Tota la sang

A les víctimes

La quantitat de sang de la que disposa un individu se li diu volèmia. La relació entre el pes corporal i el de la nostra sang és de 1 a 13, i varia segons el pes, des dels 3 quilos d’un infant, als 5 o sis d’un adult. Si fem un càlcul de quina seria la volèmia de la humanitat, això és, la quantitat de sang humana que existeix al planeta i que es distribueix entre els 7.300 milions d’éssers humans que l’habiten, el resultat ens semblaria gairebé insignificant. Calculem-ho: 7.300 milions de persones a 5 litres, ens donen 36.500.000.000 litres de sang, el que vindrien a à ser 36,5 hectòmetres cúbics. Per a fer-nos una idea, la sang de la humanitat hi cabria a l’embassament de la vega del Jabalón, ocuparia dues vegades l’estanc de Banyoles, o podria ser transportada pels oceans en una flota de 100 grans petrolers, una esquadra que carregaria amb el nostre humor més íntim i preciós, amb el plasma sencer de tota la humanitat.

A qui en aquestes alçades s’estigui preguntant que a què ve aquest càlcul prou macabre, li hauríem de confessar que aquest és un càlcul per desesperació. Un intent de trobar consol en la escassa pau que ens ofereix l’àlgebra, davant la impossibilitat de trobar-li mesura a la volèmia del dolor o el volum de la injustícia que s’acumula al planeta. Els recents atemptats i assassinats massius a París, Bagdad, Niça, Múnich o Kabul, juntament a la sèrie històrica amb simes de l’aberració humana com la perpetrada, ara fa 5 anys, a l’illa d’Utoya, Noruega, ens confronten amb el que te de profundament inhòspita i lúgubre la naturalesa humana. Aquesta qualitat tan sols hipotètica que compartim amb els Anders, els David i amb tots aquells/es que decideixen prendre’s la justícia per la seva ma, enarborant la bandera negra del dolor i de la irreverència per a sentir-se, tot i que sigui només per un segon, senyors del seu propi destí.

En el cas de l’atemptat de Munich les especulacions inicials, la instrumentalització del dolor i del pànic per part de l’extrema dreta, i l’admirable contenció en la major part de la classe política alemanya, han donat pas al desconcert i a la desolació en l’anàlisi. El intent clínic de distingir semànticament entre ràbia i terror, entre odi i humiliació, de posar límits entre bogeria i coacció extrema, ens deixa desemparats davant la falta de criteri i de lògica. La naturalesa de l’ésser humà, aquesta que compartim amb els Lubitz i amb els Atta, es desenvolupa en una interminable escala de grisos, i no contempla cap frontera entre la maldat i l’alienació. Sí sembla que hi ha algunes constants, com que la injustícia genera injustícia, que l’odi i la incertesa es reprodueixen, si no es canalitzen mitjançant el sentit comú. També el respecte i la tolerància poden multiplicar-se, sempre i quan hi hagi prou dedicació.

En la mateixa mesura que la gravetat acaba per arrossegar-nos a tots al ras, l’entropia fa que qualsevol sistema, també humà, en tant s’abandona a sí mateix, acabí per produir dolor i desigualtat. Aquesta és la nostra responsabilitat, impregnar de sentit a la societat, introduir motius i valors en la comunitat humana per a salvar-la de sí mateixa. John Maxwell Coetzee, el brillant i incisiu escriptor que descrigué com cap altre els exasperants contrastos de la societat sud-africana, ens regalà amb ‘L’edat de ferro’ una imatge inoblidable: “La sang és preciosa, més preciosa que l’or i els diamants. Perquè tota la sang és un sol estanc de vida repartit entre les nostres existències separades, però unit per la naturalesa prestada, no donada, repartida, confiada, perquè la preservem. Sembla que visqui en nosaltres, però solament ho sembla, perquè el cert és que nosaltres vivim en ella”.

Ningú ha descrit de manera més tendre i senzilla el repte que suposa la conciliació permanent, l’esforç inesgotable que requereix fer viable aquest projecte comú que compartim 7.300 milions de persones. No serà possible sense assumir quelcom tan humà, intransferible i inalienable com ho és la responsabilitat. Responsabilitat davant la fragilitat dels sentiments, davant el que te de vulnerable la consciència, davant l’equilibri sempre precari de la pròpia identitat. El intent d’externalitzar aquesta responsabilitat de manera providencial, ja sigui en deus, nacions o mercats, no fa sinó aplaçar el que el dolor i la injustícia fan inajornable. L’aberració i el sense sentit de Munich, Kabul o Niça ens hauria de convidar a deixar de buscar l’enemic exterior per començar a buscar la solució en nosaltres mateixos, en aquesta volèmia delicada i púrpura que compartim i que no precisa sinó de responsabilitat i de sentit comú.