diumenge, 25 de febrer de 2018

País de M.

La reacció del Partit Popular davant la convocatòria de vaga parcial pel proper 8 de març, fa palès fins a quin punt està nerviós el partit d’en Mariano Rajoy. La pèssima qualitat dels seus arguments, titllant la mobilització de ‘insolidària’, ‘elitista’, ‘frívola’ o ‘irresponsable’, és la millor prova de fins a quin punt el PP te por, què se li obri un nou front més enllà de la contundent resposta dels i les pensionistes. Deia Goethe en un conegut poema què ‘el sorollós so dels seus lladrucs tan sols demostra que cavalquem’, i es convindrà que entre tanta bullanga, fins i tot es distingeix la veu trèmula, però tot i així canina, del partit ataronjat. Així quan es desentén de la convocatòria per ser aquesta ‘anticapitalista’, no fa sinó bordar, com si fos molt ‘capitalista’, tolerar la corrupció i el clientelisme del Partit Popular.

Les raons per la vaga han estat definides amb claredat, però aquí van unes altres, per a totes i tots aquells/es que es resignen a la decrèpita glòria que impera al nostre ‘País de M.’, la inicial entremaliada de qui governa a la mesura d’uns pocs, i al preu de la precarietat de totes les demés. Aquesta setmana, mentre condemnaven al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó, es segrestava judicialment el llibre de Nacho Carrertero i era retirada l’obra ‘presos polítics’ de la fira ARCO, Amnistia Internacional presentava el seu informe 2017. En ell es denuncia el poc respecte del PP a la llibertat d’expressió, les creixents restriccions a la llibertat de premsa, la situació de les milers de persones que son condemnades al desnonament, o com el govern segueix treballant per deixar impunes crims històrics que no son sinó de lesa humanitat.

Fa unes setmanes el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), publicava el seu informe anual, analitzant la situació de parlamentaris, jutges i fiscals a l’estat. De les onze recomanacions inicials, avui tan sols complim amb 7, i de manera parcial, i suspenem en les altres quatre, entre elles les relatives a la supervisió del patrimoni i els interessos econòmics dels i les congressistes, o la que exigeix fixar per llei criteris objectius i mètodes d’avaluació en l’elecció dels alts càrrecs del poder judicial. La corrupció li costa als i les espanyoles 87.000 milions d’euros anuals, i, segons l’informe mundial presentat fa uns dies per Transparència Internacional, al mateix temps que al nostre país es dispara la percepció de la corrupció, la lluita contra aquest fenòmen sembla desplomar-se.

A principis d’any comentàvem en aquest bloc l’informe de l’Institut Sindical Europeu ‘Bad Jobs’ Recovery’, que mostra com Espanya és el 3er país per la cua a nivell Europe pel que fa l’índex de qualitat de l’ocupació. Com es fa evident a l’Enquesta de Qualitat de Vida 2016, presentada fa ara un mes, també la qualitat de vida deixa molt a desitjar. L’estat és, juntament amb Croàcia, Grècia i Xipre, el país on més han caigut els nivells de felicitat i de satisfacció des del 2011, any en que guanyà amb majoria absoluta el Partit Popular. El nostre país és dels pitjors en termes de conciliació, d’inseguretat sobre la suficiència dels ingressos a la vellesa, de confiança en les institucions, i el pitjor de tots en termes d’incertesa existencial, amb un 38% dels i les enquestades que pensen que possiblement acabin perdent el seu habitatge.

