Democràcia i Socialisme

En un article dedicat a Oskar Negt, Joachim Beerhorst oferia, fa ara dos anys, una suggerent reflexió al voltant de la relació entre socialisme i democràcia. Començava remuntant-se al imperatiu categòric de Kant, com a detonant filosòfic que inicià el debat sobre ‘l’emancipació’ del individu en la modernitat. La intenció de Kant no era altra que donar un únic fonament a la dimensió moral de l’ésser humà, una única llei que fos capaç de regir el seu comportament, amb independència d’hipòtesis religioses i/o culturals. La seva ‘llei moral’ reclamava així l’autonomia de la ‘voluntat’ com a principi rector, i el dret de la persona a ser un fi en sí mateix i a no ser degradada, mitjançant la instrumentalització, en un mitjà al servei d’altres.

Aquesta proposició, heretera del racionalisme i de la il•lustració inspirà el marxisme, com a projecte orientat a trencar les cadenes que condemnen la societat a la servitud, destruir el bucle de la seva reproducció històrica, i alliberar l’ésser humà de ‘l’alienació’. El programa de l’esquerra centrà així el seu ideari en el ‘treball’, com a àmbit en el que es realitza ‘l’autonomia’ de l’individu. La disputa del conflicte capital/treball es mantingué com a fil conductor de la ideologia del progrés, de la justícia i la transformació social, fins que el seu principal actor ‘polític’, el socialisme, cedí a les pressions i substituí la centralitat del treball com a motor de ‘l’emancipació’ humana, per una nova centralitat, la del ‘mercat’.

Fa mal veure com avui, a banda de l’enfonsament del socialisme sota el pes de les seves pròpies contradiccions, tampoc la nova esquerra aconsegueix recuperar la centralitat del treball en el seu discurs i en la seva estratègia política. De vegades sembla que hi ha qui creu que el treball té un paper conjuntural i històric, una mena de parèntesi entre una i altra revolució tecnològica, i no un caràcter estructural i irrenunciable, com a àmbit de producció, gestió i realització de l’emancipació i de la identitat de la persona (Negt). Sense aquest fonament, l’esquerra no podrà revertir la situació actual de paràlisi política, i encara menys en un context d’ofensiva neoliberal global que tan de prop experimentem en el nostre estat.

No hi ha dubte que a Mariano Rajoy el imperatiu categòric li rellisca: Per no tenir capacitat ni voluntat d’entendre-ho, i perquè, en allò ideològic està més a prop de l’edat mitja, que de la il•lustració. Tanmateix s’ha de reconèixer que ha situat l’anulació de la voluntat de la ciutadania com un element central del seu programa polític. I ho ha fet a tres nivells. En el plànol individual, ha atacat frontalment l’autonomia ‘laboral’, mitjançant la precarització estratègica de l’ocupació, ha estès la incertesa, a través de la depreciació de la renda indirecta, i ha coaccionat l’emancipació personal, mitjançant un atac frontal al model educatiu i de formació (professional, continua, ocupacional).

En el plànol polític, el que hauria de ser l’àmbit col•lectiu de transformació social per excel•lència, la democràcia, s’ha devaluat estratègicament fins a convertir-la en un instrument al servei de la reproducció dels interessos de l’oligarquia. Aquest objectiu s’ha assolit per dues vies. Per un costat s’ha potenciat el descrèdit de la política i de la democràcia mitjançant la corrupció i el clientelisme. Per l’altra s’ha degradat la cultura política desactivant tot el que tenia d’espai de dignitat i vocació pública, fins a convertir-la en un trist i miserable espectacle de lluita intestina pel poder.

Finalment, en la seva dimensió social i comunicativa, la desarticulació de l’emancipació individual ha funcionat també per dues vies. En primer lloc, en l’àmbit tecnològic, allò virtual i lúdic ha potenciat un individualisme ja fortament estimulat en el marc de la cultura de consum. En segon lloc, el control sobre la comunicació social s’ha monopolitzat a través de la concentració corporativa, amb l’actualitat convertida en un ciclop al servei dels interessos del capital, i mitjançant l’anulació de la capacitat crítica de les persones no donant elements per a la reflexió, sinó servint opinions i passions prefabricades.

Aquests tres àmbits d’intervenció sobre ‘l’autonomia de la voluntat’ han comportat l’extensió d’un sentiment d’impotència, de desmoralització pública, que per mitjà de la indolència, de la indiferència i de l’apatia promouen la inhibició política. Fer front a aquesta situació reclama recuperar la centralitat del treball com a element articulador del progrés i de la riquesa social, i també el sanejament democràtic de la política com a espai de transformació de la realitat. Tombar el saltamartí de l’obscenitat política a l’estat avui, exigeix així reivindicar l’emancipació i el treball com a fonaments irrenunciables de la construcció del projecte social. En aquest sentit convé entendre que socialdemocràcia no és la suma de democràcia i socialisme, sinó el fruit de la seva dependència mútua.