Sentit comú

La impunitat està en l’origen de la crisi que travessem. La laxitud amb la responsabilitat política i amb la responsabilitat corporativa ha promogut a aquells polítics i empresaris que no tenen escrúpols i que no posen límit a la seva cobdícia. Al mateix temps la impunitat és part d’una estratègia de dominació, una arma de perversió massiva, perquè desmoralitza a la societat i certifica la seva vulnerabilitat davant la pura lògica del poder. El resultat, tal i com s’ha pogut veure en les recents eleccions, és l’augment del marge de tolerància, la connivència amb un estat de coses que, vist des d’una certa distància, resultaria totalment inacceptable, però que mitjançant el contacte quotidià, es converteix en ‘normalitat democràtica’.

El recent fitxatge de Manuel Durao Barroso per part de Goldman Sachs, posa en evidència fins a quin punt s’ha instal•lat ja la impunitat també a nivell europeu. Els 5 milions que cobrarà l’ex president de la Comissió del banc d’inversió nord americà, no poden sinó reforçar la sospita que la crisi política més profunda que mai hagi experimentat la Unió en la seva curta història, i que avui la situa davant del precipici, hagi estat induïda de manera deliberada. Els 10 anys de Barroso al davant de la Comissió, comportaren una agressió frontal i sense precedents al model social europeu i amb ella una corrosiva devaluació democràtica del projecte comú, afeblit en el marc de la governança europea.

Les recents maniobres del successor de Barroso, Jean-Claude Juncker, amb tal d’evitar que el tractat de lliure comerç amb Canadà (CETA), fos considerat un tractat mixt, i així poder estalviar-se la seva aprovació per part dels parlaments nacionals, mostra fins a quin punt segueix essent estratègica aquesta devaluació. La complicitat corporativa de la Comissió, la seva permeabilitat a la influència dels lobbys, segueix marcant la línia del nou equip liderat pel que fos primer ministre del balneari fiscal de Luxemburg. Que per aquesta via s’alimenti el descrèdit de la Unió, es traslladi la lògica de la ‘impunitat’ a Brussel•les, i es posi vent en les veles d’aquells/es que defensen la ‘renacionalització’ d’Europa, sembla ser secundari.

No manquen proves ni testimonis que corroborin la responsabilitat de Goldman Sachs en la crisi que s’ha instal•lat des de l’any 2008. Davant de qui defensa que el seu funest paper va ser fruit d’una permissivitat excessiva o els que s’escandalitzen davant el fet que aquest ‘error’ li servís al banc per maximitzar beneficis, hauria de donar-se un pas més enllà i considerar si la crisi no fou també l’excusa per a introduir un nou equilibri de poder fet a la mesura dels grans interessos corporatius. Sense haver sigut ‘intencionada’, la crisis s’hauria vist així com l’oportunitat per a convertir la desregulació, la irresponsabilitat i la impunitat que van estar al seu origen, en les senyes d’identitat d’un nou règim.

La desorientació d’Europa, el govern per ‘absència’ i la manca de lideratge haurien deixat el projecte comú en les mans dels homes de gris. Aquests promourien ara una agenda amb tres eixos centrals. La descentralització del treball mitjançant la seva precarització amb tal d’apurar al màxim la transferència de la renda del treball al capital. Aquest primer objectiu podria ser completat en una mesura molt superior a la que s’havia sospitat en principi dins el marc de la digitalització de l’economia. En segon lloc estaria la desarticulació de l’empoderament democràtic de la ciutadania mitjançant una transició forçada del govern cap a una governança sense control públic i fàcilment manipulable.

Finalment estaria la transferència d’allò públic a allò privat, mitjançant la ‘racionalització’ de la despesa amb retallades que farien inviables els serveis públics, la seva externalització i privatització, i una rebaixa gradual dels drets fonamentals. Al final la dimensió de les persones com a ‘treballadores/as, ciutadans/es i consumidors/es’ es veuria compromesa en una revolució ‘racionalista’ que eliminaria tot ‘sentit comú’. La digitalització obviaria una bona part del treball, el govern corporatiu faria innecessari o fins i tot ‘molest’ el paper de la ciutadania, i, a la llarga, podria no haver arguments per a mantenir una societat que fos purament de ‘consumidors/es’. Això és el que te la crisi estructural que estem vivint, que potencialment no és tan sols crisi econòmica, política, social i democràtica, sinó també crisis civilitzatòria.