Tampoc l’índex de Justícia Social 2017 millora la perspectiva, especialment pel que fa l’accés al mercat laboral, o l’abandonament prematur dels estudis, on tan sols ens supera Malta. Hem de recordar què, el 2016, 13 milions de persones, gairebé el 28% de la població resident, estava en risc de pobresa i/o exclusió social, i que la situació s’ha anat deteriorant des del 2011, amb especial virulència pel que fa la franja dels 16 a 29 anys. Parlava fa ben poc l’Enric Juliana de ‘Legislatura cega’, i potser convingui ampliar el concepte a ‘Govern cec’. Perquè no percep la realitat en la que viuen els seus ciutadans i ciutadanes, perquè es creu les seves pròpies mentides, perquè al temps que exhaureix la qualitat de la nostra democràcia, s’embadaleix escoltant carrincloneries patriòtiques d’una vedette de pacotilla. Però aquest és el nostre ‘País de M.’, la moixiganga que compartim, i de la que hem de fer també responsables, a cada dia que passa, a aquells i aquelles que, tot i tenir al seu abast els mitjans, no li posen fi des de la solvència democràtica.

diumenge, 18 de febrer de 2018

El principal problema de les pensions se'n diu 'Patronal'

Ha parlat la patronal. Que no s’estengui el pànic!

Les declaracions recents d’en Javier Vega de Seoane, president del ‘Círculo de Empresarios’, qualificant de ‘concepte passat de moda’ la jubilació als 65 anys, i situant l’edat òptima als 75, respon, més enllà de la tan humana voluntat de legitimar-se al lloc, tot i ja haver complert els 70anys, a quelcom tan connatural a la patronal com és la provocació. L’enrenou i els titulars no es corresponen així, ni amb l’anàlisi de fons dels experts convidats a la trobada sobre ‘demografia i longevitat’, ni tampoc a cap altre argument que no sigui el d’instal•lar la por i la resignació, amb tal de facilitar la tan llargament planificada transmutació del model públic de pensions, en un lucratiu negoci per a uns pocs.

Que patronal, PP, i suposem que C’s, la tinguin presa amb el nostre sistema de pensions és comprensibles. Al cap i a la fi, el model es basa no en la ‘capitalització’, sinó en el ‘repartiment’, paraula que li regira les vísceres a qualsevol neoliberal de pro. Es tracta per tant no d’un esquema financiaritzat ‘d’estalvi’, al que els contribuents estalvien individualment les seves contribucions en uns fons que queden a l’abast de la insaciable fantasia de l’economia financera, sinó d’un model que es basa en el treball i en la ‘solidaritat intergeneracional’ i on els treballadors/es d’unes generacions, financen les pensions d’altres. Que aquest model sigui inviable per la projecció demogràfica no és sinó una falsedat interessada.

La mentida comença amb l’estratègia maniquea de centrar el debat no en els ingressos del sistema, sinó en la projecció demogràfica de la despesa. Així es pretén deixar al marge del debat la ‘fiscalitat’, i al mateix temps, la qualitat de l’ocupació, que és el pilar central sobre el que se sosté el sistema de repartiment. El principal problema no és així l’edat a la que s’accedeix a la jubilació, sinó la durada i la qualitat de la carrera contributiva, això és, les condicions en les que exercim el nostre dret a l’ocupació (Art. 35). Quan anem 13 punts rere Europa en la taxa d’ocupació de 16 a 24 anys (22,9 i 35,8%), i 10 en la de 50 a 59 (61 i 70,7%), sembla prou evident que el problema no és l’edat de jubilació.

El problema és la patronal: Perquè precaritza l’accés al mercat de treball imposant un peatge als joves mitjançant ‘pràctiques’ i ‘beques’. Perquè imposa la intermitència i insuficiència de rendes (rotació, temporalitat, parcialitat i baixos salaris) a les carreres contributives. Perquè menysprea als i les treballadores de més de 50 anys, a les que discrimina en la contractació, en la formació continua (tan essencial per mantenir les capacitats) i en l’estabilitat laboral, per ser víctimes propiciatòries en expedients i acomiadaments, amb tal d’afavorir la revisió a la baixa dels salaris. I això per no parlar del problema endèmic de l’empresariat amb les treballadores i la desproporcionada escletxa salarial que precaritza el conjunt del sistema.

