Educació política

Per a qui vegi la política com una eina de transformació social, la cosa està com per a pensar-s’ho. Les eleccions del passat 26 de juny han deixat clar que l’equilibri, la projecció, la visió política, és la que és. Hi pot haver ajustos entre partits vells i nous, però al marge de la corrupció, de la impunitat i de la desídia més descarnada, la dreta segueix sumant en el regne de l’apatia, de la resignació i del recel. Un amic em suggerí fa ja massa temps, que per a la nostra salut ètica, més ens valdria facilitar una segona opció democràtica, no la de votar a favor, sinó en contra d’un determinat partit polític.

Si fos així, descobriríem que en el nostre sistema polític el vot és, en la seva immensa majoria, un vot negatiu. Es vota no a favor d’una opció, de la que desconfiem en allò més profund, sinó per a evitar el triomf d’una altra, que encara resulta més rebutjable o sospitosa. En un país en el que tots parlem de política pels colzes, en el que invoquem als platós tot un circ ple de cèsars peripatètics i d’heralds arrabassats, el que de veritat ens manca és educació política. És aquest el resultat del dèficit crònic de consciència cívica i republicana. Son els estralls del rodet teocràtic i de la nostra passió per excel•lència: el individualisme.

En altres països existeix el dret del ciutadà/na a dedicar un temps anual a la formació de la seva cultura política. En aquest tan sols la voluntat de donar als més joves accés a un espai d’educació en ciutadania, ja conjurà els pitjors fantasmes de la guerra civil, amb la denúncia d’adoctrinament comunista i de la ‘politització’ de la societat en un país al que, sembla ser, la despolitització és la norma. Si s’estudiés el debat i els arguments emprats per la dreta per fer front al pla educatiu del govern Zapatero, es veuria amb gran probabilitat que si existeix quelcom que la dreta espanyola temi més que la transparència, és la llibertat de consciència.

La història de l’estat espanyol és la pugna històrica de la classe dominant per assegurar-se el control sobre aquestes. El treball brut es realitzà a les aules i dins les esglésies al llarg de segles i segles, mitjançant el cultiu de la resignació, de la impotència i de l’atonia. Tot i que sembli paradoxal, res millor que la memorística per anul•lar la memòria, res millor que ‘La lletra amb sang entra’, per a promoure l’analfabetisme. Quan el despertar pedagògic de Giner de los Ríos, de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia o de l’Escola de la República, el primer va ser salvar el estatus quo des del faristol, després des del ministeri i, finalment, des de l’escamot d’afusellament.

Al mateix temps s’avançava a passos agegantats en la consolidació de l’estratègia de dispersió. Diu un amic que quan la classe treballadora es començà a organitzar al segle XIX, s’inventà el nacionalisme d’estat amb tal d’apel•lar a les passions més baixes, i quan resultà que tampoc això donava els seus fruits, no quedà un altra que inventar el futbol. Juntament a allò que s’ha anomenat ‘cultura de masses’, avui tenim la individualització tecnològica que ens converteix en elements ‘perifèrics’, però sobre tot la conversió de la política en un espectacle que redueix aquesta, en una pura lluita pel poder.

Així, davant la frustració dels resultats i la necessitat d’acceptar-los, no queda altra cosa que canviar de terç i acceptar que si la política ja no és una eina de transformació social, sinó una que conserva els equilibris existents, llavors del que es tracta és de transformar la política. El desenvolupament democràtic era una de les demandes del 15M i un dels principis rectors de la ‘nova política’ que s’ha anat abandonant a mesura que guanyava terreny i força la demoscòpia. Ara que les urnes han posat a cadascú al seu lloc, s’ha d’acceptar que no es tracta tant de guanyar poder i presidències, com de transformar el sistema.

Cap partit ni tampoc cap lideratge poden portar un canvi real, perquè seran fagocitats tard o d’hora pels poders fàctics. Per això es tracta d’assegurar la democràcia en el seu terreny natural, la consciència, estenent aquesta mitjançant la pràctica política, ja sigui a l’escola, al veïnatge, o al lloc de treball. De res serveix neutralitzar-se ideològicament (en un centre inhabitable), per a aglutinar una majoria desencantada d’una democràcia en la que ningú creu, sinó que s’ha d’activar la participació, cultivar la democràcia allà on existeixi (en el diàleg social, des del municipi) i promoure-la mitjançant la cultura i l’educació, allà on es pugui.