Afany de notorietat

No m’hagués volgut trobar en la pell del diputat Miguel Ángel Heredia (PSOE) quan aquest, interpel•lat per Gabriel Rufián, pretengué ensenyar al portaveu d’ERC a la pantalla del seu telèfon mòbil, la prova gràfica del us que aquest hauria fet del seu cotxe oficial. Que t’enxampin en una mentida és lamentable. Que l’hagis pronunciat des de la tribuna del congrés és encara pitjor. Però l’excusa amb la que Heredia suposadament intentà justificar-se, el ‘tal faràs, tal trobaràs’ és, sens dubte, la part més miserable de l’anècdota. Denota la devaluació ètica i estètica de la seu parlamentària a la condició de taverna o de pati de col•legi.

Tampoc el discurs d’en Rufián a la investidura de Rajoy, motiu adduït per Heredia per la seva roïna tergiversació, es pot considerar aliena a la degradació generalitzada del debat polític. Sense entrar en la mentida explícita, les seves paraules desplegaren un mostrari de retòrica ximple, de sensacionalisme i d’incoherència (al recolzar ERC el PDC en JxSi, i venir el PSC de votar contra el PP), que no introdueix cap matís davant la permanent irritació que infesta la cambra baixa a Madrid. Sembla que això és correspon amb un enviliment generalitzat, global, que respon a un sotsobre de l’opinió pública i a una deriva de la comunicació social.

La digitalització ha suposat un canvi substancial en l’equilibri entre poders, i, de manera destacada, entre el polític, i el de la comunicació. Per una banda la pèrdua de recursos per la dificultat per ‘monetitzar’ els ingressos per publicitat i per la venda de continguts ha portat a una forta concentració de capital als mitjans. Les reduccions de plantilla han instal•lat una precarietat professional que s’ha traduït en baixa qualitat, autocensura i una tendència generalitzada al groc. A l’hora i no tan sols a Turquia, Polònia, sinó també a Madrid, es fa palès un fort assetjament polític a les fonts i al periodisme d’investigació.

Però al marge de la pèrdua de qualitat i de llibertat, i, finalment, de credibilitat periodística, la digitalització ha suposat un canvi profund en els hàbits de consum i de producció de la informació. Avui 2 de cada 3 adults als EEUU s’informen mitjançant les xarxes socials. El debat públic no el controlen ja les grans capçaleres que havien de protegir la seva reputació, sinó alquimistes de l’algoritme que no saben de deontologies i que viuen d’organitzar al públic en funció de suposades afinitats. Avui un es protegeix en el seu cercle, sigui d’amistat o d’interessos i consumeix el que vol escoltar, sense veure’s abocat a un debat més ampli.

Quan aquest arriba, el que te lloc és una lluita escenificada entre opinions contràries i presentades gairebé sempre en forma de conflicte. La facilitat amb la que un gran nombre de periodistes muden en líders d’opinió, consolida una depreciació de ‘l’objectivitat’ i de la ‘neutralitat’ i pronuncia encara més el maniqueisme imperant. Si l’arbitrarietat i el subjectivisme dilapiden la credibilitat de la professió, la parcel•lació de l’opinió pública, la seva divisió en partides, faccions, nòduls o comunitats, suposa una privatització que grava amb força l’espai democràtic en el que fins ara s’articulava l’opinió pública.

Al preu d’una major individualització s’ha perdut el periodisme com a actor irrenunciable a l’hora d’actuar com a contrapoder davant la política, i posar-li uns certs límits. Per això avui tenim la sensació que la retòrica es desborda i que, amb l’excés, arrossega darrera seu una hostilitat que envileix a la societat. Si una cara del populisme és la de la precarització i de la incertesa induïdes per la marginació de la funció social del treball, l’altra és la d’una visceralitat en el discurs i en la narrativa imperant que no te cap altre fi que el d’emfatitzar i fracturar, per a facilitar un major control social.

Amb la concentració de mitjans i la revolució digital l’opinió pública pateix avui de la desactivació d’un dels seus principals motors. Un mon sense periodisme independent és un món sense qualitat política. Per això avui s’ha de promoure amb la nostra lectura a qui, des de la deontologia, encara s’atreveix a construir una actualitat inclusiva i fer front a aquells/es que es deixen portar per l’excentricitat, pel sensacionalisme i pel seu propi afany de notorietat.