diumenge, 5 de febrer de 2017

A dos veles

El significat de quedar-se a ‘dos veles’ , és el de quedar exposat a la pobresa i el desamparament. Hi ha 3 explicacions que situen visualment l’origen d’aquesta expressió. En primer lloc està la referència al joc i al costum que, en les timbes de cartes, antigament la banca disposava de dues veles, una a cada costat, per il•luminar-se en les seves operacions. Si es quedava a dues veles, és que s’havia abocat a la ruïna, sense quedar-li res més que aquella poca llum. En segon lloc l’expressió podria fer referència a les dues veles que es deixaven enceses al costat del sagrari quan es tancava l’església de nit i el temple quedava suspès en la penombra. Però hi ha una tercera imatge, potser fins i tot més gràfica i eloqüent, que utilitza ‘vela’ com a metàfora dels mocs que els hi penjaven als nens pels forats del nas, quan ningú els hi treia. A dues veles seria així també expressió de manca d’atenció i de dependència extrema.

Si repassem l’hemeroteca dels darrers vint anys, no trigarem gaire en comprovar que el desajust en la tarifa elèctrica, ja sigui en termes d’injustícia o despropòsit, és un mal crònic en aquest país. Avui, quan competim amb Xipre i Malta (dues illes amb una evident limitació en la producció energètica) per tenir l’electricitat més cara d’Europa, tenim un oligopoli elèctric controlat per cinc grans companyies que competeixen en poc més que en la capacitat de garantir-se grans beneficis (5.000 milions el 2015) gràcies a un sector condemnat políticament a una regulació extremadament complexa, i que es distingeix per una concomitància permanent amb el poder polític. Espanya està a dos veles ja no tan sols pel gran nombre de llars condemnades a la pobresa energètica, sinó perquè juntament a la força de treball, l’energia és el segon factor macroeconòmic en termes de competitivitat./br>
Les fites d’aquesta tenebrosa història tenen a veure, com la pròpia expressió, amb la ruïna de l’energia com a ben públic, amb la penombra i manca de transparència del sistema, i amb la desatenció i omissió permanent de l’electricitat com a bé de primera necessitat. La liberalització del mercat, el 1997, posà els ciments del procés, mitjançant l’externalització de la capacitat de fixar el preu de la producció energètica i consolidant el dret al benefici per part de les elèctriques gràcies als Costos de Transició a la Competència, que van comportar un ajuts de 7.327 milions d’euros. Es tractava de blindar a les companyies en el seu procés d’adaptació al mercat, quan en termes de ‘liberalització’ hagués d’haver estat precisament el mercat el que hagués introduït la pressió per millorar l’eficàcia i eficiència energètiques. El següent pas seria, com el primer, obra de l’encausat Rodrigo Rato./br>
El concepte ‘dèficit de tarifa’ tracta de deslligar la fixació del preu de l’energia del calendari electoral i d’altres qüestions de primer ordre polític, i permet què, després de fixar les pròpies elèctriques el cost de producció, es passi a ajornar el pagament mitjançant l’acumulació d’un deute que a més pot ser externalitzat. És el cas del deute energètic que avui s’ha titulitzat i col•locat a la banca i a la inversió privada, de tal manera que el marc jurídic per auditar i desarticular el frau del dèficit de tarifa, sigui molt més complex. El deute acumulat des de l’any 2000 comporta ja la quantitat de 24.000 milions, i es complementa amb una lògica en la fixació del preu de venda (no del cost) que li devem directament a la FAES i a la filosofia introduïda per la ‘Proposta per a una estratègia energètica nacional’ en el sector, el 2013, i que inspirà els ajustos introduïts pel inefable José Manuel Soria López./br>
L’informe que veié el llum dos mesos després que Aznar, ja President de la FAES, fos anomenat assessor per a ‘assumptes internacionals’ d’Endesa, fou presentat al seu moment pel avui ministre Alberto Nadal i per l’ex president de REE Pedro Mielgo, i era el fruit de l’assessorament de les grans companyies. En ell s’establia com a principal culpable del desajust elèctric el desenvolupament descentralitzador de la producció d’energia renovable, a la que es condemnava a una moratòria indefinida. Aquesta posició que potser és comprensible en qui va distingir en ‘l’ecologisme’ un ‘nou comunisme’ (així Aznar), no deixà de sorprendre perquè limitava el nombre d’actors operatius, introduïa inseguretat jurídica en les inversions i condemnava a més el potencial d’innovació tecnològica desenvolupat amb èxit al sector./br>
Al marge de la concupiscència entre estat i elèctriques, amb la darrera i lamentable fita de l’elecció del ex director general de la Guàrdia Civil com a conseller, el que xoca d’aquesta història, és la posició de la patronal. Si José Folgado, el president de REE, dirigí el departament d’economia de la CEOE i compta en el seu consell amb l’atenció i perícia d’Ana Cuevas (filla de l’ex president de la CEOE), lliurant-se per molt poc d’Albert Nadal (CEOE i germà del ministre), haurem d’assumir que la política energètica és la que li convé i fins i tot inspira a la patronal. Que la minva en la competitivitat que comporten els actuals preus de l’energia per a les empreses sigui assumit com un factor ideològic resulta sorprenent. A no ser, es clar, que l’acord tàcit sigui el de condemnar a la població no tan sols a la precarietat i a la dependència a través de la devaluació del treball, sinó en deixar-nos literalment ‘a dos veles’.

