Conte d'hivern

El dia dels innocents

I quan l’ancià pujà al turó, descobrí que de l’arbre ja tan sols penjava una fulla d’un blau intens. Tot i ser hivern, l’aspecte decrèpit del tronc i la fragilitat aparent de les branques el van fer dubtar per un instant si l’arbre estaria dormint, o si potser havia escollit el temps del fred i del gebre per abandonar-se al somni etern. Abraçant l’escorça amb les palmes de la mà, s’assegurà que allà no n’hi havia cap prova de vida, ni tampoc cap certesa que algun dia, allà es pogués entreteixir de nou una fi ordit de brots. Decepcionat, potser fins i tot inquiet, l’ancià emprengué el camí de tornada al palau de govern. Amb la imatge d’aquella única fulla fixada en la seva ment, convocà el consell, decidit a emprendre les reformes que el poble li portava reclamant tant de temps, i a les que tantes vegades s’havia oposat.

Europa no era llavors un regne ni un imperi, sinó una coalició d’estats que vivia en una lluita constant per establir un nou i precari equilibri entre les apetències i els humors dels seus governs. En el consell els acompanyava sempre el més destacat d’una estirp de comptables que s’havia erigit en guardiana de l’ensenya comuna, una moneda brillant com un sol, al voltant del qual, segons les seves ensenyances, es movia cadascun dels elements que conformaven aquella terra i, de pas, la resta de l’univers. Ningú va recollir les seves paraules exactes, i tot i que més d’un dels presents sospità al principi que la inspiració de l’ancià no podia sinó ser fruit d’un efluvi passatger, el cert és que en terminar el seu discurs, a la sala s’havia operat un notable canvi.

Si hi hagués una ciència forense de la història política, algú hauria de desenterrar els cadàvers dels banquers que van ser desnonats aquell dia per a investigar si la poca resistència que hi van oposar, es degué a una indigestió o potser a una sobtada indisposició. El cert és que un cop apartats del consell, esdevingué molt més senzill no tan sols fer provisió de valor per parlar amb franquesa del deteriorament que s’havia assolit, sinó també forjar les bases d’un nou consens. La veritat era que qui regnava era la depressió i la desconfiança. La manca de treball, la marginació dels més febles, la pèrdua de drets, havien fet condir la ràbia, la por i la incertesa, posant vent en les veles d’aquells que pretenien aixecar més tanques amb tal de protegir-se de la pobresa, sense més arguments que els de la rancúnia i de la pròpia força.

Era hora de recordar que la pau havia estat la principal conquesta d’aquell projecte. Aquesta pau es basava en la confiança dels habitants en uns drets que els feien iguals a tots/tes i els garantia el poder d’emancipar-se mitjançant el treball i el coneixement. Aquest era l’únic vèrtex en el qual s’articulava la identitat comuna, i per a tot el demés, els seus costums i hàbits, les seves cultures i llengües, el principi que regia era el de la subsidiarietat. Recuperar aquella senda volia dir estendre i reforçar aquells drets, també en aquelles zones remotes, de vegades inhòspites, on es concentrava massa la riquesa, i amb ella la xacra de la injustícia i de la manca de solidaritat. Millorar la situació de cada habitant d’aquelles terres, fins a crear unes condicions suficients per a tots/es, fou el puntal de l’estratègia

Des del moment en el que Europa es basà menys en la eixuta cosmogonia dels seus comptables, amb el seu or i els seus mercats, i buscà el seu fonament en els drets i les llibertats que reclamava la dignitat de la seva ciutadania, millorà fins i tot la seva relació amb la resta de l’orb. En comptes de condicionar als demés mitjançant dependències i deutes, imposà els mateixos criteris amb els que es regien els seus propis habitants, als tractes comercials amb el món. La salut de la seva economia, amb bons sous i una demanda sostinguda, permetia aquestes vel•leïtats fins el punt que Europa acabà essent el principal malson dels comptables de la resta del món.

Quan l’ancià, que amb tanta utopia havia arribat ja als 500 anys, morí després d’un hivern intens de govern, ho va fer amb el dubte de si tot allò, no hauria sigut potser més que un son: Tan efímer com el vol, curt i dubitatiu, d’una última fulla, abans de dipositar-se al terra.