diumenge, 10 de desembre de 2017

'Botar'

Al país al que ‘votar’ s’escriu amb ‘b’, hi ha fins 10 opcions. ‘Botar’ és, segons la RAE, llançar, tirar, fer fora a algú o quelcom, i aquest, sens dubte, és un motiu massa habitual, no el fet de votar perquè surti escollit aquell o aquella en qui confiem, sinó perquè no surti un altre. Una segona accepció, així la RAE, queda reservada a aquells/es que triomfen, que és singularment el que coneixem com a ‘majoria’. Així ‘botar’ és tirar a l’aigua un vaixell, fent-ho relliscar per la grada una vegada construït i carenat. El projecte que es ‘bota’ i que llisca al mar en el fragor de l’escrutini, habitualment, al poc d’allunyar-se de la platja, transmuta en una imatge cada vegada més remota, i possiblement es perdi en l’horitzó.

La tercera opció te una empremta una mica violenta, ‘llençar contra una superfície dura, una pilota o qualsevol altre cos elàstic perquè retrocedeixi amb impuls’. És prou descriptiva i transmet la lògica del ‘vot de càstig’. Es bota no perquè surti l’un, ni tampoc perquè no surti l’altre, sinó per castigar al primer, al que probablement es va ‘botar’ en una altra ocasió, havent-hi hagut traïció programàtica pel mig. La quarta accepció és la dels esperançats. Per a ells botar és: “tirar o redreçar el timó a la part que convé, per a encaminar la proa al rumb que es vol seguir”. Parlem, sembla evident del vot que és de ‘correcció’, que no és altra cosa que un eufemisme del vot pragmàtic.

La quinta perspectiva lèxica es desdobla, gràcies a la RAE en dues imatges suggerents: ‘Botar un edifici. L’arbre bota les fulles’. Per una banda, l’escepticisme, aquest sacrilegi democràtic, pot portar a botar la pitjor opció de manera repetitiva, no com a càstig o correcció sinó per pura deixadesa cívica. Alhora, l’autor ens suggereix, potser fins i tot amb un cert ànim moralitzant, que el subjecte d’aquest acció te una alta probabilitat de ‘botar-se’ a sí mateix, això és, quedar-se sec, separar-se de la branca i precipitar-se entre iguals fins a confondre’s amb la fullaraca. Malament està la cosa, quan ‘botar’ és “dilapidar bens, especialment diners”, però tot i que esdevingui paradoxal, botar és, de vegades, dilapidar el que pertany a tots/es.

Més sentida és la setena accepció, una què, per desgràcia passa sovint desapercebuda. ‘Botar’ és “Acomiadar a algú d’una feina”, i això és el que ens passa quan votem a qui diu ‘A’ i després fa ‘B’, això és, per posar un exemple clàssic, flexibilitzar l’acomiadament i posar en perill les nostres rendes. A Costa Rica i Hondures, quan ‘boten’ “tallen arbres, arbusts o matolls”, i això quan tenen sort, perquè massa sovint no els deixen, i quan ho fan, la victòria és de qui desbrossa la riquesa, l’esquilma i aplana, total, per acabar instal•lant un camp de golf. Però ‘botar’ és també “perdre o extraviar quelcom”, i és aquest un punt melangiós, perquè tots i totes, a mesura que ‘botem’, madurem i perdem la nostra innocència.

I en desè lloc està allò pitjor, la consumació del cinisme democràtic, que és ‘botar’ amb tal d’embotar o entorpir. És l’opció del vot de ‘càstig’, però en versió col•lectiva, votar no perquè surti l’un, no surti l’altre, guanyi qui corregeixi el rumb, o qui ens pentini les canes, sinó votar perquè tot s’enfonsi. Però per sort, aquest no és el país en el que votar s’escrigui amb ‘b’. Així hem de votar sense aixecar la papereta per buscar la brisa, i amb ella la demoscòpia, ni tampoc arrimar-la a la brasa, perquè s’acaba cremant. Votar amb ‘v’ és un privilegi i per aquesta raó paga la pena agafar amb força la papereta, i doblar-la com qui s’encomana a un desig íntim, abans de depositar-la a l’urna.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Teoria i praxis transformadora