dimarts, 17 de gener de 2017

Gabinet de milionaris

Aquest divendres 20 de gener, Donald Trump serà investit com 45è president dels EEUU. Per un país que disposa d’un nodrit patrimoni cultural que inclou des dels impressionats decorats d’Hollywood, fins la bellesa escantellada de falsos paradisos com Las Vegas, no resulta potser tan absurd cedir el comandament a un personatge estrambòtic, excèntric i pueril com aquest magnat immobiliari. Tanmateix la resta del món manté la respiració, a l’espera que les seves fanfarronades i abusos donin pas a un mandat pragmàtic que demostri que tant de soroll i de desvergonyiment no foren sinó extravagàncies reservades a la campanya electoral.

En qualsevol cas el que sí sabem amb tota certesa, és que la carrera presidencial del candidat republicà ha trencat els motlles. En primer lloc s’ha de constatar una nova cota en la ‘professionalització’ de la política, per altra banda ja habitual als EEUU. Des de les 315 oficines de campanya de Trump, cobertes no amb voluntaris, sinó amb professionals, es van visitar 24 milions de llars i es van trucar per telèfon a 26 milions de nord-americans, en el marc d’una gegantina campanya de màrqueting. A l’hora es forçava el desprestigi de la candidata demòcrata mitjançant una enrevessada trama d’espionatge de caire geopolític.

Que Trump assegurés la seva victòria gràcies al recolzament tàctic de l’espionatge rus, al preu d’entregar a Rússia l’annexionada Crimea, encara està per demostrar, tot i que les sancions del govern Obama semblen donar credibilitat a un escenari de fortes interferències. L’informe filtrat recentment per un espia britànic, i que te per ingredients una explosiva barreja de negocis, polítiques i xantatge sexual, podria introduir en aquest sentit una vessant dramàtica inesperada i de caire notòriament grollera, en la que Trump s’hauria exposat fins el límit i estaria agafat, com caçador dins la xarxa, per les seves molt presidencials gònades.

En qualsevol cas, el mandat que inicia aquest empresari de 70 anys, que arriba al càrrec sense cap experiència política prèvia, comença, segons Gallup, amb el nivell de popularitat més baix dels darrers 25 anys. Si Donald Trump sí ha destacat en alguna cosa, ha estat en dos àmbits en els que sembla ser no te comparació. El primer és el del seu maneig de la provocació com a tècnica integral no tan sols per captar l’atenció del distingit públic, sinó per a distreure aquesta de qüestions que sí son rellevants. Però ha demostrat posseir a més una inveterada capacitat per a dir, no el que vol fer, sinó el que l’audiència vol escoltar.

