La filosofia de Mèndez

En un món decadent convé fer més atenció als detectiu, o, com a mínim, a aquells que porten llibres a les butxaques. Un dels més destacats d’aquesta espècie, o, com a mínim, dels que trepitgen els barris baixos de Barcelona, és sens dubte l’inspector Méndez, el memorable personatge creat per González Ledesma que aporta al gènere una sòrdida visió social i, entre barretxa i conyac, molta filosofia amarga i un pessic d’història política. Així en la irregular però a estones esplèndida ‘Cinc dones i mitja’, en un moment de la trama, el policia raona amb un jove en els termes següents: “La gran labor del comunisme crec, fou aconseguir que milions de proletaris creguessin en el paradís del proletariat, tot i que aquest paradís no existís... I llavors el capitalisme va haver de donar quelcom a canvi, perquè com a mínim els milions i milions d’éssers humans deixessin de creure en el paradís que mai havien vist”.

El paradís inexistent de Méndez, això és, la Unió Soviètica, fou amb tota certesa una de les dues raons perquè a Europa fos possible construir un model social que redistribuí la riquesa generada amb el creixement després de la postguerra. L’altra fou el rastre de barbàrie i desolació que deixaren rere seu el feixisme i la Guerra Mundial. Sense aquest horror no s’hauria assolit el consens necessari per a intentar un reinici de la història humana des de la multilateralitat, assentant la convivència mundial en una sèrie de drets fonamentals i d’institucions internacionals com l’OIT, Nacions Unides, UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut. Sense ‘l‘amenaça latent’ d’un fals paradís i sense la memòria fresca de les atrocitats del totalitarisme, no hagués pogut triomfar tampoc el programa de la socialdemocràcia europea que va tenir així en el comunisme, allò que en l’argot de Méndez, ve a ser un ‘cooperador necessari’.

Quan aquest 25 de desembre es compleixin 25 anys de la dissolució definitiva de la Unió Soviètica i de la caiguda del teló d’acer que creuava Europa des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, al Adriàtic, es més que probable que ningú vulgui celebrar els fastos fúnebres. Si l’enfonsament de qualsevol imperi es sempre un procés luctuós, el de la potència que, juntament amb els EEUU va tenir en suspens el mon al llarg de quatre dècades, fou escabrós i lent: Des de la cimera a Malta entre Gorbachov y Busch, el 2 i 3 de desembre de 1989, on es donà per finalitzada la guerra freda, passant pel Tractat de Belavezha entre Rússia, Bielorrússia i Ucraïna, fins la dissolució definitiva del colós soviètic el dia de Nadal de 1991. Tot i així l’anhelat regal a la humanitat, benvingut, celebrat i sens dubte llargament esperat per tota sort de demòcrates, demostraria ser, a la llarga, un regal hipotecat.

El mateix any de la caiguda del mur, el 1989, un economista del Institut Peterson recollia en un breu document les 10 recomanacions polítiques de les màximes institucions que treballen des de Washington: el FMI, el Banc Mundial i el Departament del Tresor dels EEUU. El conegut com ‘Consens de Washington’ i el seu lema ‘estabilitza, privatitza, liberalitza’ es van imposar en poc temps sobre el consens de la postguerra. Amb ell caigué un llastra sobre el desenvolupament tan sols incipient d’un govern multilateral del món i també sobre el procés de construcció d’Europa. Si els inicis del projecte comú van estar marcats per una visió econòmica, però en sintonia amb el contracte social signat en la postguerra, a partir dels vuitanta la introducció de la Unió Monetària i l’arquitectura institucional de la governança econòmica reflectirien ja el nou consens neoliberal.

Amb la crisi financera, el 2008, per un instant es va estendre l’esperança d’un tercer consens global que permetés superar els riscos endèmics de la financiarització de l’economia. Però ni la gran recessió ni el canvi climàtic, ni tampoc els conflictes bèl•lics, la pobresa extrema o la tragèdia sense nom que origina i acompanya els fluxos migratoris han servit per a situar un nou paradigma global. La regla històrica sembla ser que la humanitat tan sols és capaç d’entrar en raó quan es troba al límit, i tot i que avui els límits s’estenen en tots els àmbits, semblen ser insuficients per a articular un nou consens. En el cas de la dreta s’entén perquè el culte al risc està en la seva naturalesa, en el cas de l’esquerra no. Ens convindria escoltar millor al vell policia que, després d’una calada profunda i viciosa afegeix: “M’espanta el capitalisme futur, perquè ja no necessita donar res a ningú, perquè les masses ja li deuen obediència per sempre. No tenint una altra alternativa, fins i tot acabaran per creure en ell, i en comptes de parlar de la dignitat del treball, tan sols parlaran de la dignitat dels subsidis”.