Si em deixes escollir, em quedo amb Corbyn

Que disculpin els agres polemistes i addictes a l’anàlisi umbilical, si la mirada de qui subscriu no es vol detenir en els resultats electorals de Galícia o Euskadi i prefereix ampliar l’horitzó més enllà del mar Cantàbric, per portar-ho fins l’estuari del riu Mersey. Allà, en la ciutat roja de Liverpool, es confirmava aquest cap de setmana el lideratge moral i polític de Jeremy Corbyn al davant del partit laborista britànic. Quedaven posats així en evidència els 172 diputats que, en un cop de ma singular i tèrbol, s’aprofitaren de la ressaca del referèndum del brèxit per a promoure una moció de censura. Es confirmava de pas, el recolzament majoritari de les bases al lideratge d’un polític que ha fet de la voluntat de superar els despropòsits i capitulacions que caracteritzaren el dictat de la tercera via al laborisme britànic, la seva principal senya d’identitat. Per entendre fons i forma d’aquesta victòria, res millor que el manifest publicat pel think tank laborista ‘Institute of Employment Rights’, sota el títol ‘Un Manifest per la legislació laboral: Cap a una revisió complerta dels drets laborals’, propera a l’equip d’en Corbyn, y que compta amb el suport del TUC i de grans centrals britàniques com Unison i Unite.

Els quinze experts que signen aquest suggerent text ofereixen al llarg dels seus 8 capítols i poc més de 50 pàgines, una anàlisi en profunditat dels dèficits estructurals de la política social i econòmica del Regne Unit al llarg dels darrers 35 anys. Aquesta època, que començà amb la victòria de Margaret Thatcher el 1979, i que inclou 13 anys de governs laboristes amb Blair i Brown, suposà una davallada profunda per a la classe treballadora britànica i l’empoderament d’una cultura patronal “poc democràtica, improductiva i indesitjable”. El resultat avui és un món del treball amb pèssimes condiciones laborals, poca productivitat i valor afegit i una precarietat rampant. En 35 anys la cobertura de la negociació col•lectiva es reduí del 80 al 20%, això és, menys de la tercera part de la mitja europea, mentre s’estenia l’abús de l’auto-ocupació, dels contractes temporals o de zero hores i del treball per agència, amb un augment de la pobresa laboral i de la desigualtat social. Però el manifest, més enllà d’identificar les causes, destaca per la seva vocació de proposta i la seva voluntat de canvi.

Si la devaluació de les condicions laborals no obeí a cap exigència del mercat, sinó a la voluntat explícita de degradar el marc laboral, la possibilitat d’intervenir en aquest, amb tal de recuperar-lo, comporta una oportunitat única per a revertir també la davallada social. En aquest sentit l’eix central d’acció és la recuperació de la negociació col•lectiva i amb ella el facilitar la millora de les condicions laborals. El model anglosaxó de negociació a nivell d’empresa, no permet superar el 35% de cobertura, pel que els experts d’IER proposen la promoció de la negociació sectorial que permet elevar els mínims i comprimir la redistribució salarial. Com defensa fins i tot el FMI, davant el cercle viciós que introdueixen els salaris baixos, amb menor consum, reducció de demanda i producció, atur, menor ingrés fiscal i inversió pública, s’ofereix un cercle ‘virtuós’ en el que la negociació col•lectiva augmenti salaris amb tal d’estimular la demanda, impulsar l’activitat econòmica, incrementar l’ocupació i amb ella la inversió pública, reduint a l’hora la despesa social.

Al mateix temps, la negociació sectorial permet desarmar la competència salarial a la baixa per promoure aquella que es basa en la millora de l’eficiència, de la productivitat, la inversió, la recerca i el desenvolupament. Recuperar aquesta pràctica arruïnada pel neoliberalisme en la seva obsessió per transferir riquesa del treball al capital, i de l’economia real a la financera, precisa d’elements i iniciatives que el ‘Manifest’ del IER descriu en detall i que abasta des de mecanismes estatals i tripartits, a fonament legislatius què, en consonància amb les lleis internacionals, garanteixin l’autonomia dels interlocutors socials, la qualitat dels contractes o el dret de vaga. El manifest pel dret laboral esdevé estimulant perquè posa un contrapunt, precisament des del Regne Unit, al programa imposat per la governança econòmica i que dilapida salaris, indústries i la cohesió social i territorial a nivell europeu, al preu d’una col•lecció de tòpics que responen en una part a prejudicis ideològics, i en l’altra a interessos corporatius.

La reflexió en el partit laborista britànic i les 25 propostes realitzades pel ‘Institute of Employment Rights’ mereixerien inspirar un debat obert també dins el socialisme europeu què ara, després de Portugal, te també en el Regne Unit un referent de com recuperar el pols democràtic i social, tornant a les pròpies essències. Amb independència dels resultats a Galícia i Euskadi, fins i tot el PSOE i especialment Pedro Sánchez, podrien agafar-se com exemple en Corbyn per continuar buscant el recolzament de les bases, sense por a haver-se d’enfrontar en aquest tràngol amb mòmies i barons. La centralitat del treball és un discurs que potser no resulti atractiu pels interessos financers de les multinacionals del IBEX, però és l’aposta més ferma per recuperar l’interès i el recolzament de la majoria social en el nostre estat.