Una paradoxa central del sindicalisme, és que el seu poder sociopolític ha estat interpretat críticament no tan sols per part del capital, sinó també, i molt sovint, per part d’aquells què, des de l’organització política, però també des de la construcció teòrica, diuen defensar els interessos de la classe treballadora. Bruno Trentin descrigué magistralment, a la ‘Ciutat del Treball’, la lògica inherent als intents d’instrumentalització del treball organitzat per part del projecte polític, tensió que ha tornat a estar d’actualitat amb la crítica al sindicalisme a la que assistim avui en la translació del debat, des del marc ‘transversal’, ‘transnacional’, i de ‘classe’, a aquell altre que discorre en el marc de l’antagonisme ‘territorial’.

La crònica del distanciament entre teoria crítica i sindicalisme sociopolític, té un llarg recorregut, que ja suma gairebé 100 anys. Neix amb la reprovació de les limitacions mostrades pel moviment obrer a l’hora de marcar perfil propi, front a la lluita ‘patriòtica’ que capitalitzà tots els conflictes (també el social), en el marc de la gran guerra (1914-1918). S’estén a l’ocàs de l’autonomia i lideratge sociopolític de la lluita sindical en la revolució soviètica, i te un altre dels seus punts àlgids en la crítica al presumpte ‘fracàs’ del moviment obrer, quan es tractava de frenar i trencar l’ofensiva del feixisme als anys trenta. Aquest esperit crític supera també la 2ª guerra mundial, i travessa la segona meitat del segle XX.

Amb l’emergència del contracte social a la postguerra, la crítica al sindicalisme de classe per part de la teoria crítica, se centra en la seva suposada integració en el ‘capitalisme d’estat’. La teoria de la ‘institucionalització del conflicte de classes’ comporta la crítica a la burocratització del moviment obrer, interpretant la seva ‘intermediació’ com a ‘pertinença’ i ‘legitimació’ del sistema. La desafecció de l’aparell crític en relació al sindicalisme sociopolític, estimula un creixent distanciament mutu, que no fa sinó afeblir la confluència en aquells punts que comparteixen, i que conformen el vèrtex d’acció en el que realitzar el projecte comú, que no es altre que el de transcendir l’hegemonia del capital sobre el treball.

Perquè la teoria i la praxis de la transformació social coincideixen en aspectes fonamentals. En primer lloc en el fet què l’objectiu no és tan sols la redistribució del producte del treball, sinó també l’autonomia en la definició i gestió de la seva organització, trencant els marges del paper subaltern que li pretén imposar el capital. Un altre punt en comú és la necessitat d’activar mecanismes que estenguin la consciència de classe i que han de diluir l’acceptació, adaptació o permissivitat amb la verticalitat que introdueix el sistema. Finalment estan la centralitat que te la superació de la injustícia i de la desigualtat en ambdós discursos, i la vocació per prevenir i desarmar la racionalització deshumanitzadora del totalitarisme.

Aquestes coincidències son les que avui cobren especial rellevància. El moviment sindical ha d’incidir amb força en l’extensió d’un discurs que vagi més enllà dels interessos de part i que permeti superar les deficiències democràtiques, socials, econòmiques i ecològiques que introdueix el neoliberalisme. Més encara, si cap, en l’horitzó d’un canvi tecnològic que comporta incomptables amenaces, però també oportunitats a l’hora d’assolir nous consensos socials. Així és necessària la complementarietat amb la proposta teòrica i la sintonia política, amb tal de garantir la coherència, l’equilibri i també la complicitat d’un model socioeconòmic que serveixi als interessos de la societat global, eliminant el risc i la desigualtat com únics motors del canvi.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Sabor a fel