Que aquesta habilitat comporti necessàriament el fet d’incórrer una i altra vegada en contradiccions estrepitoses sembla no molestar-lo gens. Si el seu discurs contra l’establishment s’ha anat ensorrant a mesura que integrava al seu gabinet, als departaments i comissions, personatges molt ben situats, fins configurar l’equip més adinerat de la història política dels EEUU, amb una fortuna de 14.000 milions de dòlars, tampoc les seves promeses sobre la reducció de la pressió fiscal, o el seu tan esbombat proteccionisme, que tanta admiració ha despertat en l’extrema dreta europea, sembla vagin a tenir més sort.

La torre Trump ha estat comparada per alguns mitjans internacionals amb una fira d’ocupació per a multimilionaris, a la que han anat a rendir homenatge des del President d’Exxon Mobil, que ocuparà la cartera de secretari d’estat, fins el secretari del tresor, Steven Mnuchin, el seu assessor principal Stephen Bannon, o Willbur Ross, futur secretari de comerç, que han fet, tots ells, fortuna al banc d’inversió Goldman Sachs. En el cas d’aquest últim la contradicció és doble, doncs el seu passat com banquer i inversor el converteixen en establishment pur, però havent-hi demostrat a més una clara vocació per deslocalitzar capital i empreses.

Sens dubte la fal•làcia més gran del discurs de Trump és la del proteccionisme, i la de la suposada sintonia amb el treballador mitjà. L’elecció d’Andrew F. Puzder, amo d’una cadena d’hamburgueseries i ferm defensor de la desregulació, com a ministre de treball, no pot ser entesa sinó com una declaració de guerra als sindicats nord-americans. Al darrera de la façana no queden doncs més que els titulars, les mentides i una constel•lació de personatges foscos, disposats a fer de cortesans a canvi d’augmentar la seva quota de riquesa i de poder. Aquest és, ens temem, el senyal d’identitat de l’era Trump que malauradament comença aquest 20 de gener.

dilluns, 9 de gener de 2017

Deuda galáctica

El món està en deute. Ens ho diu l’Institut Internacional de Finances. No se sap amb qui, però sembla ser que la urgència és notòria, perquè el deute global avui ja suposa quelcom més de 200 bilions d’euros, més de tres vegades la riquesa mundial. El que ens sorprèn de la notícia és que el deute sigui presentat com ‘global’. Pel caràcter finit del món i ho improbable que resulta que el deute sigui de caràcter galàctic o universal, hem de suposar que a l’altra banda de la finestreta, davant la multitud de deutors, també ha d’existir la figura del creditor global. Al seu balanç el deute del món hauria de figurar com un actiu, però que ningú s’enganyi; el titular “El superàvit mundial supera ja els 200 bilions d’euros” vulneraria el principi inamovible de la física financera universal que ens diu que és possible mundialitzar el deute, però no és possible fer-ho amb els actius. Aquests, sembla ser, es concentren, com forats negres, entre els àcars que viuen entre les moquetes d’alguns consells d’administració.

També és sorprenent que el deute sembli afectar a tothom. El deute dels així anomenats països desenvolupats augmentà de gener a setembre en un 6%, però també el dels emergents. Fins i tot el sector financer dels EEUU assolí el seu màxim històric, fins arribar a deure el 85% del PIB, el que ens fa pensar que alguns forats negres estan una mica embossats i fins i tot corren el perill de ser absorbits ells mateixos per d’altres de més àvids, tot i les cortesies que, amb tota certesa, distingeixen el consell rector de l’Institut Internacional. També creix el deute dels governs, què, en el cas d’Europa, suposa ja el 110% del nostre PIB, o el que ve a ser el mateix, la gens menyspreable quantitat de 14 bilions d’Euros. Aquesta part esdevé especialment emotiva per un llec en economia financera, perquè malgrat el detall no pas irrellevant que son els governs els que, mitjançant els seus bancs centrals, produeixen els diners, sembla ser que s’han decidit a sumar-s’hi generosament al trend global de la morositat.

