Economia sense escala

La publicació fa uns mesos de la comunicació ‘Comerç per a tots’, insinuava un interessant canvi en l’estratègia comercial de la Comissió Europea. Feia palesa una emergent sensibilitat vers la percepció de la ciutadania europea, al temps que confirmava que la resistència davant el TTIP continua donant els seus fruïts. El debat obert a Europa pels que desmentim la necessitat, la legitimitat i la urgència de l’acord amb els EEUU, es trasllada al document quan aquest descriu com la ciutadania es qüestiona cada vegada més si el comerç serveix a les empreses o a les persones, o quan creu distingir una ‘politització’ de la ciutadania davant les polítiques comercials, tot i que aquesta distinció no sigui sinó retòrica. No és que la població s’hagi ‘polititzat’, sinó que després del Tractat de Lisboa, la política comercial europea amb els seus TTIPs, CETAs i TISAs, ha estat identificada com un tour de force o cop de ma, que no persegueix sinó la desregulació, subvertint tot control o legitimitat democràtics.

Fa ara cinc anys, fins i tot abans de signar-se el mandat de negociació per al tractat transatlàntic, un estudi conjunt, realitzat per la Comissió i la OIT sobre la relació entre comerç i creixement, presentat sota el títol ‘Dels mites als fets’, recordava que son molts/es els/les que consideren el comerç com quelcom que no és políticament neutral. Que tot i que la majoria desitja el creixement, no ho desitja a qualsevol preu. No li agradarà a la trilateral, però tot i el permanent rodet cultural, el trinomi comerç = creixement = ocupació, no convenç a una població que ve com el comerç beneficia als uns/es, mentre empobreix als altres/as, i que el creixement del PIB no exclou la precarització de l’ocupació. Així no es pot sinó agrair que la nova comunicació variï la perspectiva i aposti per una política comercial més responsable, efectiva, transparent i pensada per a projectar globalment, no tan sols els interessos, sinó també els valors d’Europa.

Si tenim en compte que sumats el volum de l’exportació i de la importació, la Unió Europea és el major actor ‘comercial’ del món, la paraula ‘responsabilitat’ no és qualsevol cosa. Així amb el ‘Tots’ de títol, la Comissió no restringeix l’àmbit i impacte del comerç als treballadors/es ciutadans/es i consumidors/es, sinó també als més exposats en els països en vies de desenvolupament i als que anomena ‘perdedors de la globalització’. Aquest enfocament compromès es reafirma quan la comunicació posa l’èmfasi en la relació entre política comercial i qüestions tan crítiques com el desenvolupament sostenible, l’evasió fiscal o els drets humans. Tot i la insistència de la UE els darrers anys, en forçar acords bilaterals draconians (EPAs), també amb països extremadament vulnerables, el recent text de la Comissió professa una sorprenent fe en la multilateralitat i en el paper de la OMC, arribant fins i tot a establir rotundament que “el comerç no és cap fi en si mateix”.

La Comissió no deixa de produir, amb una certa freqüència, textos interessants, com per exemple el de Laszlo Andor sobre el reforç de la dimensió social de la Unió Econòmica i Monetària, el 2013. El problema amb ‘Comerç per a tots’ serà que, tal i com passà amb el text d’Andor, sovint les paraules de la Comissió se les porta el Consell, quan no és la pròpia Comissió la que varia el rumb. Aquest seria el cas de les recents maniobres de Juncker per a furtar-li al públic el debat i l’aprovació del CETA, un nou tour de force en oberta contradicció amb el fons i forma d’aquesta comunicació. En qualsevol cas el text suposa un primer pas en la bona direcció tot i que hauria d’incorporar dues qüestions rellevants. En primer lloc si la realització econòmica i social d’un país, ha de dependre en primer lloc de la seva balança comercial. Sembla evident que a nivell global no és possible que tots tinguem un superàvit, i exportem més del que importem. Així hauríem de valorar si no seria més coherent que es busqués la ‘neutralitat’ comercial, amb un equilibri just entre demanda i oferta.

En segon lloc si el comerç no és cap fi en sí mateix, no tan sols s’hauria de qüestionar el superàvit comercial com a estratègia de dominació econòmica, sinó que també ens hauríem de preguntar si el volum del comerç, en sí mateix, ha de ser forçat artificialment. L’arrelament de l’economia en el territori, la transparència fiscal o la qualitat de l’ocupació no semblen encaixar amb la cultura de la franquícia global, en la que es traslladen i deslocalitzen de manera permanent segment de la cadena de valor d’uns països als altres, amb tal de maximitzar els beneficis. L’economia d’escala, com a etern argument, no fa sinó promoure el monopoli, la concentració de la riquesa i l’espoli i explotació de les persones, dels recursos i del medi ambient. És aquesta bogeria que importa pomes de Nova Zelanda, i passeja samarretes per tot el globus, una economia sense escala humana, que externalitza el risc i el cost real (humà, ecològic...), per a generar més acumulació de riquesa per a uns pocs. Davant això no podem sinó repensar el comerç per a convertir-ho en una eina global que pot i ha de promoure el desenvolupament i la justícia social.

La 'bombeta' torna el proper 4 de setembre!