjançant una enrevessada trama d’espionatge de caire geopolític.

Que Trump assegurés la seva victòria gràcies al recolzament tàctic de l’espionatge rus, al preu d’entregar a Rússia l’annexionada Crimea, encara està per demostrar, tot i que les sancions del govern Obama semblen donar credibilitat a un escenari de fortes interferències. L’informe filtrat recentment per un espia britànic, i que te per ingredients una explosiva barreja de negocis, polítiques i xantatge sexual, podria introduir en aquest sentit una vessant dramàtica inesperada i de caire notòriament grollera, en la que Trump s’hauria exposat fins el límit i estaria agafat, com caçador dins la xarxa, per les seves molt presidencials gònades.

En qualsevol cas, el mandat que inicia aquest empresari de 70 anys, que arriba al càrrec sense cap experiència política prèvia, comença, segons Gallup, amb el nivell de popularitat més baix dels darrers 25 anys. Si Donald Trump sí ha destacat en alguna cosa, ha estat en dos àmbits en els que sembla ser no te comparació. El primer és el del seu maneig de la provocació com a tècnica integral no tan sols per captar l’atenció del distingit públic, sinó per a distreure aquesta de qüestions que sí son rellevants. Però ha demostrat posseir a més una inveterada capacitat per a dir, no el que vol fer, sinó el que l’audiència vol escoltar.

Que aquesta habilitat comporti necessàriament el fet d’incórrer una i altra vegada en contradiccions estrepitoses sembla no molestar-lo gens. Si el seu discurs contra l’establishment s’ha anat ensorrant a mesura que integrava al seu gabinet, als departaments i comissions, personatges molt ben situats, fins configurar l’equip més adinerat de la història política dels EEUU, amb una fortuna de 14.000 milions de dòlars, tampoc les seves promeses sobre la reducció de la pressió fiscal, o el seu tan esbombat proteccionisme, que tanta admiració ha despertat en l’extrema dreta europea, sembla vagin a tenir més sort.

La torre Trump ha estat comparada per alguns mitjans internacionals amb una fira d’ocupació per a multimilionaris, a la que han anat a rendir homenatge des del President d’Exxon Mobil, que ocuparà la cartera de secretari d’estat, fins el secretari del tresor, Steven Mnuchin, el seu assessor principal Stephen Bannon, o Willbur Ross, futur secretari de comerç, que han fet, tots ells, fortuna al banc d’inversió Goldman Sachs. En el cas d’aquest últim la contradicció és doble, doncs el seu passat com banquer i inversor el converteixen en establishment pur, però havent-hi demostrat a més una clara vocació per deslocalitzar capital i empreses.

Sens dubte la fal•làcia més gran del discurs de Trump és la del proteccionisme, i la de la suposada sintonia amb el treballador mitjà. L’elecció d’Andrew F. Puzder, amo d’una cadena d’hamburgueseries i ferm defensor de la desregulació, com a ministre de treball, no pot ser entesa sinó com una declaració de guerra als sindicats nord-americans. Al darrera de la façana no queden doncs més que els titulars, les mentides i una constel•lació de personatges foscos, disposats a fer de cortesans a canvi d’augmentar la seva quota de riquesa i de poder. Aquest és, ens temem, el senyal d’identitat de l’era Trump que malauradament comença aquest 20 de gener.

dilluns, 9 de gener de 2017

Deuda galáctica

El món està en deute. Ens ho diu l’Institut Internacional de Finances. No se sap amb qui, però sembla ser que la urgència és notòria, perquè el deute global avui ja suposa quelcom més de 200 bilions d’euros, més de tres vegades la riquesa mundial. El que ens sorprèn de la notícia és que el deute sigui presentat com ‘global’. Pel caràcter finit del món i ho improbable que resulta que el deute sigui de caràcter galàctic o universal, hem de suposar que a l’altra banda de la finestreta, davant la multitud de deutors, també ha d’existir la figura del creditor global. Al seu balanç el deute del món hauria de figurar com un actiu, però que ningú s’enganyi; el titular “El superàvit mundial supera ja els 200 bilions d’euros” vulneraria el principi inamovible de la física financera universal que ens diu que és possible mundialitzar el deute, però no és possible fer-ho amb els actius. Aquests, sembla ser, es concentren, com forats negres, entre els àcars que viuen entre les moquetes d’alguns consells d’administració.

També és sorprenent que el deute sembli afectar a tothom. El deute dels així anomenats països desenvolupats augmentà de gener a setembre en un 6%, però també el dels emergents. Fins i tot el sector financer dels EEUU assolí el seu màxim històric, fins arribar a deure el 85% del PIB, el que ens fa pensar que alguns forats negres estan una mica embossats i fins i tot corren el perill de ser absorbits ells mateixos per d’altres de més àvids, tot i les cortesies que, amb tota certesa, distingeixen el consell rector de l’Institut Internacional. També creix el deute dels governs, què, en el cas d’Europa, suposa ja el 110% del nostre PIB, o el que ve a ser el mateix, la gens menyspreable quantitat de 14 bilions d’Euros. Aquesta part esdevé especialment emotiva per un llec en economia financera, perquè malgrat el detall no pas irrellevant que son els governs els que, mitjançant els seus bancs centrals, produeixen els diners, sembla ser que s’han decidit a sumar-s’hi generosament al trend global de la morositat.

Se’ns diu que aquesta xacra mundial que transmuta en un roig fulgent els balanços comptables de tots i cadascú dels actors coneguts, ja siguin llars, governs, bancs o empreses, s’ha acarnissat especialment amb Europa. Aquí devem ja 4 vegades més que la riquesa que produïm, la qual cosa, tenint en compte que som el centre neuràlgic de la fe cega en l’austeritat, no deixa de ser tota una paradoxa. Però això no ens hauria de preocupar. Si en la resta de l’orb la localització del deute no sempre coincideix amb la disposició geopolítica dels forats negres, havent-hi llocs que tenen més pobresa que moquetes, Europa és sens dubte una excepció. A l riba dels rius Tàmesi, Sena i Main, on es remulla els peus el BCE, en alguns d’aquells edificis gèlids de cristall que arriben a vampiritzar fins i tot l’aire que els envolta, es concentra la massa monetària: daurada, refulgent i verda, fins assolir proporcions infinites, i això, concentrat en un petit espai, no pot ser sinó indici de l’existència d’un forat negre.

És realment una llàstima que no en podem saber res de qui s’amaga al darrere d’aquest fenomen de caire astrofísic i financer. Ja se sap que els forats negres absorbeixen tota la matèria que se’ls apropa, ja sigui la d’un ull curiós, d’un periodista o d’algun incòmode auditor internacional. Hi ha qui diu que no son forats negres, sinó el que es coneix com forats de cuc, i que aquests connectarien a l’altra banda de la galàxia, amb un planeta invers a la nostra terra, on s’acumularia tota la riquesa. Aquest xauxa interestel•lar vindria a ser llavors el nostre creditor galàctic, la raó de ser del nostre deute global. Però tot això no son més que especulacions pròpies de la teoria de la relativitat. El que sembla evident és que si no hi posem remei ben aviat, continuarem vivint en u món deficitari, un món condemnat a la ruïna. Tot i que, ben pensat, ens hauria de preocupar menys el balanç comptable i molt més l’ecològic, el de les migracions, o el de la violència i de l’explotació. Potser aquests no tinguin l’atractiu sideral de la física quàntica, siguin per segons qui massa mecànics i primitius, però expressen de manera molt més crua la pobresa real.