Magnètics

La notícia saltava aquesta setmana. Paul Magnette, el Ministre President de Valònia, vetava l’acord comercial i econòmic entre la UE i el Canadà (CETA). Si alguns mitjans posaven el crit al cel i s’estripaven la camisa davant una nova demostració del ‘impossible’ govern d’Europa, d’altres no volien desaprofitar l’oportunitat, tot i les lleialtats degudes, per construir un d’aquests mites peribles que tant agraden als lectors. Magnette, un orador fulgent, professor universitari carismàtic i socialista de fortes conviccions, era presentat com ‘Magnettix’, cap del últim poble gal, una coriàcia màquina de guerra al servei de la democràcia i d’una construcció europea feta a la mesura de la ciutadania.

Tanmateix aquest irredent való (així la premsa), autor el 2015 d’un llibre publicat sota l’esperançat títol ‘L’esquerra no morirà mai’, difícilment podia resistir-se a la pressió política i al rodet institucional de l’Europa de les multinacionals. Després d’aconseguir que es posposés la signatura fins diumenge i de plantejar algunes exigències importants per la ratificació del CETA, com aquella demanda llargament plantejada per la ciutadania, de que la Cort de Justícia Europea es pronunciï sobre els mecanisme de mediació de conflictes (ICS), Paul Magnette va haver de plegar veles i posar rumb de tornada al seu Charleroi.

La signatura preliminar del CETA és una pèssima notícia per una Europa que es devalua així una mica més en allò democràtic i en allò social. Com s’encarregava d’assenyalar la Tufts University el passat setembre, l’acord de nova generació amb Canadà, si es ratifica, comportarà més atur, més desigualtat i una pèrdua significativa de cohesió i de benestar social. Les projeccions utilitzades per la Comissió en base a un model que pressuposa una tendència a la plena ocupació que desmenteixen tant la realitat, com qualsevol previsió assenyada sobre l’horitzó de la digitalització, no fa sinó posar en evidència la seva política comercial.

Una de les línies argumentals de la comissària de comerç Mallström ha estat la de que la lluita contra el TTIP amagava un cert antiamericanisme. En aquest sentit s’ha volgut objectar què, amb respecte als EEUU, Canadà presenta una major proximitat històrica, un model social i econòmic més proper i que el CETA seria així un tractat ‘light’. No és cert. El CETA és cosí germà del TTIP. Tots dos son tractats de nova generació i per tant son molt similars. Però a més la resistència de la ciutadania europea davant el TTIP, el CETA o el TISA no és de caràcter sociocultural o antiamericà, sinó que es basa en tres raons de pes.

En primer lloc els tractats de nova generació superen l’àmbit comercial i tenen una evident vocació normativa que xoca amb la sobirania legislativa i judicial. Però a més, el Tractat de Lisboa atorga competències a la Comissió, que vulneren la transparència i legitimitat democràtica que requereixen aquest tipus de negociacions. Finalment, la governança econòmica, un altre puntal de la devaluació i el descrèdit del projecte europeu, ha minvat la confiança dels/les ciutadans/es europeus i, a l’hora, ha diluït una bona part del model social que ara podia donar seguretat davant un procés com el que introdueix el CETA.

No seran els lideratges els que canviïn les polítiques. Ni el vigorós Paul Magnette, ni tampoc l’intrèpid primer ministre canadenc Justin Trudeau, amb tota la seva intel•ligència i atractiu no podran canviar res, sinó tenen darrera seu la força de partits que estiguin connectats amb la ciutadania. En el cas d’Europa això requereix de partits que superin en les seves propostes i en la seva acció l’àmbit nacional. Si alguna cosa ha demostrat la campanya contra els tractats comercials és que el potencial d’Europa no resideix en l’iniciativa solitària de la Comissió, sinó en la cohesió i vitalitat de la ciutadania, quan aquesta reclama transparència i democràcia.

Cal un partit capaç de canalitzar aquesta força, perquè la principal senya d’identitat europea és la vocació crítica i la voluntat de transformació, i aquest potencial requereix d’un espai. Davant el magnetisme del lideratge (ho hem vist amb en Pedro Sánchez), puntual i passatger, s’han d’aglutinar forces per donar a llum una nova narrativa que comporti il•lusió i esperança i que ofereixi un horitzó en el que es puguin realitzar es valors que van inspirar el projecte europeu i què, de dia en dia, traeixen els egoismes corporatius i nacionals. Tan sols així podrà desplegar Europa tot el seu potencial, un camp gravitatori que doni solidesa i fonament moral.