ZapaCHEro

Finalment en Pedro Sánchez es va afanyar. Al passat míting de Valladolid, el candidat del PSOE es va treure del barret a en José Luís Rodríguez Zapatero i el reivindicà, tot i que no fos sinó per no perdre la patent per desús. S’hauria de dir per això que tan sols ho va fer a mitges, que en comptes d’un conill se’n va treure dos. Al que Iglesias bategés uns dies abans com ‘el millor president de la democràcia’, Sánchez el convertí en ‘Un dels dos millors’. De fet sembla que si pel líder de Podemos el millor fou en Zapatero, i per en Rivera, al que no li va el fred ni la calor, molt probablement en Adolfo Suárez, per Sánchez no hi hauria cap altre referent que l’inefable Felipe González.

Celebrà en Zapatero que avui tots vulguin apuntar-s’hi a la socialdemocràcia, i no tardà gens en reivindicar que socialdemocràcia és PSOE. No estava del tot desencaminat si per socialdemocràcia s’entén la potinga de la tercera via, allò de rendir les conquestes socials sota la pressió del capital financer. Si es referia a aquella admirable arquitectura ideològica que defensa la redistribució de la riquesa, la centralitat del treball i el desenvolupament social i democràtic, sembla evident que fa ja prop de trenta anys que ni el PSOE ni tampoc el Partit Socialista Europeu, haurien de tenir el dret a reivindicar cap exclusiva.

Potser a Pablo Iglesias li agrada d’en Zapatero no tant el seu pragmatisme ideològic, com el seu talant polític. L’exquisidesa en les formes, el missatge del somriure, de l’optimisme. I a ningú li hauria d’estranyar. L’alcalde de Valladolid, en un arravatament d’imaginació subtil i desbordat, batejà al líder de Podemos com ‘telepredicador prepotent’, i reivindicà així l’altra tradició del PSOE, la de la mala baba, la de la ironia barruera, la d’aquella mesquina supèrbia que ningú ha encarnat millor que l’Alfonso Guerra, i que es correspon amb l’hàbit d’una majoria absoluta que el PSOE no tornarà ni tan sols a fregar als propers anys.

Més li valdria anar-se acostumant a la idea i acceptar que el brindis al sol d’en Iglesias, no era un intent d’usurpació de la figura d’en Zapatero, sinó l’ombra d’una ma estesa. La confessió que li va fer en Pablo a Pepa Bueno, no sorprèn tant perquè posés en valor la política de l’ex-president què, al cap i a la fi, rebaixà el tram superior del IRPF tot arribar al govern, reduí el deute públic quan es tractava d’invertir en la societat i en l’economia, introduí sempre ajudes lineals amb una total manca de progressivitat, i desaprofità, el 2010, la presidència del Consell Europeu per a fer política de veritat i resistir davant el rodet de l’austeritat europea.

Si de cas sorprèn això de ‘El millor president de la democràcia’, perquè així el líder de Podemos situa com a única perspectiva democràtica a l’estat, aquella que fins fa ben poc titllava com a règim de la transició. Obviar que la història de la democràcia a l’estat no comença amb la mort del tirà, i que els presidents que van lluitar per ella, com Azaña o Largo Caballero (per cert en govern amb ERC, PNV i PCE), bé es mereixen ser esmentats, és entrar-li al joc al pragmatisme postdemocràtic i invocar la gatopardització de la indignació i de la voluntat popular per a que ‘tot canviï amb tal que tot continuï igual’.

Sembla ser que, ja al 2008, Iglesias citava a Zapatero en termes elogiosos, anomenant-lo “referent progressista mundial i representant d’una forma de fer política a Europa’. Potser aquesta fascinació no vagi més enllà d’allò purament formal, de la complicitat entre dos polítics de formes cultivades, i que no hi ha risc que de tant estendre la ma, en termes ideològics, no s’acabi per estirar més el braç que la màniga. El resultat de les eleccions precisa d’un acord de l’esquerra, però sense haver d’entrar-li al joc en cap moment a la part més immobilista i reaccionària del PSOE.

Sí paga la pena guanyar-se la confiança i la complicitat de la gent de progrés dins del socialisme, perquè aquesta a més disposa de convicció, de talent i de capacitat organitzativa que poden ser imprescindibles per a un govern amb qualitat política i social. Però per a sumar s’ha de mantenir una postura clara i distanciar-se del pragmatisme que no és sinó feblesa davant el govern de l’austeritat i la involució postdemocràtica. És hora de parlar de programa, de projecte i de política, de deixar de banda tot personalisme per a situar amb claredat aquells compromisos davant els quals s’ha de situar la ciutadania.