divendres, 24 de juny del 2016

UExit

El harakiri d’en David Cameron passarà possiblement a la històrica com un dels més sonats i estrepitosos fracassos en l'estratègia política. Potser li hagi passat factura al primer ministre britànic la vocació especulativa que li ve de família, el seu pare al cap i a la fi va ser corredor de borsa, o potser sigui la seva naturalesa presumptuosa la que l’hagi traït, però en termes de previsió i d’estratègia, aquest talentós alumne d’Oxford, ha fet seva una poca traça que és monumental, Però no s’hi val esquinçar-se les vestidures ni lamentar-se davant el que no pot ser considerat sinó com un acte democràtic i d’irreprotxable legitimitat.

Entre les moltes reaccions que ha comportat la inesperada victòria del ‘leave’, destaca especialment la d’en Pedro Sánchez que, volent portar l’aigua al seu molí, ens ha servit una màxima: ‘Els referèndums són el fracàs dels polítics’, que dona que pensar. S’entén que el transfons no és cap altre que el de treure’s de damunt l’espinós tema del referèndum català, contra el que el PSOE s’ha estavellat una i altra vegada al llarg dels darrers mesos. Tot i així el seu anàlisi sobre la confluència entre ‘populisme i dreta irresponsable’ com el possible origen del brexit britànic, no es pot considerar sinó com interessat i superficial.

Juntament amb Sánchez ha redundat en aquesta idea en Felipe González, reivindicant la socialdemocràcia com única alternativa a les polítiques neoconservadores y als populismes nacionalistes. Sembla que els dos perseveren així en la idea pueril que son els ciutadans/es els/les que s’equivoquen votant, i no els polítics amb el seu treball. Sorprèn que no vulguin entendre que ha estat precisament l’abandonament mitjançant la ‘tercera via’ negociada entre Schröder i Blair del projecte social d’Europa, i dels autèntics valors de la socialdemocràcia, el que ha obert aquells espais dels que s’ha sabut aprofitar l’extrema dreta.

El coqueteig amb el neoliberalisme, la rendició ideològica davant el culte de la competitivitat i la cultura corporativa, la precarització del treball, la deconstrucció del diàleg social i la pauperització de les garanties i serveis de l’estat del benestar, estan en l’origen d’una vulnerabilitat i una incertesa de les persones a la que ha sabut adreçar-se l’oportunisme dels le Pen, els Wilder i els Farage. El no voler entendre fins on arriba la pròpia responsabilitat i intentar convertir els i les votants en responsables de la davallada a la que els Schröder, González i Valls han portat a Europa, no denota sinó misèria política i moral.

El Brexit no pot ser considerat sinó un més dels efectes de la traïció a la naturalesa social del projecte europeu que s’ha escenificat, pas a pas, al llarg dels darrers trenta anys, i que han alimentat personatges tan mediocres com en Barroso o en Jean Claude Juncker. En aquest com a mínim se li ha de reconèixer una certa ironia i imaginació quan parlà fa poc de ‘governar per abstenció’ en referència a la manca de lideratge en Europa. I així estem avui, sense model, sense projecte i sense lideratge, i qui vulgui superar el ‘Brexit’ no anant a l’origen del problema, sinó prohibint les consultes, està molt, però que molt equivocat.

Al marge de la caiguda en les borses i de la devaluació de l’Euro, els propers mesos se’ns presentarà tot un rosari de ‘exits’ amb Frexits (França), Nexits (Països Baixos), Pexits (Polònia) i potser Suexits (Suècia), tots ells celebracions de la derrota moral d’una Europa a la que se li ha induït un coma polític per crisi d’identitat. L’epidèmia del UExit és, amb tota certesa, la major crisi a la que ens hem enfrontat en Europa als darrers 60 anys i no te cap altra solució que decisions fermes sobre el model europeu, sobre la seva vocació democràtica i social, i sobre l’agenda per avançar en el projecte comú.

El pitjor que podria passar ara és que, després de les eleccions austríaques, del gir polític a Hongria i Polònia, de l’auge del Front Nacional i dels partits ‘autèntics’, s’intentés, una vegada més, amagar el cap sota la sorra, no n’hi hagués prou voluntat ni audàcia per a identificar la solució al problema. Aquesta radica en revifar un projecte que respecti la centralitat del treball, articuli la redistribució de la riquesa i promogui la justícia i la cohesió social. Això no serà possible amb aquells que han traït al llarg de trenta anys allò que ja no els val, sinó com a cartell electoral. Requereix si de cas d'una nova socialdemocràcia que s'haurà de reconstruir des de l'esquerra.