Esquerra minvant

De ben segur que va existir una Esquerra en majúscules, però, mal que ens pesi hem de constatar, que avui dia, el debat polític de la transformació social s’emplaça a l’alçada de la històrica guerra entre Blefuscu i Liliput. Com potser algú recordarà, aquestes dues illes diminutes viuen el seu antagonisme amb intensitat al voltant d’una qüestió potser menor (no podia ser d’altra manera), però no per això menys conflictiva: Si els ous bullits s’han de cascar per la seva part més ampla o per la més estreta. Sense voler entrar en quin és avui l’ou de l’esquerra, sí sembla evident que ens manquen visionares què, com Colon, vulguin posar punt i final a tanta divisió i polèmica plantant l’ou sobre la taula.

I com hem pogut apreciar a França, ens hi va l’ànima. Que el 14% dels electors en les primàries del Partit dels Republicans hagin estat votants d’esquerra, fa palès fins a quin punt es dona per segur que la segona volta de les presidencials està reservada a la dreta i al Front Nacional. El caràcter mel•liflu d’en Hollande i la deriva lliberal del PSF, han abandonat el discurs social a Le Pen i han afavorit que el vot ‘moderat’ s’aglutini al voltant de la dreta francesa. Que els/les electors/es d’esquerra votin en les primàries de la dreta, pagant dos euros i subscrivint els seus principis polítics, és així una opció rocambolesca, però comprensible quan volen assegurar-se el mal menor, això és, el menys dolent dels candidats.

Per raó del fracàs d’en Sarkozy i de la seva infeliç estratègia de disputar-li la radicalitat al mateix Front Nacional, els dos contendents finalistes en la carrera per la candidatura presidencial son els ex primers ministres Juppé i Fillon. Si al primer, ara considerat l’opció més centrista, li va correspondre el trist honor de ser el líder polític francès més odiat per la seva reforma de les pensions, el segon aporta a l’embat de la segona volta el programa més neoliberal presentat a França des de la postguerra. Una breu visita a la seva pàgina web permet conèixer les seves prioritats, la primera de les quals liberalitzar l’economia, i esbrinar al mateix temps quines son les seves mesures estrella.

El que fos cap de govern francès entre 2007 i 2012 anuncia 100 mil milions de retallada en despesa pública, alleugerir en d’altres 40 mil milions les càrregues empresarials, destruir en cinc anys 500 mil llocs de treball públics, acabar amb la setmana de 35 hores i augmentar l’edat de jubilació als 65 anys. L’autor de ‘Vèncer el totalitarisme islàmic’ es situa en allò geopolític dins l’òrbita de Putin i Trump, i si en el passat s’oposà al matrimoni homosexual, avui diu que limitarà les teràpies de fertilitat a les parelles heterosexuals, excloent-hi mares solteres lesbianes. Davant aquest panorama no sorprèn que l’esquerra vulgui participar en les primàries de la dreta, ni que Le Pen li acabi per disputar a Fillon el paper de ‘moderada’.

La dinàmica a la que assistim aquests dies a França no és aliena a una tendència global en els països occidentals, i que no és altra que la desaparició de l’esquerra. Ho hem vist en Polònia i en Hongria, on ja no existeix, i també en les eleccions presidencials als EEUU, on al tram final, la disputa va estar entre conservadors (Clinton) i populistes xenòfobs (Trump). Deia Fidel que la política és la consagració de l’oportunisme dels que tenen mitjans i recursos, i si aquesta és la senyal d’identitat dels Clinton i dels Trump, dels Orban, Duda o Fillon, també ho és dels Valls i dels Hollande. La confluència en la defensa dels interessos corporatius i del estatus quo ha buidat la democràcia, donant ales al post-fascisme.

A l’hora, a l’esquerra, això és, l’opció ideològica que no es dona per vençuda ni satisfeta amb la realitat i que pretén transformar-la en el sentit d’una major cohesió i justícia social, el debat està perdut en disputes lil•liputenques i marcat pel pessimisme. A base de posar un ou en cada cistell, sembla que el vot de progrés s’hagi oblidat de covar els propis, que son tres. En primer lloc recuperar la pròpia identitat: defensant el model social, la legitimitat democràtica, la preeminència d’allò públic i la centralitat del treball. En segon lloc una aliança transversal; en l’àmbit polític, social i sindical. I, finalment, recuperar la vocació internacionalista i la defensa d’Europa com un baluard irrenunciable per a influir en una globalització amb rostre humà i social.