Especular amb un augment de l’edat de jubilació als 75 anys, no te per tant cap altra finalitat que sigui la de sembrar el pànic i paralitzar la societat en l’exercici dels seus drets. Hi ha solucions i passen en primer lloc per garantir el dret a l’ocupació (dels 18 als 65 anys) i la qualitat d’aquesta, això és, el grau d’autonomia, capacitació, conciliació, seguretat, confort i participació que tinguin els i les treballadores en les seves empreses, amb tal d’evitar la precarietat, la penositat i la monotonia que cercenen i espremen les seves carreres laborals. En segon lloc passa per estendre el ‘repartiment’ des del criteri ‘generacional’ al ‘social, això és, eliminar els màxims de cotització i reforçar la solidesa del sistema mitjançant la fiscalitat

Paga la pena recordar, en aquest sentit, com aquesta setmana, un prohome de la patronal, el conseller delegat de Gas Natural, ha estat jubilat, als 67 anys, amb 18 milions d’Euros... És hora que ens adonem que els problemes socials, econòmics i també demogràfics (entre d’altres les inexistents polítiques familiars), no s’arreglen recorrent una i altra vegada al costat de ‘l’oferta’ en el mercat laboral (això és, la força de treball), sinó desenvolupant mecanismes per a millorar i qualificar la ‘demanda’ (això és empresa i ocupació). Això comporta per necessitat una ofensiva en el model impositiu, però també una revisió del model d’empresa i d’allò que hem de decidir i definir entre tots: la seva funció social.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Massa diners

L’informe d’Oxfam Intermon ‘Premiar el treball, no la riquesa’, esdevé demolidor en la seva anàlisi i en les dades que ens ofereix, molt especialment en un gràfic que porta per títol: ‘El que pensa la ciutadania sobre les retribucions dels directors generals’, en la que se’ns presenta una comparativa molt suggerent. En ella es confronta la proporció que pensem existeix entre el salari més alt i el salari mig en una empresa, la ratio que creiem seria l’adient, i, finalment, la que existeix realment. Així a l’estat espanyol, pensem que els alts directius cobren 4 vegades el salari mig dels seus treballadors, quan creiem que tan sols haurien de cobrar dues vegades més, això és, el doble. Però la veritat és que cobren 172 vegades més.

Que la desigualtat real sigui 43 vegades superior a la percepció que en tenim, resulta alarmant. Com s’haurà d’intervenir en el relat de l’actualitat, per a poder-nos distreure amb tant d’èxit de les injustícies a les que vivim abocats. Quants falsos conflictes, quants focs d’artifici i quants placebos no hauran d’inventar-se dia a dia, per a mantenir-nos entretinguts. Qual no serà el pes de la fatalitat i de la resignació que se’ns indueix per a què a l’enquesta realitzada per Oxfam, dues terceres parts de la població espanyola creguin que els hi resultarà difícil o bé impossible, augmentar els seus estalvis per molt que s’esforcin, com si la precarietat i la incertesa fossin premisses necessàries de l’economia de mercat.

La desigualtat que s’ha instal•lat a nivell global, i que defineix l’origen, l’impacte i la gestió de la crisi econòmica, que s’inicià ara fa 10 anys, te caràcter endèmic i és principi i finalitat de la ideologia neoliberal que se’ns imposa des de fa 3 dècades, mitjançant arguments d’autoritat i ‘força major’. Així assumim que més del 80% de la riquesa mundial vagi a parar a les butxaques de l’1 per cent més ric, mentre la meitat de la població no experiment cap augment, potser perquè pensem o volem creure que es correspon amb el mèrit o la capacitat, tot i que està demostrat que dues tercers parts de la riquesa dels milmilionaris prové d’herències, monopolis o relacions de nepotisme i connivència.

S’ha comparat fins a la saturació la crisi de 2008 amb la del 29, però entre totes dues hi ha com a mínim una gran diferència. Si el crack de Wall Street i la gran depressió van comportar una sèrie de mesures destinades a evitar que es podés repetir, la gran recessió que experimentem fa ara10 anys, que tanta precarietat ha produït, no ha suposat, més enllà dels escarafalls inicials, cap mesura per a corregir o evitar que es pugui tornar a repetir. Hi ha més, quan veiem com el sistema financer trontolla de nou com una oca amb el fetge hipertrofiat, es segueixen alimentant els seus excessos, mentre es perpetuen aquelles mesures què, com les reformes laborals, li donen un caràcter estructural a la desigualtat.