Se’ns diu que aquesta xacra mundial que transmuta en un roig fulgent els balanços comptables de tots i cadascú dels actors coneguts, ja siguin llars, governs, bancs o empreses, s’ha acarnissat especialment amb Europa. Aquí devem ja 4 vegades més que la riquesa que produïm, la qual cosa, tenint en compte que som el centre neuràlgic de la fe cega en l’austeritat, no deixa de ser tota una paradoxa. Però això no ens hauria de preocupar. Si en la resta de l’orb la localització del deute no sempre coincideix amb la disposició geopolítica dels forats negres, havent-hi llocs que tenen més pobresa que moquetes, Europa és sens dubte una excepció. A l riba dels rius Tàmesi, Sena i Main, on es remulla els peus el BCE, en alguns d’aquells edificis gèlids de cristall que arriben a vampiritzar fins i tot l’aire que els envolta, es concentra la massa monetària: daurada, refulgent i verda, fins assolir proporcions infinites, i això, concentrat en un petit espai, no pot ser sinó indici de l’existència d’un forat negre.

És realment una llàstima que no en podem saber res de qui s’amaga al darrere d’aquest fenomen de caire astrofísic i financer. Ja se sap que els forats negres absorbeixen tota la matèria que se’ls apropa, ja sigui la d’un ull curiós, d’un periodista o d’algun incòmode auditor internacional. Hi ha qui diu que no son forats negres, sinó el que es coneix com forats de cuc, i que aquests connectarien a l’altra banda de la galàxia, amb un planeta invers a la nostra terra, on s’acumularia tota la riquesa. Aquest xauxa interestel•lar vindria a ser llavors el nostre creditor galàctic, la raó de ser del nostre deute global. Però tot això no son més que especulacions pròpies de la teoria de la relativitat. El que sembla evident és que si no hi posem remei ben aviat, continuarem vivint en u món deficitari, un món condemnat a la ruïna. Tot i que, ben pensat, ens hauria de preocupar menys el balanç comptable i molt més l’ecològic, el de les migracions, o el de la violència i de l’explotació. Potser aquests no tinguin l’atractiu sideral de la física quàntica, siguin per segons qui massa mecànics i primitius, però expressen de manera molt més crua la pobresa real.

dimarts, 3 de gener de 2017

El futur d'Europa

Aquests dies fèrtils, plens de bons auguris i de pronòstics menys favorables que pretenen equilibrar la balança, no manquen aquells que tenen com a objectiu la Unió Europea. Des del 1973, un dels principals instruments per a mesurar les condicions atmosfèriques del projecte comú és sens dubte l’Eurobaròmetre. Publicat dues vegades a l’any, això és, cada primavera i cada tardor, amb certa freqüència s’acompanya d’enquestes temàtiques com la publicada aquest desembre sota el títol ‘El futur d’Europa’. L’estudi és el resultat de 27.768 entrevistes realitzades a tota la UE, entre el 24 de setembre i el 3 d’octubre, i que conviden a interpretar quina és la percepció que te la ciutadania del interès, la identitat i la viabilitat de la UE.

Si mirem els resultats i els considerem en el marc de la diversitat que és característica d’un projecte on hi participen 28 estats, les conclusions son meridianament clares. La ciutadania d’aquesta amalgama social i política coincideix, en un 45%, en que el primer repte per a Europea és avui l’atur, seguit de les desigualtats socials i de les qüestions relatives a la migració (ambdós 36%). En aquest punt convé remarcar les diferències existents entre diferents països europeus, prioritzant els més rics com Suècia, Alemanya, Bèlgica o Dinamarca les desigualtats socials, els del Sud, com Portugal, Espanya i Grècia l’atur, i situant en primer lloc els països de les ampliacions a l’Est, la migració.

