diumenge, 11 de desembre del 2016

Mercat i Temple

En la seva precària cosmogonia l’inefable Hayek subordinava la naturalesa ‘humana’ pròpia de les institucions polítiques ‘Taxis’, al ‘Cosmos’, això és, una força primigènia i universal que atribuïa al mercat. L’exigua filosofia del pare del neoliberalisme ha estat sovint refutada i no tan sols per la inexistència de mercats més enllà de l’àmbit de l’acció humana. Tanmateix, convé fixar l’ambició mítica que inspira l’ortodòxia econòmica imperant; el neoliberalisme, i la seva vocació dogmàtica. Si ha existit des de sempre una lluita entre humanisme i superstició, sembla què, en allò concernent a aquesta segona, el neoliberalisme ha desplaçat, pel que fa el imperi del proselitisme, el monopoli exercit fins ara per la religió.

Podríem dir que el mite del mercat (sense pecat concebut), ha destituït els sagrats llinatges demiúrgics i ha imposat la seva pròpia trinitat. En la litúrgia corporativa que governa avui el món se’ns presenta el mercat en el lloc del deu pare, el comerç en el del fill, i allà on abans figurava l’esperit sant, avui se’ns parla del flux incorpori, qual saba ancestral que mou el món i amb ell les fulles de càlcul, del capital financer. El mite del mercat no persegueix altre fi que el que persegueix la religió, això és, distreure l’atenció de les injustícies existents i evitar que es construeixi qualsevol alternativa davant una veritat presentada com absoluta, amb tal de protegir els interessos de la oligarquia.

Davant aquesta mentida gran i interessada convé recordar com avui els seus resultats més immediats son la pobresa, les guerres i l’espoli dels recursos primaris i ambientals del planeta. Davant la superstició del ‘No hi ha alternativa’, resulta evident que el Consens d’uns pocs (Washington), no perseguí altre finalitat que la d’afeblir i destruir aquell altre consens forjat després de la barbàrie il•limitada de la segona guerra mundial. Aquests dies celebrem l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada el 1948, què, entre d’altres, fixava com a tals el dret al treball, el tracte equitatiu i l’organització sindical (art.23). 4 anys abans, un altre text, de l’OIT, es comprometia ja amb fermesa amb la justícia global.

La Declaració de Filadèlfia s’integrà com annex a la Constitució de l’OIT i fixa els seus principis, fins i objectius. Rere el preàmbul, en el que ens recorda que la pau universal i permanent tan sols pot basar-se en la justícia social, estableix en el seu primer article quatre principis fonamentals per a la dignitat humana: Que el treball no és una mercaderia, que no hi haurà progrés sense llibertat d’expressió i d’associació, que la pobresa en qualsevol lloc constitueix un perill per a la prosperitat de tots i totes, i que la lluita contra la necessitat s’ha de prosseguir amb incessant energia. Aquest era en aquell moment el consens, la llavor d’una multilateralitat i d’un govern mundial que el capital ha subvertit de manera implacable

Com apunta Bernard Thibault en ‘La 3ª guerra mundial es social’, avui existeixen dos tipus de multilateralitat. La de l’ONU, la UNESCO i l’OIT, que és la dels drets humans i d’una globalització amb vocació de progrés humà i social, i la del FMI, del Banc Mundial i del govern absolutista del món, encarnat avui en el G20, i que promou com a únics drets globals els del capital, mentre que procura que els socials i laborals siguin confinats en l’àmbit de la nació. En aquest reduccionisme interessat, que aplica una doble vara de medir, protegint globalment els drets mercantils, però sense aplicar cap rigor en el respecte als drets humans, el capital financer ha trobat un aliat ferm.

Es tracta del neofascisme i del seu discurs que transmuta el conflicte social en un d’identitat o de raça. La protecció que ofereix, promou la falsa seguretat d’unes fronteres tancades a la diversitat, però obertes al capital de les grans empreses, complint amb una doble funció. Si per una banda vampiritza políticament el discurs social, marginant a l’esquerra, per l’altre circumscriu l’àmbit de la justícia i del dret al plànol nacional, on el capital industrial o financer internacional és inaprehensible i evanescent. La tebiesa de la crítica al neofascisme per part dels mitjans de comunicació s'explica perquè el poder corporatiu de les multinacionals ha reconegut en ell la fidelitat d’una casta de sacerdots.