114 dits

Bertrand Thibault dona en el seu recent llibre ‘La tercera guerra mundial és social’ una xifra que resulta especialment punyent. A Guangdong, una província del Sud de la Xina amb una forta producció tèxtil i de joguines, cada dia es mutilen 114 dits d’operaris/es. No hi ha dubte que les proporcions de la Xina son mastodòntiques, però si recordem que cada any, sense comptar malalties professionals, moren 100.000 xinesos/es per accidents laborals, i que aquesta xifra és, tot i respectar la proporció demogràfica, 10 vegades superior a l’espanyola, veurem que, com a mínim, hi ha 90 dits que se surten de l’estadística d’un país com el nostre.

Gràcies a la manca d’inversió, l’infrafinançament de la inspecció laboral, la desarticulació de la negociació col•lectiva i la precarització de l’ocupació mitjançant temporalitat i subcontractació, també aquí apreciem un repunt de la sinistralitat laboral. Les polítiques d’austeritat, amb els subsegüents sacrificis en drets, certeses i seguretats, són el preu que ens diuen hem de pagar per poder competir amb països com la Xina. El comerç s’ha convertit en l’argument redundant, en la vàlvula que introdueix pressió en el nostre sistema econòmic i polític, amb tal de justificar una minva permanent en els nostres drets i llibertats.

Tot i que no s’esmenti als mitjans, aquests dies s’està preparant el que podria arribar a ser una nova descàrrega de ‘competitivitat’. Quan el proper 11 de desembre es compleixin 15 anys de l’accés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el gegant asiàtic podria accedir de manera automàtica a l’estatut d’economia de mercat, el que impossibilitaria l’aplicació de legislació anti-dumping per part de la UE. Tot i que no ho sembli, Europa aplica en l’actualitat 81 mesures anti dumping i 13 anti subsidi a la Xina, que, de desaparèixer, podrien comportar una pèrdua de fins a un milió i mig de llocs de treball.

Son dades de l’Economic Policy Institute, un think tank dels EEUU, què, des de la seva fundació, el 1986, analitza críticament la política comercial i estudia amb especial èmfasi el seu impacte sobre els sous mitjans i baixos. La pèrdua del PIB europeu per l’obertura a la Xina, que l’EPI situa entre 114 i 228 mil milions, al final serà probablement menor La posició de la major part dels partits europeus és reticent a la concessió de l’estatus d’economia de mercat a la Xina i la liberalització comercial amb aquest país s’acabarà realitzant, sí, però de manera sigil•losa, sector a sector, responent a les circumstàncies i interessos dels lobbies pertinents.

L’EPI calcula que, els darrers 15 anys el dèficit comercial entre Brussel•les i Beijing s’ha quadruplicat, passant de 48.800 als 182.800 milions actuals. L’impacte de la competència deslleial d’un país que va mutar el comunisme en capitalisme d’estat, en les nostres economies i feines, ha estat el de la devaluació laboral i del model social europeu. Mitjançant l’intervenció estatal i gràcies a una política monetària implacable, Xina ha anat col•locant els seus excedents de producció al preu de forts desequilibris socials i ambientals al propi territori i de la destrucció de sectors sencers a nivell europeu.

El vincle entre la política comercial i la qualitat de vida i de treball no se li pot ocultar a la ciutadania. Ho hem vist amb el TTIP, el CETA o el TISA. Ho saben bé els líders que, com en el cas de Le Pen o Trump, l’han convertit en la clau de volta del seu discurs. A l’assenyalar el contuberni dels partits tradicionals amb les multinacionals a l’hora de devaluar els drets i les llibertats civils i laborals en nom del comerç i de la competitivitat, no han fet sinó donar sortida al sentiment de traïció i d’impotència davant l’establishment. La por, l’odi i la incertesa, ben manipulats, s’han convertit en combustible pel foc patri.

L’obscenitat de Trump què, no ho oblidem, presidirà el govern més ric del planeta, quan denuncia l’impacte dels tractats comercials en les classes treballadores, no coneix límits. Convindria recordar tot i així com, davant la denúncia de dumping comercial per part de qualsevol alternativa amb arrelament democràtic, ja fos sindical o política, molts mitjans, i especialment els gossets faldillers de l’oligarquia, s’han llançat sempre en tromba per a ridiculitzar les posicions crítiques amb una globalització purament mercantil i financera, per ràncies i suposadament poc realistes. Avui els assenyala no tan sols la demoscòpia europea, sinó els 114 dits que van a parar cada dia com a rebuig a les deixalles d’algun polígon industrial del Sud de la Xina.