Temeraris

Després del seu èxit editorial ‘Postdemocràcia’, Colin Crouch donà continuïtat a la seva reflexió en un nou llibre: ‘La sorprenent supervivència del neoliberalisme’. En ell analitza la corrent ideològica hegemònica que impera en aquest començament de segle i reflexiona sobre la seva evolució després de la gran recessió iniciada el 2008, especialment pel que fa la tensió central que recorre la seva estructura argumentativa; la qüestió de qui ha de ser més determinant per a l’economia; el mercat o les multinacionals. El text de Crouch explora amb agudesa les contradiccions inherents al neoliberalisme, recupera algunes cites interessants, com aquella de l’ex economista en cap del FMI, Simon Johnson, sorprenent-se davant el fet que el control exercit pel sector financer sobre el govern dels EEUU, sembli el d’un país en vies de desenvolupament, i planteja també algunes preguntes singulars com la següent: Com hem de solucionar els problemes morals que es deriven del fet que l’estat reconegui l’irresponsabilitat econòmica com un bé públic?

La qüestió dels bancs i empreses que son, sembla ser, massa grans per caure és, sens dubte, tan rellevant com la de la concentració imparable de la riquesa, la d’una democràcia esgotada o la d’una política que, portada al límit, ja no dona si no per l’esperpent i el cinisme. Un dels exemples més flagrants de la decadència política actual és, sens dubte, la presa de poder, parlamentària, que no democràtica, al Brasil. Després de nou mesos de desassossegant gestació, la recusació de Dilma Roussef ha donat a llum una d’aquelles dictadures de nou tall, que anuncien temps dolents per la democràcia al planeta. La presidenta brasilera ha estat condemnada per no acceptar el xantatge del corrupte ex president del congrés Eduardo Cunha, per un confús delicte de maquillatge dels comptes públics, però sobre tot per la situació econòmica, per la pèrdua de popularitat i per l’assertivitat dels mercats financers.

Convé que recordem que el cor ditiràmbic d’aquesta tragèdia política sens dubte ha estat el poder financer, que ha acompanyat cada nou avenç en aquest grotesc procés, amb una sonada aclamació per part de les bosses i mercats, fins a elevar a Michel Temer al poder, sense el pas preceptiu per les urnes i amb el menyspreu explícit de la població. Sembla evident que la seva desconnexió amb la ciutadania no suposa cap problema per un Home que s’entén com a ‘messies’ per l’economia. Tanmateix les polítiques que ha imposat fins ara, tenen ben poc de ‘divines’ i son més aviat un calc del programa neoliberal clàssic: ajust fiscal, precarització de l’ocupació i privatització de recursos públics. Tampoc el pla de govern referendat no pel poble brasiler, sinó pels mercats, no s’allunya del patró. La ‘Travessia Social’ que anuncia serà amb tota probabilitat un naufragi social i no pas un viatge iniciàtic.

El document de la Fundació del PMDB proposa que es ‘privatitzi tot el que sigui possible’ per a posar límit als ‘interessos especials’ i a la ‘transgressió i allò il•lícit’, que vindria a ser el interès públic. Però per si aquestes faules fessin lloc al dubte, el flamant President, consumat el cop parlamentari, no perdé temps en agafar l’avió cap a la Xina, amb tal de participar al G20 i començar a mercadejar d’immediat amb aeroports, ports i ferrocarrils. La captació d’inversors estrangers de ben segur que no es detindrà ni tan sols amb la petrolera Petrobras, els ‘privilegis’ de la qual com a operadora única dels rics jaciments del país, son faves comptades. El cultiu de la reciprocitat en la política comercial, la vocació per la iniciativa pública i l’orientació en la demanda interna del govern del PT, son així definitivament ajusticiats per part dels mercats financers.

Recorda Colin Crouch que el poder de les multinacionals es basa en dos fets: en la incapacitat dels governs nacionals d’influir l’economia global, i en el ‘regime shopping’, això és, la inversió estratègica del capital en aquells països que ofereixen un marc regulatori i fiscal propici. Que sovint aquesta estratègia prefereixi fer-se amb un país sencer que no pas orientar la inversió cap a l’un o l’altre, no es res de nou, especialment quan hi ha pel mig matèries primes i/o un fort capital públic. Davant mercat i multinacionals, Crouch situa l’Estat i la societat civil com aquells actors que poden contrarestar l’ofensiva del capital financer. En aquest sentit cal però que puguin intervenir entre ciutadania i poder els partits i els mitjans de comunicació social. Quan també aquests cauen sota el control del poder financer, la societat queda a disposició de la mediocritat i de la cobdícia insalubre dels ‘temeraris’.