Populismes

La revista veterana ‘Foreign Affairs’ dedica el seu número de novembre/desembre a una qüestió que ha posat de rabiosa actualitat les eleccions als EEUU: el poder del populisme. La lluita entre Trump i Clinton es presenta per part dels experts com un torcebraç entre dues formes de fer política. La de l’establishment, això és, d’una tecnocràcia sense cap altra ambició que la de gestionar l’actualitat servint els interessos corporatius, però preservant a la ciutadania del paroxisme extrem, i el populisme, com a confrontació essencialista amb la burocràcia institucionalitzada des d’una defensa de suposats interessos populars.

Aquest debat no li és aliè tampoc a la Unió Europea. Cas Muddle defineix en el seu article el populisme com “una ideologia que separa la societat en dos grups homogenis i antagònics: La ‘gent pura’ i l’élite corrupta, i que defensa que la política hauria d’expressar la ‘voluntat general’ de la gent”. En un altre text dedicat als EEUU Michale Kazin distingeix entre dos populismes: Aquell que ataca a les élites i pretén defensar els interessos de la gent corrent sense fer cap diferència de raça (nacionalisme cívic) i un altre, el d’en Trump, on el concepte de ‘gent’ transmetria un matís ètnicament més restrictiu.

En l’àmbit europeu aquests dos populismes s’han volgut identificar amb un populisme de ‘dretes’ i un altre ‘d’esquerres’, que haurien germinat, en funció d’una lògica geopolítica, en el centre i en la perifèria europea. Aquests populismes haurien guanyat força davant el consens d’una élite política organitzada, sense fissures ideològiques, al voltant d’una agenda comuna: la de la integració europea i l’aplicació d’un ideari econòmic de caràcter neoliberal. El nou labour d’en Blair, i el nou centre de Schröder haurien encarnat l‘entrega de la socialdemocràcia a aquesta tecnocràcia d’àmbit supranacional marcada per un profund dèficit democràtic.

En el centre europeu, el populisme de ‘dretes’ s’oposaria no tant a les conseqüències del dictat de l’austeritat, com a la lliure circulació de bens i persones, i al model ‘multicultural’ de societat europea, davant el qual reclamaria la funció protectora en allò econòmic, polític i cultural de les fronteres territorials, especialment davant el perill de ‘socialització europea’ de la factura de la crisi. En la perifèria, el populisme ‘d’esquerres’ seria aquell que, davant el saldo de l’ofensiva neoliberal, amb retallades salarials, crisi d’ocupació i pèrdua de legitimitat democràtica, reclamaria la renacionalització del conflicte de classes

Sembla evident que l’equiparació del Front Nacional francès amb els plantejaments de Siriza o de Podemos no és sinó una instrumentalització de la crisi política en benefici de la política del ‘cordó sanitari’, o de la ‘gran coalició’. Aquesta lògica que pretén salvaguardar i donar legitimitat a la gestió tecnocràtica de la crisi davant la radicalitat democràtica dels uns (esquerra) i la viscelaritat populista dels altres (dreta), no fa sinó aprofundir la trampa dins la qual es troba atrapada Europa i que amb tant d’encert descriu Claus Offe en la seva darrera publicació ‘Europa dins la trampa’, que mereixeria ser traduïa amb caràcter d’urgència.

Aquesta trampa la descriu Offe com una situació insuportable per a tots aquells/es que es troben presoners, i que no poden donar ni un pas endavant (convergència social i política), ni tampoc enrere (sortida de l’Euro), perquè falten les forces i actors que podrien generar el consens necessari. La dinàmica entre populisme i tecnocràcia, entre els que propugnen la regressió nacional i aquells que volen seguir-se aprofitant de les mancances estructurals de l’arquitectura europea per ampliar el seu compte de resultats, resulta tan polaritzadora, que comporta un bloqueig permanent i una hipoteca a qualsevol solució intermèdia.

Tanmateix Europa precisa amb urgència d’una alternativa. Aquesta no vindrà dels partits que avui sacrifiquen el projecte comú al clientelisme i al corporativisme empresarial, ni tampoc als adeptes al fonamentalisme patriòtic dels Le Pen o els Orban. La solució per a Europa passa avui per una nova narrativa que remogui l’opinió pública europea i que ofereixi una sortida creïble que sacrifiqui el miratge de l’hegemonia i dels interessos estratègics a la sostenibilitat d’un model que es basi en la qualitat democràtica i en el compromís social. Avui això no ho faran possible ni els Clinton ni els Trump, sinó tan sols una nova esquerra europea.