“La democràcia és forta en la mesura que es defensa als tribunals, a les escoles, o als centres de treball”. La recent comunicació de CCOO de Madrid, en suport del policia que va denunciar la incitació a l’odi expressada en un grup de WhattsApp, posa el dit en la nafra. Enfront aquells que intenten tergiversar, acusant al funcionari de voler perjudicar la imatge de la Policia Municipal, no es pot sinó dir, amb claredat, que el descrèdit i la deslleialtat amb el cos policial, és responsabilitat exclusiva del corpuscle minoritari que va vexar i insultar, entre d’altres, a l’alcaldessa de Madrid, i que ara pretén amagar-se rere l’uniforme, amb tal de no donar la cara per la ignomínia que comporta el brutal menyspreu a allò que els hi hauria de representar.

Quelcom està passant, quan qui te el deure de garantir l’ordre i l’exercici de les llibertats, es deixa anar i alimenta, des del privilegi que suposa defensar el bé comú, una espiral d’odi que envileix a la societat. El sexisme ranci i la xenofòbia que transmeten els comentaris vessats en el xat, mostren la latència d’un discurs profundament àcid i reaccionari, que sembla propi d’una altra època, tot i instal•lar-se amb força en la nostra actualitat. Les cloaques d’interior, la lògica nauseabunda i procaç de la ‘manada’, els excessos a València, els insults a Pilar Manjón, o el recent assetjament als congressistes a Saragossa, delaten un embrutiment que s’acarnissa i reprodueix gràcies a la tolerància tàcita i a la impunitat.

Mentre que en altres països europeus, com Itàlia, Alemanya o França, l’exaltació del feixisme suposa un delicte, a l’estat, tan sols ho és si ‘per la seva naturalesa i circumstància, constitueix una incitació directa a cometre un delicte”. S’eximeixen per tant de culpa l’exhibició de símbols, la falsedat històrica o l’apologia del nazisme, si aquests no apel•len, de manera explícita, al trencament de la legalitat. Aquest és el fruit de la profilàctica condescendència amb el franquisme, d’un enverinat relativisme històric que comportà un risc moral, les conseqüències del qual avui estam pagant. El resultat és el d’un relat vacu i gregari, xenòfob i sexista, que contamina de manera creixent la quotidianitat.

Havíem assumit que el preu de la transició, el peatge de les conquestes democràtiques al nostre país, era el de mantenir en les institucions, però també en el teixit financer i empresarial, a una part significativa de qui va assolir les seves funcions i poders durant el franquisme. L’aposta era la de superar la fractura social i política, amb l’esperança de què passar pàgina, comportés, amb el pas del temps, la dissolució de l’herència negra de la dictadura. Avui la feblesa d’aquestes conquestes, la precarietat dels equilibris, es manifesten de manera rotunda amb l’efervescència d’un discurs clarament preconstitucional, que te el seu brou de cultiu en la corrupció, la instrumentalització i el més ranci patrioterisme.

La tensió territorial i la seva lògica de retroalimentació, que desarma la vigència i capacitat de mediació i consens que resideix en els mecanismes democràtics, és una immensa cortina de fum que beneficia a qui va treure partir al ‘creixement’, a la ‘crisi’ i ara li treu rèdits a la desigualtat. Qui lladra i grunyeix fins penjar-li la fel dels ullals, son els hereters de l’Espanya negra, d’una cultura analfabeta, masclista i superba, que segueix veient el principal perill en l’emancipació de les persones, especialment de les dones, i que intenta imposar el dictat dels seus instints més primaris. No hi haurà pau ni progrés fins que no s’imposi el criteri de la justícia i es posi fi a la tolerància i el consentiment, retornant-nos un horitzó en el que prevalguin les garanties i els valors democràtics.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Política per omissió

