Simulacre

Què més britànic que la maledicció del faraó! Allò de què, desenterrada la mòmia, condemna a la més horrorosa de les morts a cadascun dels profanadors. Quan ja semblava que el ‘brexit’ s’anava a convertir en la mòmia de l’estiu, i que tots els que s’havien implicat d’una o altra manera en el referèndum, sortirien políticament amb els peus per devant, va Theresa May i la lia. Encara no s’havien refredat els cadàvers polítics de Cameron i Farage, quan en un arravatament de fina estratègia, la nova inquilina de Downing Street, resucità a Indiana Johnson, aquell que en Vargas Llosa titllà de ‘despentinat i garrulo’ i John Carlin com a ‘bufó de la cort’, per anomenar-ho ministre d’exteriors. Tanmateix no manca qui defensi que no és més que un coma induït, una mort a terminis; una elecció per a entretenir a l’ex batlle de Londres amb un càrrec pel qual s’haurà d’humiliar per tot el món, disculpant les seves impertinències davant infermeres sàdiques, onanistes cabròfils i d’altres criatures que, al marge de la seva portentosa i retorçada imaginació, habiten el món real i present de la política internacional.

Si finalment li somriu la sort, i diguem-ho ben clar, a nosaltres ens gira l’esquena per quatre anys, Boris Johnson es podria trobar als EEUU amb el seu alter ego, Donald Trump. I diem alter ego no tan sols perquè, a nivell de tupè, el que tenen aquests dos subjectes no ho arregla ni el perruquer de Françoise Hollande, sinó perquè els dos venen a ser criatures paradoxals, políticament contrafetes, irreverents i acòlites d’una estridència inhumana que ofega el debat públic i l’aboca a allò que Moises Naïm anomena amb encert ‘món posfactual’. En aquest univers, per molta digitalització i algoritme que s’anunciï a l’horitzó, el que mana amb força per desesperació de sociòlegs, politòlegs i demògrafs, és la més pura visceralitat. Tan sols així s’expliquen les disparatades previsions demoscòpiques i també aquesta curiosa sensació del dia següent, quan els ciutadans/es aixequen la mirada dels resultats, i murmuren a l’oïda interior quelcom semblant a ‘La que hem muntat’. Per a alegria dels demòcrates amb limitacions, aquesta és la prova definitiva de què la democràcia no és un joc apte per la mainada, sinó un arma perillosa.

Però si resulta xocant veure la ciutadania sorprendre’s del seu propi vot, més encara ho és veure com els líders que amb tanta firmesa, supèrbia i menyspreu van donar la resta per una opció, de cop i volta, quan la veuen aprovada, mostren el seu desconcert, intenten fer-se enrere en les seves promeses o, fins i tot, acaben dimitint per tornar al seu coma etílic, en el cas de Nigel Faragae, al induït, en el cas de Johson, o a la inòpia política, com serà el cas molt probablement d’en Cameron, ara sense illa. No sabem si els referèndums els carrega el diable o la mòmia, però el que sembla evident és que la democràcia com a fenòmen, o dit d’una altra manera, el cara o creu democràtic, pot arribar a convertir Europa en un infern. I no perquè es vagin a cel·lebrar referèndums en França, Àustria o Polònia, sinó perquè cada nova elecció que es presenti, i especialment a nivell presidencial, pot arribar a transmutar-se en una consulta popular, això és, terreny abonat perquè la ciutadania bolqui les seves emocions, passions i sentiments i acabi prenent posició davant el psicodrama en el què els mass media acaben per convertir tot procés electoral.

La democràcia està malalta, i és aquest virus el que acabarà portant-se per davant la Unió Europea. No per paràsits com en Nigel Farage que carreguen contra la hipocresia, per acabar cobrant d’una institució a la que avorreixen, o com Durao Barroso, que s’omplen la boca amb valors que després, quan se’ls obre el maletí, escupen sense pesar, sinó per manca d’ambició democràtica i social, per manca, en definitiva, d’un projecte, el vèrtix del qual sigui la superacio constant de la realitat. Europa s’ha venut als mercats i s’ha entregat als especuladors, a les elits que mai van entendre el seu sentit, i molt menys la seva necessitat històrica. Van ser aquestes les que en el seguiment dels seus interessos, condemnaren al continent, una i altra vegada, a la guerra, i son les elits financeres i industrials les que hi posaran un nou punt i final. Per aturar aquesta deriva caldria un gran partit europeu que defensés amb força els valors de la cohesió i la solidaritat, però el que ho hagués pogut fer, entregà, juntament amb Blair, Schröder o González, la seva ànima al capital. Ara no queda altra opció que tornar-se a organitzar. Lluitar perquè s’entengui que això no és Europa, ni democràcia, ni tampoc socialdemocràcia, sinó pur simulacre.