Deuda galáctica

El món està en deute. Ens ho diu l’Institut Internacional de Finances. No se sap amb qui, però sembla ser que la urgència és notòria, perquè el deute global avui ja suposa quelcom més de 200 bilions d’euros, més de tres vegades la riquesa mundial. El que ens sorprèn de la notícia és que el deute sigui presentat com ‘global’. Pel caràcter finit del món i ho improbable que resulta que el deute sigui de caràcter galàctic o universal, hem de suposar que a l’altra banda de la finestreta, davant la multitud de deutors, també ha d’existir la figura del creditor global. Al seu balanç el deute del món hauria de figurar com un actiu, però que ningú s’enganyi; el titular “El superàvit mundial supera ja els 200 bilions d’euros” vulneraria el principi inamovible de la física financera universal que ens diu que és possible mundialitzar el deute, però no és possible fer-ho amb els actius. Aquests, sembla ser, es concentren, com forats negres, entre els àcars que viuen entre les moquetes d’alguns consells d’administració.

També és sorprenent que el deute sembli afectar a tothom. El deute dels així anomenats països desenvolupats augmentà de gener a setembre en un 6%, però també el dels emergents. Fins i tot el sector financer dels EEUU assolí el seu màxim històric, fins arribar a deure el 85% del PIB, el que ens fa pensar que alguns forats negres estan una mica embossats i fins i tot corren el perill de ser absorbits ells mateixos per d’altres de més àvids, tot i les cortesies que, amb tota certesa, distingeixen el consell rector de l’Institut Internacional. També creix el deute dels governs, què, en el cas d’Europa, suposa ja el 110% del nostre PIB, o el que ve a ser el mateix, la gens menyspreable quantitat de 14 bilions d’Euros. Aquesta part esdevé especialment emotiva per un llec en economia financera, perquè malgrat el detall no pas irrellevant que son els governs els que, mitjançant els seus bancs centrals, produeixen els diners, sembla ser que s’han decidit a sumar-s’hi generosament al trend global de la morositat.

Se’ns diu que aquesta xacra mundial que transmuta en un roig fulgent els balanços comptables de tots i cadascú dels actors coneguts, ja siguin llars, governs, bancs o empreses, s’ha acarnissat especialment amb Europa. Aquí devem ja 4 vegades més que la riquesa que produïm, la qual cosa, tenint en compte que som el centre neuràlgic de la fe cega en l’austeritat, no deixa de ser tota una paradoxa. Però això no ens hauria de preocupar. Si en la resta de l’orb la localització del deute no sempre coincideix amb la disposició geopolítica dels forats negres, havent-hi llocs que tenen més pobresa que moquetes, Europa és sens dubte una excepció. A l riba dels rius Tàmesi, Sena i Main, on es remulla els peus el BCE, en alguns d’aquells edificis gèlids de cristall que arriben a vampiritzar fins i tot l’aire que els envolta, es concentra la massa monetària: daurada, refulgent i verda, fins assolir proporcions infinites, i això, concentrat en un petit espai, no pot ser sinó indici de l’existència d’un forat negre.

És realment una llàstima que no en podem saber res de qui s’amaga al darrere d’aquest fenomen de caire astrofísic i financer. Ja se sap que els forats negres absorbeixen tota la matèria que se’ls apropa, ja sigui la d’un ull curiós, d’un periodista o d’algun incòmode auditor internacional. Hi ha qui diu que no son forats negres, sinó el que es coneix com forats de cuc, i que aquests connectarien a l’altra banda de la galàxia, amb un planeta invers a la nostra terra, on s’acumularia tota la riquesa. Aquest xauxa interestel•lar vindria a ser llavors el nostre creditor galàctic, la raó de ser del nostre deute global. Però tot això no son més que especulacions pròpies de la teoria de la relativitat. El que sembla evident és que si no hi posem remei ben aviat, continuarem vivint en u món deficitari, un món condemnat a la ruïna. Tot i que, ben pensat, ens hauria de preocupar menys el balanç comptable i molt més l’ecològic, el de les migracions, o el de la violència i de l’explotació. Potser aquests no tinguin l’atractiu sideral de la física quàntica, siguin per segons qui massa mecànics i primitius, però expressen de manera molt més crua la pobresa real.