Tal i com escriu amb encert Antón Costas, el més desconcertant de la crisis va ser, sens dubte, el comprovar com les élites polítiques, econòmiques i acadèmiques espanyoles, feien seu el relat europeu sobre l’origen d’aquesta, i les reformes que calien per a superar-la. Compartir el diagnòstic interessat dels prestamistes, en allò que l’economista denomina ‘Síndrome de Berlín’, suposà incórrer en tres traïcions. En primer lloc, socialitzar la responsabilitat sobre les polítiques que van facilitat l’endeutament de llars i persones. En segon lloc, legitimar les polítiques d’austeritat que es van acarnissar amb els més vulnerables, i, finalment, ometre la necessitat d’enfrontar els veritables problemes estructurals de la nostra economia.

La disposició a tirar pilotes fora, és una de les característiques endèmiques que comparteixen PP i PSOE. Convé recordar que, des del seu congrés al 1981, el partit de Solchaga va fer seva l’aposta per la desregulació i l’adaptació a la globalització, què, entre d’altres, comportà la reducció del sector industrial en 6,4 punts sobre el PIB, de 1980 a 1994, i la descausalització del contracte temporal. A partir de la vaga general de 1988, el PSOE dimití definitivament de la seva responsabilitat de crear consensos davant la necessitat de modernitzar el teixit productiu, i la traslladà a la disciplina imposada per la unió monetària. Al mateix temps fundava l’IBEX (1992) i s’obria al capitalisme clientelar i a la financiarització de l’economia.

Com recorda Costas, el PSOE no feia més que assumir el cosmopolitisme socialdemòcrata europeu, anticipant en certa mesura la tercera via, mitjançant una interpretació benèfica de la teoria del ‘win-win’, per la què, més tard o d’hora, la globalització acabaria per beneficiar a tots/tes. Des del primer moment es va imposar una anàlisi esbiaixada dels dèficits estructurals del model productiu, identificant aquests, de manera gairebé obsessiva, en les suposades rigiditats del mercat laboral. Es va ometre així una visió integral, que hagués exigit fer front a les lògiques de monopoli i extracció d rendes de les llars, a les deficiències en la capacitat distributiva del benestar, i als problemes associats a la qualitat del teixit empresarial.

Els problemes reals, com la minva gradual en els salaris reals, o l’escassa inversió en la millora de la competitivitat (formació, innovació...), van quedar amagats en el marc del procés d’integració europeu, que va facilitar el sobreendeutament substitutiu de les llars, gràcies a l’accés al crèdit, i acabà esclatant en el mateix moment en que es va tancar l’aixeta financera. Si tenim en compte que el mercat laboral espanyol, ha romàs en una taxa de desocupació superior al 15% al llarg de 27 dels darrers 39 anys, i considerant l’enriquiment escandalós del 10% superior de les rendes durant aquest període, es fa evident, que es tracta d’un relat interessat, externalitzat i deficitari en allò social i democràtic.

No sembla que les propostes per sortir de la crisi marquin, tampoc avui, la diferència. Com recorda un recent informe d’Oxfam-Intermon (Els diners que no veus), les famílies han passat a aportar del 75% dels impostos recaptats abans de la crisi, al 83% el 2016, per una reducció en el cas de les empreses, del 22 al 12%. L’ineficiència del sistema fiscal, la redistribució injusta del cost de la crisi, els problemes estructurals que continua arrossegant l’economia i la precarietat del mercat de treball, no apareixen al debat polític, en el que el PP i el PSOE tanquen files amb l’excusa del conflicte territorial. La política per omissió segueix essent avui la principal estratègia del partit de Pedro Sànchez, tot i que sembla haver assumit que la disciplina ja no la marca Brussel•les, sinó que emana directament del Partit Popular.

dimarts, 7 de novembre de 2017

La lògica del mall

L’actualitat ha entrat en ebullició. Quan més indispensable semblava recuperar la mesura, construir el consens i integrar la pluralitat, més evident s’ha fet que els temps el marquen els/les que han optat per una fugida permanent cap endavant, això és, la polarització, la provocació i la irresponsabilitat, fins abocar-nos a un incipient col•lapse institucional. El recent empresonament del govern català, és una decisió què fa ben poc, ens hagués semblat del tot inconcebible. Avui és una pàgina més que sembla haver-se passat, sense trobar-se amb grans resistències, ni a l’àmbit estatal ni internacional, en un relat que amenaça amb superar noves fites i produir noves ferides que seran encara més difícils d’estroncar.