Els valors que millor representa Europa segons la seva ciutadania, son la pau i la llibertat d’opinió (57%) i la solidaritat i la igualtat (55%). Un 82% dels europeus pensa que les llibertats de l’economia han de ser compensades amb un nivell elevat de protecció social, i que el que més ajudaria a Europa seria un nivell comparable d’estàndards de vida (53%), i d’educació (35%). Son majoria els que creuen que en el seu propi país no tenen la possibilitat de tenir èxit en la vida, i també hi ha una certa coincidència en la idea que les filles i fills ho tindran més difícil per poder viure que els seus pares. En termes democràtics, un 54% no creu que els seus interessos siguin tinguts en compte, arribant aquesta xifra, en el nostre cas, al 76%.

Per fer front als reptes globals, un 46% reclama més igualtat social i solidaritat, i un 31% més protecció del medi ambient. Les àrees en les que es pensa que hauria d’haver-hi més presa de decisió a nivell europeu son les lluites contra el terrorisme (80%), la promoció de la democràcia i de la pau (80%), la protecció del medi ambient (77%), la igualtat de gènere (73%), la migració (71%), l’àmbit energètic (69%) i l’estímul a la inversió i a la creació d’ocupació (68%). La percepció i la visió que els europeus tenen del projecte comú és per tant clarament contrària a la visió neoliberal d’Europa com mercat, i entra plenament en reclamar que Europa sigui un espai de llibertats, de garanties i de drets.

Faria bé la Comissió Europea en prendre nota dels resultats d’aquest Eurobaròmetre especial i estudiar, amb propòsit d’esmena, la plataforma presentada, ara fa tres mesos, per la Confederació Europea de Sindicats sota el mateix títol ‘El futur d’Europa’. En ella hi trobarà una proposta de futur que es correspon de manera molt directa amb el sentir de la ciutadania tal i com s’expressa en aquesta darrera enquesta. La CES reclama que es restableixi la funció del mercat intern com a fonament per a desenvolupar més cooperació,solidaritat i justícia social i que la cohesió, mitjançant la integració justa i la convergència a l’alça, torni a ser activada com a mecanisme central de la construcció europea

La crisi de confiança en el projecte comú que han introduït la governança econòmica i els receptes de l’austeritat, no han fet sinó alimentar mitjançant la por, la incertesa i la ràbia, l’auge d’una extrema dreta disposada a ocupar amb la seva retòrica el buit que ha deixat rere seu, l’abandonament del model social europeu. En relació a l’Europa real, i tot i la correcció política que inspira el baròmetre europeu, no queda dubte que avui les polítiques de la Comissió i dels lobbies que tracten d’influenciar-la, deixen freda a la ciutadania. El pronòstic per a la Unió Europea és per tant el d’una llarga glaciació sinó torna a arrelar la voluntat de recuperar el pols democràtic i social que donà força i interès al projecte comú. Amb el fred que envaeix les glaçades estepes centreeuropees no caldrà esperar gaire l’aparició ferotge i famolenca de les primeres bandades de llops.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Conte d'hivern

El dia dels innocents

I quan l’ancià pujà al turó, descobrí que de l’arbre ja tan sols penjava una fulla d’un blau intens. Tot i ser hivern, l’aspecte decrèpit del tronc i la fragilitat aparent de les branques el van fer dubtar per un instant si l’arbre estaria dormint, o si potser havia escollit el temps del fred i del gebre per abandonar-se al somni etern. Abraçant l’escorça amb les palmes de la mà, s’assegurà que allà no n’hi havia cap prova de vida, ni tampoc cap certesa que algun dia, allà es pogués entreteixir de nou una fi ordit de brots. Decepcionat, potser fins i tot inquiet, l’ancià emprengué el camí de tornada al palau de govern. Amb la imatge d’aquella única fulla fixada en la seva ment, convocà el consell, decidit a emprendre les reformes que el poble li portava reclamant tant de temps, i a les que tantes vegades s’havia oposat.

