dimarts, 15 de novembre del 2016

Mannequin Cat

Sovint els fenòmens virals reprodueixen amb esbalaïdora precisió el sentir del moment. Així el mannequin challenge, la fita mediàtica que congela a polítics, esportistes i estudiants en una instantània de la seva vida quotidiana, plasma amb fidelitat la paràlisis social i política com a actual senyal d’identitat. La incapacitat per a avançar en una o altre direcció, ja sigui per por, apatia o incertesa, col·lapsa i bloqueja la democràcia. És aquest el moment dels empats tècnics, dels ajornaments, del lideratge de personatges puerils i vanitosos com en Donald Trump, que pretenen tallar d’un sol cop el nus gordià que tenalla la realitat.

Però la perplexitat com a sentiment social dominant no tan sols s’ha instal·lat als EEUU, sinó que fa temps que congestiona també la vida pública en aquesta riba de l’Oceà. En el cas d’Europa es fa palés l’auge del populisme xenòfob que s’acarnissa en la feblesa d’un projecte comú que no ofereix cap altre argument que no sigui el del mal menor. A l’estat, el desconcert el sembra l’inèrcia imparable d’un règim polític corrupte i prepotent, mentre que a Catalunya la paradoxa permanent la introdueix el discurs de les essències, que distorsiona els debats i polaritza profundament a la societat.

És aquesta una època de profundes escletxes, de desconfiances i enfrontaments sanguinis, de maniqueísmes i d’esquinçaments en el teixit social. Tanmateix, la divisio que es promou i que preval, no és una condició natural, sinó que és una condició induïda, l’aplicació curosa d’una fòrmula magistral que desarma la democràcia i impedeix que s’articulin les majories que podrien evitar el control econòmic i social. En la lecció inaugural de la Fundació Josep Irla fa ben poc l’epidemiòleg social Richard Wilkinson parlava de ‘Desigualtats, benestar i democràcia’ i de com una major igualtat social ens faria més (o potser massa) forts.

Tot i així la presentació de l’autor de ‘The Spirit Level’ i les conclusions ometien una part central del seu discurs. Es presentava la ‘epidèmia social’ que corroeix l’autoestima i contagia l’ansietat i la depressió, com si es tractés d’un cataclisme natural, ometent l’anàlisi de Wilkinson sobre els seus orígens. Invocant el que és ja l’argument recurrent de qui governa Catalunya, les causes de la crisi social es presenten com una circumstància de naturalesa exògena; crisi global i govern central, i la Generalitat queda així lliure de tota responsabilitat. O no es tenen les competències necessàries, o les que es tenen no serveixen de res.

Tanmateix s’ho valdria escoltar o llegir a l’epidemiòleg britànic sense filtres de caire ideològic. L’origen de la malaltia està en la pressió institucional i corporativa sobre el món laboral, en el declivi induit del treball organitzat, del sindicalisme, que promou el que és un element central per garantir la igualtat: una democràcia econòmica real. Per aquesta raó és una prioritat la democràcia institucional i el dret al referèndum, però ho és també i en la mateixa mesura, la democràcia a l’empresa, la promoció de la negociació col·lectiva sectorial, el dret de vaga o la protecció i les garanties davant la persecució sindical.

L’epidèmia catalana te xifres. Les 600.000 persones que no tenen feina, de les que 7 de cada 10 no reben cap prestació social, o el 30% del joves que viuen per sota del llindar de la pobresa, marquen el nivell de la ‘temperatura’ social. El ‘no’ a una recaudació més forta mitjançant el impost de successions (500 milions per sota de la recaudació del 2008) o una intervenció en el tram autonòmic del IRPF amb tal de disposar de més ingressos per a inversió social (educació, formació, sanitat, dependència...), mostren fins a quin punt la prioritat del goven no és cap altre que mantenir el status quo d’un pocs al preu d’una major desigualtat.

Les votacions en les que han coincidit darrerament Junts x Si i el PP evidencien amb claredat que en allò que li convé, l’establishment s’alinea al marge de banderes i de diferències suposadament irreconciliables. Això demostra fins a quin punt la divisió és postissa i no pretén sinó desarmar la societat mitjançant un conflicte simbòlic. El resultat és el Mannequin Cat, el bloqueig social de Catalunya mitjançant el xantage moral i polític. Aquest dissabte tindrem l’oportunitat de sacsejar una mica aquest maniquí per a reclamar uns pressupostos més justos i socials.

Leonard Cohen suspirava en una de les seves darreres cançons que hi ha qui vol més foscor, però que som nosaltres els que matem la flama. És hora de posar llum, més llum.