dimarts, 25 d’octubre del 2016

Futur

Diu Woody Allen que “m’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida”. I no li falta raó. Si bé és cert que en la línia lògica, la de la causalitat, el passat marca el present, i el present decideix el futur, no ho és menys que el present influeix en el passat, mitjançant la interpretació de la història, pròpia o col•lectiva, i el futur, tot i no estar definit, incideix en el present a través de l’actitud i de l’expectativa, ja sigui d’incertesa, apatia o esperança. Així el present, com a vèrtex d’acció, determina el nostre futur, però a l’hora, pateix de la idea o sospita que tenim del nostre avenir.

Preparar el futur, això és, aquell espai que és permeable a la fortuna i a la fatalitat, marca el present de formes molt diverses. La propietat és, en certa mesura, fruit del futur. Una manera de crear-se una certa seguretat, és la d’adscriure’s un bé, un patrimoni, que romangui vinculat, de manera inalterable a la persona, més enllà del present. Si ho pensem bé, i tenim en compte el caràcter infinit del temps, resulta quelcom pretensiós el voler-se atorgar el dret a perpetuïtat sobre un espai, però aquesta s’ha convertit, al mateix temps, en una manera òptima d’influir en les relacions amb d’altres persones, i fins i tot ‘d’apropiar-se’ d’elles.

La propietat pot ser física, però també de bens immaterials, mitjançant l’acumulació de diners, de l’estalvi, i també pot ser, a l’hora, individual o col•lectiva (familiar...). Una altra forma de generar certesa per al futur és mitjançant el dret, que no és una propietat en sí mateixa, sinó una garantia per a l’acció i per a poder-se assegurar uns mínims existencials. Així el dret a l’habitatge, a ‘educació, a la sanitat i a un treball que faci possible la subsistència, faria innecessària la propietat, que tanmateix, coexisteix amb el dret en una tensió permanent.

Finalment, com a equilibri entre propietat i dret, es creà la previsió social, que fou l’acord al que arribaren capital i treball, amb tal de garantir la pau social mitjançant la generació d’una certa certesa col•lectiva en relació al futur. El problema aparegué quan amb el neoliberalisme, a la cobdícia i l’apetit sobre el capital acumulat com a ‘propietat’ col•lectiva (això és, el fons de pensions), se li van ajuntar les ganes de menjar, això és, la voluntat d’introduir amb forç la inseguretat en la societat, amb tal de fer més volubles i mudables a les persones i poder exercir així més influència i control sobre elles.

El Partit Popular s’ha dedicat en cos i ànima a aplicar el receptari neoliberal, no tan sols exhaurint el fons de reserva de les pensions, dels gairebé 67 mil milions que es va trobar el 2011, als 25 mil actuals, sinó també en altres dos fronts. En primer lloc, i tot i presentar-se sempre com heroic defensor de la Constitució, s’ha de dir d’una vegada que el partit d’en Rajoy és probablement el partit més anticonstitucional de la història de la democràcia, per la vulneració permanent mitjançant les seves polítiques, de drets fonamentals com l’ocupació o l’habitatge (articles 35 i 47), per no parlar del dret a l’educació o a la sanitat.

En la mateixa mesura en que ha diluït aquests drets que donen certesa i seguretat a la ciutadania, el PP s’ha dedicat a més a arruïnar un altre element central per a la previsió personal i col•lectiva (per la cotització); l’ocupació de qualitat. La reforma laboral introduïda el 2012 amb la seva ofensiva a la contractació indefinida i a la negociació col•lectiva, introduí la precarietat en el present (amb salaris de misèria), i la projectà a l’hora al futur, fent que sigui insostenible el sistema de pensions. Ara, el fet de complementar baixes pensions amb ocupació, solució introduïda el 2013 i que ara Bañez sembla voler ampliar, culmina així una estratègia que no es pot entendre, sinó com un greuge generacional.

Probablement aquest sigui l’element més pervers de les polítiques del PP. El pressionar l’escassa oferta d’ocupació per a joves (50% de desocupació), ampliant la demanda per part dels pensionistes, genera una competència entre generacions que aprofundeix l’escletxa en la solidaritat i la cohesió intergeneracional. Sens dubte és aquesta la millor manera de fer inviable o imprevisible el futur immediat. Deia Willy Brandt que el futur no serà dominat per aquells que estan atrapats pel passat. Ja ens agradaria que tingués raó, però si fos així, seria tot i l’estratègia del Partit Popular i d’aquells/es que el recolzen en primera o en segona votació.