La saviesa popular ens suggereix que en aquest tipus de circumstàncies, triomfa qui va ‘a dios rogando y con el mazo dando’, això és, presentant-se com Home de bé, però sense deixar de fer tot allò que considera necessari per assolir el que pretén. Davant l’analogia interessada, i amb tal d’evitar un context, en el que fins i tot han fet punible l’humor, preferim recórrer a una altra versió de la dita que diu: “A deu pregant, i al mascle (mula) donant’. El sentit d’aquest refrany és que convé confiar, però a l’hora, s’ha de fer tot el possible per ‘sortir el més aviat possible del camí perillós’, saviesa que sembla més equànime i ajustada a la nostra realitat, més encara, quan aquesta sembla que demostra més tossuderia que una mula.

Per sortir del camí, al costat del qual serpenteja l’ombra amenaçant del precipici, convé per tant atiar la muntura i buscar amb la mirada un horitzó que ens retorni quelcom de certesa i de seguretat. Així, en la situació actual, és indispensable entendre el com hem arribat fins aquí, això és, situar la senda que ens ha abocat al disbarat actual. En aquesta tasca pot esdevenir de gran utilitat la recent publicació d’Antón Costas: “El final del desconcert’, un llibre rotund, molt ben estructurat i que ofereix una anàlisi suggerent i ponderada dels orígens, de la circumstància, però també de la sortida a aquest moment crucial, en el que semblen conjurar-se a la vegada crisi social, política i institucional.

Pel catedràtic d’economia, el paisatge agrest que dibuixa el desconcert actual, te el seu origen en la dissolució del contracte social que es va construir a la transició. Aquest hauria sigut soscavat pel creixement de la desigualtat, hauria patit el seu cop de gràcia amb les polítiques d’austeritat, i hauria entrat en fallida moral amb el rescat bancari, l’amnistia fiscal i l’extensió endèmica de la corrupció. La indignació seria la conseqüència inevitable a aquesta degradació i tindria la seva expressió en la superació del bipartidisme polític, i també en l’emergència de la tensió territorial. En aquest sentit, Costas recorda que l’ANC va ser creada tan sols quinze dies abans de les protestes multitudinàries del 15M.

Davant la deslegitimació del marc democràtic per l’assumpció de la ‘disciplina’ externa dels mercats financers i de la governança europea, en un entorn de brutal crisi social, hauria sorgit un profund desconcert, que ara clama per solucions polítiques que s’ajustin a la voluntat i a la sobirania popular. La solució per a Costas, passa per ‘democratitzar l’empresa, democratitzar l’economia i democratitzar la democràcia’, construint un consens que permeti articular un nou contracte social. Aquest és l’horitzó desitjable, i per això, el que cal és deixar de costa la maça per agafar les rendes. Tanmateix és més que probable, que els responsables no estiguin a l’alçada. La següent estació d’aquesta involució democràtica, d’aquest viatge al passat que avui ens retorna al ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’ el coneixem prou bé i, sembla ser, què alguns l’enyoren intensament.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

País d'estranys

En un text de fa ara vint anys (Europa d’Estrangers), Zigmunt Bauman situava l’origen del creixent recurs polític a la identitat col•lectiva, en el fracàs a l’hora de fer front a la crisi de la identitat individual, tan característic de la postmodernitat. Davant el pluralisme cultural i la coexistència singular d’una miríade de tradicions, realitats i estils de vida, en front la incertesa ingovernable d’una precarietat i una desregulació que son senya d’identitat d’un poder extraterritorial que emana de multinacionals i mercats, els actors polítics s’haurien vist temptats a recórrer, de manera cada cop més assídua al miratge i a les falses promeses en l’àmbit de la identitat col•lectiva.

