Política o mercat

L’espectacle que està donant el socialisme espanyol és més propi del circ romà què d’un partit amb més de 100 anys d’història. La lluita de poder entre Sánchez i Díaz te poc o res a veure amb un debat ideològic on, malgrat tot, les coincidències serien àmplies, i sí molt amb una interpretació de l’oportunitat política, amb un fil conductor també anàleg: la pura ambició personal. Si no fos tan recent l’operació de Sánchez amb Ciutadans, no hi hagués evidència de la seva predisposició a diluir les propostes socialistes al dictat de la patronal, s’hi podria interpretar el pols com una lluita entre, per una banda la voluntat de renovar discurs i estratègia, i per l’altra, el immobilisme de l’aparell, li diguem burocràcia o establishment, que és el que representa Diaz de manera tan contundent.

El punt de sensatesa el posava aquesta setmana Joaquim Borrell, recordant que serà inevitable crear un consens ferm i durador en el socialisme, al voltant de la relació que es vulgui establir amb la nova esquerra que avui representa Podem. Pensar que el PSOE pugui recuperar aquest espai polític amb la facilitat amb la que el PP, tot i la corrupció, sembla recuperar el dels/les electors/es taronja, seria ingenu. Per un costat la tendència a la fragmentació sempre ha estat superior dins l’esquerra que dins la dreta, i, per l’altra, el declivi del socialisme espanyol es correspon amb aquell que és endèmic a escala europea. La vocació més de gestió que de govern, adaptant la línia política al dictat de mercats i interessos corporatius, la manca d’iniciativa pròpia, d’una voluntat efectiva de transformació i de progrés social, han estès dins l’electorat socialista una profunda astènia a tota Europa.

No hi ha dubte que és difícil i arriscat voler establir en quin moment començà aquest declivi. Un referent esclaridor sigui potser el de la socialdemocràcia alemanya, i la seva revisió, al llarg de les darreres dècades, de l’equilibri entre estat i mercat. En resposta a l’ordoliberalisme i l’economia social de mercat que inspirà la cristià democràcia alemanya i líders com Ludwig Erhard, el SPD esmenà el seu propi curs en el congrés de Bad Godesberg, el 1959. Potser la divisa que millor resumeix el consens forjat en aquell moment en el barri diplomàtic a la vora del Rin, sigui la famosa màxima del que, anys després, seria ministre d’economia amb Willy Brandt, Karl Schiller. El seu ‘Tant mercat com sigui possible, tant estat com sigui necessari’ es convertí en el referent del socialisme europeu, com a mínim fins la irrupció de la tercera via.

Pels que desconfiem de la claredat i distinció cartesianes i entenem la vida, i amb ella la societat i la política com un flux imparable de raons a mitges i de veritats diverses, no hi ha màxima que no convidi a ser qüestionada. En aquest cas el dubte rau en quin hauria de ser el fonament que justifiqués posar per davant el mercat a l’estat. Des de l’òptica del socialisme històric (com a mínim fins a 1959) hagués estat més just plantejar-ho en els següents termes: ‘Tant estat como sigui possible, tant mercat com sigui necessari’. Per la mateixa raó, al famós quadrat màgic plantejat per Schiller i que situa 4 objectius per l’acció de govern; ocupació, equilibri comercial, estabilitat en els preus i creixement constant, li mancaria una cinquena vèrtex dedicat a la redistribució de la riquesa i a la cohesió social.

No hi ha dubte que el canceller Brandt, com més tard Schmidt, Mitterand o González, encarnen l’època d’esplendor de la socialdemocràcia que, tot i així, es rendí massa aviat a l’ofensiva del neoliberalisme, davant la què, com era de preveure, demostrà esta desarmada en allò moral i en allò polític. Les rebaixes ideològiques, aquest estat al servei del mercat tan proper a l’ordoliberalisme, condemnà l’espai natural de la socialdemocràcia, i l’empentà a buscar refugi cada vegada més a prop del liberalisme amb preocupació social, que tanta tolerància ha demostrat davant la precarització, la privatització i la liberalització.

L’emergència de la nova esquerra no fa sinó corroborar fins a quin punt és inevitable recuperar el debat de les idees al socialisme. Ni Sánchez ni Díaz estan preparats ni interessats en afrontar aquest repte, perquè la seva obsessió és la d’assegurar-se el poder dins l’aparell socialista. Tanmateix sense un debat en profunditat i una revisió de la seva posició ideològica, el PSOE no te altre futur que la nostàlgia permanent, alternativa que sembla ser inspira en Felipe González. Per fer viable el projecte cal un debat que situï amb claredat el partit al nou mapa polític i calen aliances que son ja inevitables pel canvi. L’estratègia de forçar la inestabilitat orgànica per donar carta blanca al Partit Popular, reconstruint el socialisme des d’una oposició simbòlica, és un engany a la militància i a l’electorat. La prioritat ara és un congrés i obrir el full de ruta a la societat, més enllà dels interessos espuris dels sospitosos habituals.