És hora de mirar més enllà del relat hegemònic, dels tòtems neoliberals i de superar falses premisses com que la globalització i la desregulació siguin indissociables. Cal salvar el sistema de sí mateix, i això no pot passar sense posar de nou el sector financer al servei de l’economia real, situant en el centre de la societat i del creixement el treball, com a principal factor de redistribució i de sostenibilitat. Quan es compleixen 6 anys de la reforma laboral, es fa molt evident que aquest és el principal obstacle per a una recuperació equitativa. Aquesta passa per eliminar les traves a l’organització de la força de treball i al seu poder de negociació. No hi ha altra via per eliminar el risc i la farsa que son endèmiques de l’hegemonia neoliberal.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Telepolítica

Potser la paradoxa més descarnada de la situació que vivim avui a Catalunya, sigui que la picaresca en la que sembla haver-se refugiat l’ortodòxia del procés, tingui un caire tan espanyol. Les malapteses i batzegades que dona l’entorn de Puigdemont, alimentant, a base d’anècdotes, la frivolitat dels pitjors columnistes, podria tenir quelcom divertit, si no fos que hi ha polítics que continuen empresonats, i les institucions catalanes continuen sota la tutela de qui representa poc més del 4 per cent de l’electorat català. Així, mentre l’economia mostra símptomes de desacceleració, el mercat laboral està malmès per la precarietat i una part significativa de la població viu en la pobresa, segueix sense definir-se un horitzó de govern legítim i real.

Comença a instal•lar-se la sospita que no ens enfrontem a una crisi de govern o a una crisi institucional, sinó que la cosa va més enllà, i que el que experimentem a Catalunya no és sinó una deriva més de la crisi democràtica que experimentem a nivell global. L’ocurrència de la teleinvestidura, o fins i tot del telegovern, és un testimoni buf i irreverent de fins a quin punt la política es veu condemnada avui a desplegar el seu potencial en un àmbit que es limita, en essència, a allò simbòlic. Esgotat el poder de transformació social que era propi de la democràcia representativa i que li donava vigència i legitimitat, la preeminència de l’economia financera i dels mercats amenaça amb convertir la política en un miserable vodevil.

En el cas de l’estat espanyol, veiem fins a quin punt el govern dels mercats, en una modalitat de ‘telepolítica’ assumida per la majoria dels partits, i també per una bona part de la població, que tot i no poder-los votar, accepta la tutela d’actors que prenen les seves decisions des de Frankfurt o Nova York, es complementa, quan hi manca autoritat, amb el govern dels tribunals. Per sobre d’ells, ja sigui parlant d’economia davant l’oligarquia mundial a Davos, o sancionant l’exercici preventiu i ‘polític’ de la justícia, la figura d’un monarca al que tampoc ningú ha tingut ocasió de votar, i que exerceix amb zel el seu paper de màxim guardià dels símbols, el més sagrats de tots ells, la ‘unitat’ nacional.

Davant la política simbòlica, la teatralització de la sobirania popular, la polític real reclama compromisos, majories socials àmplies, i forts consensos. Enfront la política dels números, això és, la demoscòpia i la aritmètica parlamentària, hem de reivindicar la política de la qualitat, aquella que basa la seva força en els compromisos col•lectius, el rendiment de comptes, la responsabilitat. Avui la prioritat ha de ser un agenda social amb un fort potencial de cohesió. Per desplegar-la cal recuperar les institucions, i, amb elles, els tan necessaris recursos. Després serà irrenunciable recuperar el consens social sobre la sobirania a Catalunya, i sobre el marc democràtic i institucional de l’autogovern.