La impotència els governs per fer front a les causes reals de la incertesa individual, que sorgeix de l’emancipació del poder (global) respecte a la política (estatal o nacional), comportaria l’opció per part d’alguns aprenents de bruixot, de canalitzar aquesta ansietat i identificar l’amenaça sobre les certeses ‘individuals’ en un exèrcit ‘d’estranys’. S’alimentaria així la xenofòbia amb tal que proporcionés substanciosos rèdits fins i tot en el curt termini. El funcionament d’aquesta lògica discriminatòria s’ha fet visible al llarg de les darreres dècades a nivell europeu, i ha tornat a centrar l’actualitat després dels recents resultats electorals a Àustria i Alemanya, i els no tan recents a França i els EEUU.

Les eleccions al Bundestag, en les que el partit governamental, la CDU, ha perdut un 8,6% de vot, i el SPD, un 5,2%, assolint els seus pitjors resultats des de la postguerra, ha facilitat l’accés al parlament berlinès a ‘Alternativa per a Alemanya’ que s’ha constituït com tercer partit per davant dels lliberals, de l’esquerra i dels verds. Aquest sorpasso de l’extrema dreta a Alemanya, reprodueix el realitzat pel FPÖ austríac fa ara gairebé trenta anys, i que desbancà el bipartidisme per obrir la porta a una aliança entre el conservador ÖPV i els aprenents de bruixot del FPÖ, que va tenir el seu primer episodi de 2000 a 2005, i que ara torna a situar-se com l’escenari més probable en el marc de les actuals negociacions.

La diferència entre la socialdemocràcia i l’extrema dreta austríaca no ha superat aquesta vegada el 1 per cent dels vots, i això es deu en bona mesura a dos factors. Per una banda està l’estratègia de recuperar vots de l’extrema dreta, adaptant el discurs a les suposades demandes del seu electorat, el que no comporta sinó un desplaçament del conjunt de l’agenda política cap a posicions més reaccionàries. Per l’altre, està l’abandonament progressiu de l’agenda social per part de la socialdemocràcia, i la consegüent instrumentalització per part de l’extrema dreta, amb tal de beneficiar-se del vot de treballadors/es disposats a identificar l’amenaça de la precarietat en qüestions espúries com la migració laboral geogràfica.

Que això succeeixi mitjançant un constructe de mentides es fa ben palès si es llegeixen els programes del Front Nacional, del FPÖ o d’Alternativa per Alemanya, Més enllà de la denúncia de la injustícia feta als treballadors, hi ha poc més. Rere la façana s’amaga el clàssic ideari de tall neoliberal: La denúncia visceral de la regulació excessiva i la burocràcia que ofeguen l’economia, la idealització d’un esperit emprenedor que ha de alliberar-se de la cotilla neoliberal, la presentació socialdarwinista de la competitivitat en l’entorn global com una lluita per la supervivència. No costa trobar paral•lelismes entre aquest extremisme i els que patim en la nostra pròpia realitat La diferència radica en el fet que aquí, ‘l’estrany’ és aquell/a que no comparteix el mateix nacionalisme, o aquell/a que, de tan ‘estrany’, fins i tot s’acaba denunciant com ‘veneçolà’.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

16,3 metres quadrats

A l’any 2007, l’Idescat oferia una projecció demogràfica pel període 2015-2030 amb quatre escenaris, dels que el més baix, amb una previsió de baixa natalitat i alta esperança de vida, situava, per a 2015, una taxa de fecunditat de 1,45 i una edat mitjana de maternitat de 31,2 anys. Però l’escenari es quedà curt i el superà la realitat amb una taxa de 1,39 i una edat mitjana de 31,9 anys. La darrera projecció de l’Idescat, realitzada al 2013, pronostica què, per al 2050, quan es jubilin (o no), els que ara tenen 30 anys, la població de més de 65 anys, suposarà el 62,1% del total. Un escenari llòbrec que fa palès com és la demografia, juntament amb la tecnologia, el canvi climàtic i la globalització, el factor que més incertesa introdueix en la sostenibilitat de nostre model social.