Europa no era llavors un regne ni un imperi, sinó una coalició d’estats que vivia en una lluita constant per establir un nou i precari equilibri entre les apetències i els humors dels seus governs. En el consell els acompanyava sempre el més destacat d’una estirp de comptables que s’havia erigit en guardiana de l’ensenya comuna, una moneda brillant com un sol, al voltant del qual, segons les seves ensenyances, es movia cadascun dels elements que conformaven aquella terra i, de pas, la resta de l’univers. Ningú va recollir les seves paraules exactes, i tot i que més d’un dels presents sospità al principi que la inspiració de l’ancià no podia sinó ser fruit d’un efluvi passatger, el cert és que en terminar el seu discurs, a la sala s’havia operat un notable canvi.

Si hi hagués una ciència forense de la història política, algú hauria de desenterrar els cadàvers dels banquers que van ser desnonats aquell dia per a investigar si la poca resistència que hi van oposar, es degué a una indigestió o potser a una sobtada indisposició. El cert és que un cop apartats del consell, esdevingué molt més senzill no tan sols fer provisió de valor per parlar amb franquesa del deteriorament que s’havia assolit, sinó també forjar les bases d’un nou consens. La veritat era que qui regnava era la depressió i la desconfiança. La manca de treball, la marginació dels més febles, la pèrdua de drets, havien fet condir la ràbia, la por i la incertesa, posant vent en les veles d’aquells que pretenien aixecar més tanques amb tal de protegir-se de la pobresa, sense més arguments que els de la rancúnia i de la pròpia força.

Era hora de recordar que la pau havia estat la principal conquesta d’aquell projecte. Aquesta pau es basava en la confiança dels habitants en uns drets que els feien iguals a tots/tes i els garantia el poder d’emancipar-se mitjançant el treball i el coneixement. Aquest era l’únic vèrtex en el qual s’articulava la identitat comuna, i per a tot el demés, els seus costums i hàbits, les seves cultures i llengües, el principi que regia era el de la subsidiarietat. Recuperar aquella senda volia dir estendre i reforçar aquells drets, també en aquelles zones remotes, de vegades inhòspites, on es concentrava massa la riquesa, i amb ella la xacra de la injustícia i de la manca de solidaritat. Millorar la situació de cada habitant d’aquelles terres, fins a crear unes condicions suficients per a tots/es, fou el puntal de l’estratègia

Des del moment en el que Europa es basà menys en la eixuta cosmogonia dels seus comptables, amb el seu or i els seus mercats, i buscà el seu fonament en els drets i les llibertats que reclamava la dignitat de la seva ciutadania, millorà fins i tot la seva relació amb la resta de l’orb. En comptes de condicionar als demés mitjançant dependències i deutes, imposà els mateixos criteris amb els que es regien els seus propis habitants, als tractes comercials amb el món. La salut de la seva economia, amb bons sous i una demanda sostinguda, permetia aquestes vel•leïtats fins el punt que Europa acabà essent el principal malson dels comptables de la resta del món.

Quan l’ancià, que amb tanta utopia havia arribat ja als 500 anys, morí després d’un hivern intens de govern, ho va fer amb el dubte de si tot allò, no hauria sigut potser més que un son: Tan efímer com el vol, curt i dubitatiu, d’una última fulla, abans de dipositar-se al terra.

dimarts, 20 de desembre de 2016

La filosofia de Mèndez

En un món decadent convé fer més atenció als detectiu, o, com a mínim, a aquells que porten llibres a les butxaques. Un dels més destacats d’aquesta espècie, o, com a mínim, dels que trepitgen els barris baixos de Barcelona, és sens dubte l’inspector Méndez, el memorable personatge creat per González Ledesma que aporta al gènere una sòrdida visió social i, entre barretxa i conyac, molta filosofia amarga i un pessic d’història política. Així en la irregular però a estones esplèndida ‘Cinc dones i mitja’, en un moment de la trama, el policia raona amb un jove en els termes següents: “La gran labor del comunisme crec, fou aconseguir que milions de proletaris creguessin en el paradís del proletariat, tot i que aquest paradís no existís... I llavors el capitalisme va haver de donar quelcom a canvi, perquè com a mínim els milions i milions d’éssers humans deixessin de creure en el paradís que mai havien vist”.

