Camí a Sòria

No sabem si el tòpic del gallec, del que mai se sap si puja o baixa de l’escala te algún fonament, però, en el cas d’en Mariano, s’ha de reconèixer que quan se’l veu passejar rabent per boscos i camins, no és posible distingir si persegueix algun objectiu en concret, o si simplement fuig de sí mateix. Així, quan tornava la setmana passada del G20 a Huangzhou, els periodistes, convidats amb generositat per a procurar-li alguna atenció en el seu periple internacional, no van pode sinò sorprendre’s dels nerviosos vaivens d’en Rajoy pel passadís de l’avió presidencial. En aquest cas, no n’hi ha dubte, no es tractava d’un exercici d’ofensiva política, sinó de l’efecte dinàmic de les darreres ficades de pota del PP, i molt especialment de les relatives a Sòria. Si la ciutat del Duero ens trasllada, a la major part de nosaltres, a l’univers d’en Machado amb les seves muralles rosegades i daurades alberedes, per a la naturalesa més prosaica d’aques president sense camí, per molt que no deixi de caminar, les cinc lletres màgiques no el podien transportar sinó a la seva molt pedestre realitat.

El viatge a la Xina d’en Rajoy no fou sino una fugida endavant després del vodevil d’una investidura, a la que el PP traí el seu pacte amb Ciutadans al poc de procedir a la votació. La designació del panamíssim José Manuel Soria pel Banc Mundial, deixà de nou en Albert Rivera amb un pam de nas, vestit de blanc i sense nuvi a l’altar congressual, en el què, per a qualsevol partit normal, vindria a ser una hipoteca definitiva i monumental per a qualsevol aliança futura. Al mateix moment, tot i el seu socorregut mutis pel fòrum, l’anomenament introduia un inesperat cisma al PP. Malgrat 5 sumaris oberts, 1.700.000 euros en fiances i 31 casos investigats, els crítics li recriminaven a en Mariano manca de decor i de sentit de l’oportunitat. Tanmateix, superada la situació i acomiadat Sòria de la seva carrera a la elite financera, el PP s’entregava a les eleccions gallegues i basques, amb l’esperança de què si una ma netaje l’altra, potser una nova victória electoral podria desatascar la paràlisi parlamentària.

Esdevé desconcertant veure fins a quin punt els partits polítics s’han convertit en veritables jonquis de les eleccions. Les enquestes alimenten una dependència que s’apaivaga en llargues nits electorals, per a retornar-los a l’abstinència i a la realitat quan, al matí següent, els dits de la ma confirmen que no queda altra que posar-se a negociar. El bipartidisme ha rematat sembla ser la cultura del compromís i del diàleg polític, la capacitat de centrar-se en els programes per deixar de banda la pura lògica de la política com a lluita de poder. Tampoc la concupiscència de Ciutadans, en aquestes alçades amb dos casaments i un funeral (UPD) a les seves esquenes en menys d’un any, ha millorat les coses. El seu paper sembla ser el de reforçar la lògica de sempre, ja sigui com a partit frontissa , ja sigui com partit viagra, sense cap altra missió que la de mantenir en alt els picats estandards dels dos baluarts històrics de la nostra eterna restauració.

Escrivia Inés Arrimadas un emotiu article sobre ‘La Catalunya en la que vaig escollir viure’, un títol que no deixa de resultar xocant per a tots aquells que som conscients que no vivim en el país que vam escollir, perquè tot i la corrupció i la gangrena democràtica, Ciutadans no permet passar pàgina. L’aritmètica parlamentària dona per això i per un canvi en profunditat que comenci per posar fi a la impunitat i defineixi els fonaments d’una nova cultura institucional. S’entén que és més senzill somniar amb un matrimoni feliç i amb un lloc on el temps passi cadenciós sense pensar i on el dolor sigui fugaç... Aquesta és l’utopia de la política espanyola que tot i així, requereix de compromisos profunds, reals i immediats. Abans que intentar un nou canvi de parella, més li valdria a en Rivera recordar que, com deia la cançó de Gabinete Caligari... ‘L’oblit de l’amor es cura en solitud, es cura en solitud...’