Avui l’orgull ferit és el pitjor dels consellers, i també el rigor obsessiu, perquè no van més enllà de la pantomima i l’esperpent, i no fan sinó servir a qui no persegueix altra finalitat que la de paralitzar la política i l’economia catalanes. Davant aquells que per falta de tradició democràtica pretenen perpetuar la política a distància des del govern del PP, hem de fer valdre que la sobirania rau en el Parlament de Catalunya i que aquest, amb les majories socials i polítiques necessàries, ha d’atacar un projecte col•lectiu que comenci per assolir més cohesió social amb tal de recuperar en aquest marc la il•lusió i legitimitat.

diumenge, 14 de gener de 2018

El sentit dels 'comuns'

La setmana que comença serà d’especial transcendència pel futur immediat dels que vam votar un nou parlament el passat 21 de desembre. Si en els dos pols oposats ens temem que hi haurà poques novetats, més enllà de la voluntat d’imposar criteris, ja sigui des de l’aritmètica parlamentària o mitjançant el recurs als tribunals, és en la posició que ocupen els Comuns, on poden donar-se algunes claus interessants. En aquest sentit, la lectura dels resultats electorals, molt inferiors al que s’esperava, les seves projeccions sobre el mandat, i, especialment, sobre les properes eleccions municipals, conviden a interpretacions que tot i ser complementàries en el fons, poden mostrar diferències de calat.

Dos articles publicats recentment ens ensenyen com canvia la mateixa ampolla, segons la veiem mig buida o mig plena. En el primer dels casos, ens trobem amb qui identifica la davallada electoral en la manca de definició dels Comuns en la qüestió nacional, en la seva política d’aliances, en definitiva, en la ambigüitat en la seva identitat i estratègia, com a principals obstacles a l’hora que el partit d’Ada Colau pugui realitzar tot el seu potencial sociopolític. Per una altra banda, hi ha qui situa l’ampolla mig plena pel paper que pugui jugar En Comú Podem en un escenari de forta polarització, i fins i tot planteja un interrogant de molt d’interès: “En aquestes alçades poden conviure indepes i no indepes en un mateix partit?”

Aquest qüestió esdevé sens dubte rellevant, i no podem sinó agrair a qui, tot i que al cost de molts dubtes, resolgui finalment en sentit afirmatiu. Davant la dicotomia de la ‘vella’ i la ‘nova’ política, no hi podem posar sinó la política en majúscules, i aquesta, en el cas de l’esquerra, no pot situar les prioritats més que en el compromís social i en la legitimitat democràtica. Allò ‘social’ és inclusiu, és més, la diversitat o ‘tolerància’ mútua en allò ‘nacional’, no és sinó una forma de coherència ideològica. Si sembla que ara la polarització i el conflicte de ‘legitimitats’ semblen haver-se menjat la base electoral de la que es nodreixen els Comuns, el temps ho dirà, però no podem descartar que més endavant es repeteixen els resultats de les generals.

En qualsevol cas, davant la temptació de demonitzar fins i tot l’últim partit amb vocació transversal en allò ‘nacional’, val la pena analitzar alguns dels seus referents. Així si consultem la col•lecció d’articles publicada pel cinquantenari del PSUC, al 1985 (‘La nostra utopia’), llegim per exemple al que fos el seu Secretari General, en Gregori López Raimundo, recordant-nos què, per assolir els canvis polítics i socials necessaris, s’ha de construir una alternativa política d’esquerres i ampliar la democràcia de base participativa, sumant moviments associatius i socials. Que els i les treballadores constitueixen una única classe que ha de ser la avantguarda de la lluita popular en defensa dels interessos nacionals.

Sembla evident que la via pluralista i democràtica al socialisme defensada pel PSUC, s’hauria sentit molt distanciada de qualsevol discurs nacionalista, però no podem deixar de pensar sí, davant aquest fenomen, no hauria defensat la transversalitat de la lluita de classes com a element integrador més enllà de les banderes. Les diferències entre els Comuns i el seu principal referent històric en l’esquerra catalana son moltes, però hi ha prous elements com perquè posem en dubte què, davant el context actual, el partit d’en Gutiérrez Díaz i d’en Rafel Fibó, s’hagués replegat en un dels dos fronts, sense ambicionar el representar al conjunt d’aquest ‘caleidoscopi d’infinits colors’ que és la classe obrera catalana, i de fer front al seu problema real: el de la seva dispersió política i organitzativa.