El paradís inexistent de Méndez, això és, la Unió Soviètica, fou amb tota certesa una de les dues raons perquè a Europa fos possible construir un model social que redistribuí la riquesa generada amb el creixement després de la postguerra. L’altra fou el rastre de barbàrie i desolació que deixaren rere seu el feixisme i la Guerra Mundial. Sense aquest horror no s’hauria assolit el consens necessari per a intentar un reinici de la història humana des de la multilateralitat, assentant la convivència mundial en una sèrie de drets fonamentals i d’institucions internacionals com l’OIT, Nacions Unides, UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut. Sense ‘l‘amenaça latent’ d’un fals paradís i sense la memòria fresca de les atrocitats del totalitarisme, no hagués pogut triomfar tampoc el programa de la socialdemocràcia europea que va tenir així en el comunisme, allò que en l’argot de Méndez, ve a ser un ‘cooperador necessari’.

Quan aquest 25 de desembre es compleixin 25 anys de la dissolució definitiva de la Unió Soviètica i de la caiguda del teló d’acer que creuava Europa des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, al Adriàtic, es més que probable que ningú vulgui celebrar els fastos fúnebres. Si l’enfonsament de qualsevol imperi es sempre un procés luctuós, el de la potència que, juntament amb els EEUU va tenir en suspens el mon al llarg de quatre dècades, fou escabrós i lent: Des de la cimera a Malta entre Gorbachov y Busch, el 2 i 3 de desembre de 1989, on es donà per finalitzada la guerra freda, passant pel Tractat de Belavezha entre Rússia, Bielorrússia i Ucraïna, fins la dissolució definitiva del colós soviètic el dia de Nadal de 1991. Tot i així l’anhelat regal a la humanitat, benvingut, celebrat i sens dubte llargament esperat per tota sort de demòcrates, demostraria ser, a la llarga, un regal hipotecat.

El mateix any de la caiguda del mur, el 1989, un economista del Institut Peterson recollia en un breu document les 10 recomanacions polítiques de les màximes institucions que treballen des de Washington: el FMI, el Banc Mundial i el Departament del Tresor dels EEUU. El conegut com ‘Consens de Washington’ i el seu lema ‘estabilitza, privatitza, liberalitza’ es van imposar en poc temps sobre el consens de la postguerra. Amb ell caigué un llastra sobre el desenvolupament tan sols incipient d’un govern multilateral del món i també sobre el procés de construcció d’Europa. Si els inicis del projecte comú van estar marcats per una visió econòmica, però en sintonia amb el contracte social signat en la postguerra, a partir dels vuitanta la introducció de la Unió Monetària i l’arquitectura institucional de la governança econòmica reflectirien ja el nou consens neoliberal.

Amb la crisi financera, el 2008, per un instant es va estendre l’esperança d’un tercer consens global que permetés superar els riscos endèmics de la financiarització de l’economia. Però ni la gran recessió ni el canvi climàtic, ni tampoc els conflictes bèl•lics, la pobresa extrema o la tragèdia sense nom que origina i acompanya els fluxos migratoris han servit per a situar un nou paradigma global. La regla històrica sembla ser que la humanitat tan sols és capaç d’entrar en raó quan es troba al límit, i tot i que avui els límits s’estenen en tots els àmbits, semblen ser insuficients per a articular un nou consens. En el cas de la dreta s’entén perquè el culte al risc està en la seva naturalesa, en el cas de l’esquerra no. Ens convindria escoltar millor al vell policia que, després d’una calada profunda i viciosa afegeix: “M’espanta el capitalisme futur, perquè ja no necessita donar res a ningú, perquè les masses ja li deuen obediència per sempre. No tenint una altra alternativa, fins i tot acabaran per creure en ell, i en comptes de parlar de la dignitat del treball, tan sols parlaran de la dignitat dels subsidis”.

diumenge, 11 de desembre de 2016

Mercat i Temple

En la seva precària cosmogonia l’inefable Hayek subordinava la naturalesa ‘humana’ pròpia de les institucions polítiques ‘Taxis’, al ‘Cosmos’, això és, una força primigènia i universal que atribuïa al mercat. L’exigua filosofia del pare del neoliberalisme ha estat sovint refutada i no tan sols per la inexistència de mercats més enllà de l’àmbit de l’acció humana. Tanmateix, convé fixar l’ambició mítica que inspira l’ortodòxia econòmica imperant; el neoliberalisme, i la seva vocació dogmàtica. Si ha existit des de sempre una lluita entre humanisme i superstició, sembla què, en allò concernent a aquesta segona, el neoliberalisme ha desplaçat, pel que fa el imperi del proselitisme, el monopoli exercit fins ara per la religió.