La demografia creix a l’ombra de l’economia, i el desajustament en la projecció realitzada el 2007, no és sinó el reflex del inusitat impacte social que va tenir la Gran Recessió i, amb especial cruesa, en l’àmbit familiar. En un estudi recent, Sara Ayllón mostra com la pitjor part de la crisi se la van portar els nens/es i els i les joves. El 2014, un 38% de les persones de fins a 17 anys eren pobres en relació a la renda de 2008, per un 36% dels que tenien entre 18 i 29 anys. El percentatge de nens en llars amb baixa intensitat de treball (menys del 20% del potencial), augmentà, de 2009 a 2014, del 4 al 14% i, per posar un exemple, en el mateix període es va doblar el nombre de llars que no van poder sufragar activitats extraescolars.

Si la pobresa és la maleta amb la que han hagut d’abordar la seva trajectòria laboral una bona part del jovent, no n’és molt diferent el destí al que s’enfronten avui, en quantitat i en qualitat. La taxa d’atur dels i les joves dobla les registrades a l’inici de la crisi. Una publicació de FUNCAS i que pren les dades de la Mostra Continua de Vides laborals (2015), constata com els contractes d’entrada dels menors de 26 anys ofereixen avui, en relació al 2008, una reducció salarial del 14,4%, però què, si es mesura en termes d’ingrés anual, arriba al 33%, el que és degut tant a l’augment de la parcialitat com al component preu. Veiem així que avui la transició de l’escola al mercat de treball, no fa sin refermar la precarietat.

Alguna cosa hi tenen a veure el laberint de les pràctiques, com ho definia una guia de CCOO, el recurs irresponsable a la figura del becari, i la progressiva implantació d’un model de formació dual que respon a moltes necessitats menys a la d’una inserció laboral de qualitat. Hem de recordar que la reforma laboral augmentà fins els 30 anys, l’accés als contractes de formació, facilitant l’encadenament de contractes en una mateixa empresa. Però a la llum del recent informe del CTESC sobre formació dual en el sistema educatiu, el contracte de formació és tota una panacea, com a mínim pel 81% dels que opten per la formació dual i es veuen condemnats a una relació de becari, amb una gratificació mitjana de 326,4 euros.

Que vist aquest panorama, l’emancipació sigui una entelèquia no sorprendrà a ningú. L’Observatori del Consell de la Joventut ho confirma amb les dades desagregades per a Catalunya. La taxa d’emancipació de 16 a 29 anys és del 23,6% i amb els forts increments en el preu del lloguer en les grans ciutats, on es concentra el gruix de la joventut, la situació no te visos de millorar. El 2016 una llar havia de destinar el 49,4% dels seus ingressos al lloguer, i el límit de tolerància de superfície llogada per un assalariat/da entre 16 i 24 anys era de 16,3 metres, per 23,2 en el cas dels que tenien entre 25 i 29 anys.

És fàcil d’entendre així, que Espanya sigui el quart país de l’eurozona, rere Malta, Itàlia i Eslovàquia en el que els joves s’independitzen més tard, i que la fecunditat esdevinguii un dret tan inabastable per a molts/es com aquell que tenen a una ocupació digne, a l’habitatge o a la protecció social. A més d’un/a li semblarà que 16,3 metres quadrats es corresponen amb la superfície d’una cel•la, però en aquesta cel•la no hem amuntegat als més joves, sinó que ens hem tancat com a societat. Perquè el futur al que ens condemna l’actual desídia en les polítiques socials i laborals, és un futur van vell com la cobdícia, i al que li manca, en la mateixa mesura, criteri i responsabilitat.