diumenge, 7 de gener de 2018

Rebaixes laborals

Les rebaixes de gener de 2018 poden suposar la guinda en el tripijoc estadístic de Fàtima Báñez. Després de l’èxtasi d’any nou, i l’anunci per part de la ministra, que el 2017 seria el millor any per l’ocupació de la sèrie històrica, la contractació per la incipient campanya comercial, això sí, precària i temporal, podria engreixar encara més les xifres i alimentar fins a la morbidesa la retòrica del suposat ‘miracle econòmic’ del PP. Llàstima que, com diu el Roto, rere els números s’amaguin persones, i que aquestes no visquin de les estadístiques, sinó dels salaris, i que necessitin, a més, de la qualitat de l’ocupació, això és, de la seguretat i de la certesa, per poder viure amb tranquil•litat, quelcom que el PP i la ministra han desbaratat.

El recent estudi de l’Institut Sindical Europeu: ‘Una recuperació amb ocupació dolenta’ (Agnieszka Piasna, 2017) en base al Índex Europeu de Qualitat de l’Ocupació, deixa al país de l’esmentat miracle en molt mala situació, per a ser precisos, en el lloc número 26 de l’Europa dels 28, tan sols per sobre de Grècia i Romania. L’índex, que pren com a referència l’Enquesta Europea sobre Condicions de Treball dels anys 2005, 2010 i 2015, mostra com el mercat laboral espanyol és, per la seva precarietat endèmica, el pitjor a nivell Europeu en relació a la seguretat al lloc de treball i un dels pitjors en la conciliació entre vida professional i personal, les condicions laborals o la formació i el desenvolupament professional.

Al llarg d’aquests 10 anys, els i les treballadores espanyoles han estat els que, juntament amb els i les gregues i romanes, més exposades s’han vist a la pobresa laboral, i de les poques què, això sí, mèrit exclusiu del PP, han vist empitjorar amb els belgues, eslovens i britànics, la qualitat de la seva ocupació, fins i tot a partir de l’any 2010. Aquestes son les dades que no interessen al PP, com tampoc interessa parlar de la pobresa infantil i juvenil, de la lletania de l’emancipació, en la que som líders, o del incipient empobriment dels pensionistes. Si aquests fins ara s’havien pogut salvar, aportant estabilitat a la davallada social de la crisi, sembla que conformen, pel govern Rajoy, el següent objectiu ‘d’empobriment selectiu’.

Un dels elements més interessants de l’estudi de la investigadora polonesa Agnieszka Piasna és que rebat amb criteri científic el mantra que ha fet seu la dreta europea, i que amb tanta vehemència ha interioritzat el Partit Popular. Així, en un intent xaró d’enfrontar a treballadors amb drets amb altres de precaris, i sense altre interès que el de sembrar discòrdia amb tal d’harmonitzar a la baixa, s’ha volgut donar per fet que a menys protecció de l’ocupació, salaris més baixos i més flexibilitat, més oportunitats per poder-se incorporporar al mercat laboral per a tots aquells/es que s’han quedat marginats/des. Una argúcia retòrica de gran ximplesa i un despropòsit encara més gros si ens atenem a la realitat.

Com demostra l’estudi de l’Institut Sindical, la quantitat i la qualitat de l’ocupació no s’exclouen mútuament, sinó que es complementen. A més qualitat, més taxa d’ocupació, i a més desocupació, menys qualitat de l’ocupació. Així la ministra hauria d’assumir què el problema no rau en al quantitat, sinó en la qualitat, i que d’aquesta depèn no tan sols el benestar de la ciutadania, sinó també el vigor i la sostenibilitat del model social i econòmic. Però la cosa va més enllà. Per la ‘quantitat d’ocupació’ esdevé clau fins i tot la ‘qualitat de la desocupació’ i aquí se li ha de recordar al PP, que, al preu d’estalviar-se 800 milions d’Euros anuals, avui son cada vegada menys les persones registrades a l’atur (3.412.881 a finals d’any), que cobren alguna prestació (57,9 respecte al 78,4% el 2010), i que aquells/es que en reben, en reben en quantitat molt inferior (15%) a allò del que disposaven abans del ‘miracle’ de Fàtima i del PP.