Podríem dir que el mite del mercat (sense pecat concebut), ha destituït els sagrats llinatges demiúrgics i ha imposat la seva pròpia trinitat. En la litúrgia corporativa que governa avui el món se’ns presenta el mercat en el lloc del deu pare, el comerç en el del fill, i allà on abans figurava l’esperit sant, avui se’ns parla del flux incorpori, qual saba ancestral que mou el món i amb ell les fulles de càlcul, del capital financer. El mite del mercat no persegueix altre fi que el que persegueix la religió, això és, distreure l’atenció de les injustícies existents i evitar que es construeixi qualsevol alternativa davant una veritat presentada com absoluta, amb tal de protegir els interessos de la oligarquia.

Davant aquesta mentida gran i interessada convé recordar com avui els seus resultats més immediats son la pobresa, les guerres i l’espoli dels recursos primaris i ambientals del planeta. Davant la superstició del ‘No hi ha alternativa’, resulta evident que el Consens d’uns pocs (Washington), no perseguí altre finalitat que la d’afeblir i destruir aquell altre consens forjat després de la barbàrie il•limitada de la segona guerra mundial. Aquests dies celebrem l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada el 1948, què, entre d’altres, fixava com a tals el dret al treball, el tracte equitatiu i l’organització sindical (art.23). 4 anys abans, un altre text, de l’OIT, es comprometia ja amb fermesa amb la justícia global.

La Declaració de Filadèlfia s’integrà com annex a la Constitució de l’OIT i fixa els seus principis, fins i objectius. Rere el preàmbul, en el que ens recorda que la pau universal i permanent tan sols pot basar-se en la justícia social, estableix en el seu primer article quatre principis fonamentals per a la dignitat humana: Que el treball no és una mercaderia, que no hi haurà progrés sense llibertat d’expressió i d’associació, que la pobresa en qualsevol lloc constitueix un perill per a la prosperitat de tots i totes, i que la lluita contra la necessitat s’ha de prosseguir amb incessant energia. Aquest era en aquell moment el consens, la llavor d’una multilateralitat i d’un govern mundial que el capital ha subvertit de manera implacable

Com apunta Bernard Thibault en ‘La 3ª guerra mundial es social’, avui existeixen dos tipus de multilateralitat. La de l’ONU, la UNESCO i l’OIT, que és la dels drets humans i d’una globalització amb vocació de progrés humà i social, i la del FMI, del Banc Mundial i del govern absolutista del món, encarnat avui en el G20, i que promou com a únics drets globals els del capital, mentre que procura que els socials i laborals siguin confinats en l’àmbit de la nació. En aquest reduccionisme interessat, que aplica una doble vara de medir, protegint globalment els drets mercantils, però sense aplicar cap rigor en el respecte als drets humans, el capital financer ha trobat un aliat ferm.

Es tracta del neofascisme i del seu discurs que transmuta el conflicte social en un d’identitat o de raça. La protecció que ofereix, promou la falsa seguretat d’unes fronteres tancades a la diversitat, però obertes al capital de les grans empreses, complint amb una doble funció. Si per una banda vampiritza políticament el discurs social, marginant a l’esquerra, per l’altre circumscriu l’àmbit de la justícia i del dret al plànol nacional, on el capital industrial o financer internacional és inaprehensible i evanescent. La tebiesa de la crítica al neofascisme per part dels mitjans de comunicació s'explica perquè el poder corporatiu de les multinacionals ha reconegut en ell la fidelitat d’una casta de sacerdots.