Goldman Barroso

La vida sembla feta d’estampes, unes més reveladores que d’altres. En la llarga trajectòria vital que ha portat en Durao Barroso de la militància al Moviment Reorganitzatiu del Partit del Proletariat, de orientació maoista, a la presidència no executiva del banc Goldman Sachs al Regne Unit, hi ha un moment que resulta especialment aclaridor. Te lloc els dies posteriors al 25 d’abril de 1974 a Lisboa, en plena Revolució dels Clavells. El futur President de la Comissió Europea, en aquell moment vinculat estretament a la Federació d’Estudiants Marxistes Leninistes, aprofita l’agitació per apoderar-se, davant de la facultat de dret, d’un camió carregat amb mobles universitaris. Sense pensar-s’ho dues vegades s’ho porta cap a les oficines del PCPT/MRPP, amb la previsible i sens dubte generosa intenció de socórrer el més que probable dèficit en el inventari de la seu central. Tanmateix el que es troba és l’aspra i agra reacció del líder del partit, Arnaldo Matos, que el commina a emprendre el camí de tornada per retornar el camió al lloc on se l’ha trobat.

Poc podem esbrinar avui sobre el pas d’en Durao Barroso per l’esquerra portuguesa, al marge d’aquesta anècdota i d’alguna curiosa filmació. Sembla però evident que el seu sentit de l’oportunitat no trobà l’esperada complicitat entre els i les camarades, i explica potser perquè, uns pocs anys després, es decidí pel partit ‘taronja’ portuguès, el conservador i mal anomenat Partit Social Demòcrata, deixant de banda la seva aventura maoista. Quan 40 anys més tard, el 2014, el nostre home recull el Premi Europeu Carles V al Monestir de Yuste, dona una altra pista que potser no reveli la seva divisa vital, però sí ajuda a entendre allò pragmàtic d’un caràcter, forjat per la prosperitat. La suposada cita de Cervantes que utilitza per a descriure la naturalesa indòmita del projecte Europeu diu així: “Qui s’ensopega i no cau, avença camí”. És aquí on potser podem entendre allò del camió i fins i tot l’esporàdica afinitat amb els ‘meninos rabinos’ com es coneixia el 1974 els militants del MRPP, que queden així relegats al paper de pedres en el camí d’aquell que, com diu la cançó, sense arribar primer, va saber arribar.

Per a qui no sigui molt amic dels eufemismes, sembla evident que la naturalesa que s’amaga darrera d’aquestes estampes vitals de l’home que dirigí al llarg de 10 anys els destins de la Comissió Europea, és la d’un oportunisme manifest. Una actitud que demana una certa ambigüitat, com quan llançà la seva famosa cita del ‘país del tanga’, referint-se a la precària situació de l’economia portuguesa, en tapall, per, a continuació, no fer el que calia per vestir el país, sinó per arrancar-li fins i tot aquell darrer drap amb tal d’entregar-s’ho al Fons Monetari Internacional. O quan convidà Blush, Blair i Aznar a les Açores un any després, per recolzar, en contra del criteri de la ciutadania portuguesa, la guerra al Iraq, i declarar, quatre anys després, que havia estat víctima d’un engany. Poc es pot dir del pas grisós d’en Barroso per la Comissió Europea, al marge de que ha estat probablement el pitjor President fins a la data, responsable d’un model de governança i d’austeritat que ha condemnat a la construcció europea a lluitar per a no sucumbir entre tant d’euroescepticisme, de populisme i de mediocritat.

Sí se li ha de reconèixer però a en Barroso allò de ‘geni i figura, fins a la sepultura’. En el seu darrer viatge oficial com a President de la Comissió, el nostre home visità Londres per a criticar amb duresa les vel•leïtats euroescèptiques d’en Cameron i companyia. 20 mesos més tard, sabem que es farà d’or alimentant el trànsit d’influències a l’hora de defensar els interessos de Goldman Sachs en la sortida del Regne Unit de la UE. La baixesa moral de Barroso no és, per desgràcia, cap novetat ni tampoc comporta cap excepció. Passats els 18 mesos ‘d’abstinència’, l’ex comissari de comerç, Karel TTIP de Gucht ha fitxat pel gegant Arcelor MIttal, mentre l’anterior responsable de l’agenda digital, Neelie Kroes, s’ha decantat directament per Uber. El desprestigi que comporta la vocació per la porta giratòria d’alguns màxims representants de la Comissió Europea ni tan sols és aliena a la dinàmica de clientelisme que sovint s’hi troba també en la política estatal, autonòmica o fins i tot municipal. El resultat és el desprestigi de la política que tant interessa a les grans corporacions i un fenomen de pandèmia democràtica que, ara per ara, no es resol en cap tipus d’iniciativa política, sinó en més impotència i desafecció.