dilluns, 1 de gener de 2018

Una nova etapa

Fa ara un any, en un programa de ràdio commemoratiu dels 50 anys de la campanya ‘Cap nen sense joguina’, Carles Puigdemont ho deia amb claredat: “D’aquí a un any no seré president de la Generalitat”. Qui no havia passat per les urnes, i havia estat investit el 10 de gener de 2016 per una exigua majoria parlamentària, lligava el seu mandat a la realització d’un referèndum, després del qual començaria “una etapa nova que demanarà noves eines i nous lideratges”. Com era de preveure, aquest nou escenari es va convertir, poc després del referèndum i de la declaració unilateral d’independència, en un de profunda degradació democràtica, amb la destitució i empresonament del govern de la Generalitat, a l’empara de l’article 155.

Tanmateix s’ha de reconèixer que Puigdemont tenia raó en un punt; que després del referèndum començaria una nova etapa, i que aquesta requereix de nous lideratges. Precisament per aquesta raó, costa entendre que qui fa un any deia “Jo no tinc cap vocació de ser president de la Generalitat”, avui faci del seu ‘lideratge’ una qüestió d’estat, la única opció que, així Elsa Artadi, ens salva del ‘marc mental del 155’. Sembla que 12.372 vots de diferència entre PDCat i ERC haurien d’obligar a una mica menys d’arrogància i a ser una mica més esplèndids, perquè esdevindrà una tasca hercúlia explicar, per quina raó la 2ª força política al Parlament, amb un 21,65% de suport popular, ha de ser necessàriament la força determinant.

Esdevé clau que ens fixem amb atenció en el nou escenari que deixen les eleccions, i que, tot i no correspondre’s amb aquell idíl•lic que potser el President s’imaginava, amb una Europa posant de genolls al PP pels excessos policials i els resultats de l’1O, és l’únic que tenim. Però o no hi arriba el seny o no hi arriba la generositat, ni tan sols amb aquells que estan pagant un preu bastant més elevat, que no pas el de l’ostracisme hivernal a la capital Europea. Si la única manera de gestionar el post 21D, és la restitució del govern de la DUI, és que alguna cosa no hem entès. Perquè la política es diferencia de la utopia, precisament en què situa el seu focus en la realitat, tal i com aquesta és, amb tal de superar-la servint-se d’allò que te al seu abast.

El que tenim en primer terme a Catalunya és una societat profundament polaritzada. I aquesta realitat suposa un repte molt important a l’hora no ja de crear nous consensos, sinó de recuperar aquells que ja teníem pel que fa per exemple el model escolar. Tornar al discurs del 50 +1% és promoure un bloqueig institucional, social i democràtic, que pot acabar-se cobrant fins i tot les petites conquestes i que introdueix, a més, un important biaix en allò econòmic. Quan sembla evident que el creixement econòmic s’està desaccelerant, i que entrem en una fase de declivi suau, no seran els peus de fang del cicle expansiu, sinó les incerteses del procés, les que s’acabaran fent responsables de l’apaivagament de l’economia catalana.

Molts dels que vam estar l’1 d’octubre a les escoles, hi vam anar no per defensar un model d’estat, sinó el respecte fonamental a l’exercici de la democràcia per part dels ciutadans i treballadors/es catalans. És aquest esperit el que se sent traït, quan, en curiosa consonància amb el govern central, s’intenten forçar uns equilibris institucionals amb majories mínimes, capant la democràcia i la seva capacitat i vocació per generar consensos. Son aquests els que necessitem per fer front, de manera immediata, als importants reptes socioeconòmic que tenim al davant (pobresa, precarietat, desigualtat), i son aquests els que esdevindran imprescindibles, per recuperar, pel conjunt de la societat, el debat sobre el dret legítim a l’autodeterminació.