Gabinet de milionaris

Aquest divendres 20 de gener, Donald Trump serà investit com 45è president dels EEUU. Per un país que disposa d’un nodrit patrimoni cultural que inclou des dels impressionats decorats d’Hollywood, fins la bellesa escantellada de falsos paradisos com Las Vegas, no resulta potser tan absurd cedir el comandament a un personatge estrambòtic, excèntric i pueril com aquest magnat immobiliari. Tanmateix la resta del món manté la respiració, a l’espera que les seves fanfarronades i abusos donin pas a un mandat pragmàtic que demostri que tant de soroll i de desvergonyiment no foren sinó extravagàncies reservades a la campanya electoral.

En qualsevol cas el que sí sabem amb tota certesa, és que la carrera presidencial del candidat republicà ha trencat els motlles. En primer lloc s’ha de constatar una nova cota en la ‘professionalització’ de la política, per altra banda ja habitual als EEUU. Des de les 315 oficines de campanya de Trump, cobertes no amb voluntaris, sinó amb professionals, es van visitar 24 milions de llars i es van trucar per telèfon a 26 milions de nord-americans, en el marc d’una gegantina campanya de màrqueting. A l’hora es forçava el desprestigi de la candidata demòcrata mitjançant una enrevessada trama d’espionatge de caire geopolític.

Que Trump assegurés la seva victòria gràcies al recolzament tàctic de l’espionatge rus, al preu d’entregar a Rússia l’annexionada Crimea, encara està per demostrar, tot i que les sancions del govern Obama semblen donar credibilitat a un escenari de fortes interferències. L’informe filtrat recentment per un espia britànic, i que te per ingredients una explosiva barreja de negocis, polítiques i xantatge sexual, podria introduir en aquest sentit una vessant dramàtica inesperada i de caire notòriament grollera, en la que Trump s’hauria exposat fins el límit i estaria agafat, com caçador dins la xarxa, per les seves molt presidencials gònades.

En qualsevol cas, el mandat que inicia aquest empresari de 70 anys, que arriba al càrrec sense cap experiència política prèvia, comença, segons Gallup, amb el nivell de popularitat més baix dels darrers 25 anys. Si Donald Trump sí ha destacat en alguna cosa, ha estat en dos àmbits en els que sembla ser no te comparació. El primer és el del seu maneig de la provocació com a tècnica integral no tan sols per captar l’atenció del distingit públic, sinó per a distreure aquesta de qüestions que sí son rellevants. Però ha demostrat posseir a més una inveterada capacitat per a dir, no el que vol fer, sinó el que l’audiència vol escoltar.

Que aquesta habilitat comporti necessàriament el fet d’incórrer una i altra vegada en contradiccions estrepitoses sembla no molestar-lo gens. Si el seu discurs contra l’establishment s’ha anat ensorrant a mesura que integrava al seu gabinet, als departaments i comissions, personatges molt ben situats, fins configurar l’equip més adinerat de la història política dels EEUU, amb una fortuna de 14.000 milions de dòlars, tampoc les seves promeses sobre la reducció de la pressió fiscal, o el seu tan esbombat proteccionisme, que tanta admiració ha despertat en l’extrema dreta europea, sembla vagin a tenir més sort.

La torre Trump ha estat comparada per alguns mitjans internacionals amb una fira d’ocupació per a multimilionaris, a la que han anat a rendir homenatge des del President d’Exxon Mobil, que ocuparà la cartera de secretari d’estat, fins el secretari del tresor, Steven Mnuchin, el seu assessor principal Stephen Bannon, o Willbur Ross, futur secretari de comerç, que han fet, tots ells, fortuna al banc d’inversió Goldman Sachs. En el cas d’aquest últim la contradicció és doble, doncs el seu passat com banquer i inversor el converteixen en establishment pur, però havent-hi demostrat a més una clara vocació per deslocalitzar capital i empreses.

Sens dubte la fal•làcia més gran del discurs de Trump és la del proteccionisme, i la de la suposada sintonia amb el treballador mitjà. L’elecció d’Andrew F. Puzder, amo d’una cadena d’hamburgueseries i ferm defensor de la desregulació, com a ministre de treball, no pot ser entesa sinó com una declaració de guerra als sindicats nord-americans. Al darrera de la façana no queden doncs més que els titulars, les mentides i una constel•lació de personatges foscos, disposats a fer de cortesans a canvi d’augmentar la seva quota de riquesa i de poder. Aquest és, ens temem, el senyal d’identitat de l’era Trump que malauradament comença aquest 20 de gener.