dilluns, 27 de febrer del 2017

Vista cansada

La caixa màgica, així el complex a la riba del Manzanares en la que s’organitzà, fa ara tres setmanes, el congrés del PP, fou sens dubte una interpretació exquisida dels problemes comptables que ha travessat el partit en el govern, i fou també tota una declaració d’intencions, fidel al il•lusionisme polític que caracteritza la dreta al nostre país. A uns pocs quilòmetres, al Palacio de Vistalegre, escenari del congrés de Podemos, la il•lusió també jugà un paper central, més per la voluntat de reeixir l’entusiasme dels dies de joventut davant la pressió oceànica dels mitjans de comunicació, que per l’ànim present. Tanmateix, davant el monolitisme desllustrat de la dreta, la democràcia desbordant i desbordada amb la que es posà en escena la lluita programàtica al si del partit que aspira a aglutinar la nova esquerra, suposà un al•licient necessari, més encara si tenim en compte la interminable crisi d’identitat que experimenta la socialdemocràcia europea.

La presbícia política és un problema que, el 90% dels casos, ve associat a la maduresa. La vista cansada comporta, per regla general, una disminució en l’agudesa visual que te a veure amb la pèrdua d’elasticitat del cristal•lí que, com hom sap, es situa entre la cortineta de l’iris i el humor vitri. Aquest fenomen és també endèmic de la vida i del desenvolupament fisiològic de les organitzacions polítiques, i especialment de l’esquerra. Si en el cas de la dreta, el problema recurrent és el de la miopia crònica, i per tant de la distorsió de la realitat, a l’esquerra és la rigidesa interna la que acaba sovint per espatllar la lectura que es fa de les prioritats de l’acció sociopolítica. Que en el cas de Podemos, el Palau de Vistalegre ens hagi estalviat un nou cas de presbícia prematura, és per això de celebrar. Ni la puresa dels arguments ni la cultura del lideratge, ni tampoc la seva educació sentimental, son excusa suficient per a demorar-se a l’hora de construir una alternativa de progrés.

És per això que s’ha d’esperar que la nova direcció liderada per Pablo Iglesias tingui la capacitat d’aglutinar les diferents sensibilitats, considerant no tan sols la decisió de la militància, sinó també la perspectiva dels que voten a Podemos. En aquest sentit, la recent enquesta de GESOP és una referència interessant, no per cedir a l’influx de la demoscòpia, que massa sovint ha demostrat la seva parcialitat, sinó per estar a l’alçada de les expectatives dipositades des de la nova esquerra en un projecte de governabilitat. Així, i tenint en compte la molt dilatada agenda de la gestora del PSOE, s’haurà de atendre quin rumb es decideix en el seu congrés al juny. L’opció de la ‘nova socialdemocràcia’ de Sánchez, sembla l’opció més atractiva, davant la de Susana Díaz que, tal i com vam poder apreciar en el fòrum del passat dissabte, on es va presentar el programa econòmic ‘El futur comença amb una economia sostenible i social’, es reafirma en la seva vocació per un bipartidisme, que sembla ja superat.

La renúncia a denunciar explícitament la reforma laboral del PP, i la desafortunada proposta de donar el “gran salt” en el model econòmic, passant del “jo ho faig millor de preu” de la reforma del PP a “jo ho faig millor i a bon preu”, ens fan témer el pitjor. Si del 39è congrés surt un projecte que recuperi la vocació clàssica de la socialdemocràcia, no d’adaptar-se al mercat, sinó de regular-lo des de la coherència política, es podria obrir la possibilitat d’una confluència real que permeti una alternativa a la portuguesa. Si el resultat és el de la reedició del social liberalisme per part del PSOE, lluitant per un espai que ja ocupa Ciutadans, Podemos haurà d’ampliar el seu espectre polític per representar a la majoria social que està per la reforma i per la transformació social. Com sembla evident que no és possible estar a mercè de les enquestes, ni tampoc dels congressos aliens, el potencial avui rau en deixar de banda la rigidesa i l’humor vitri, per posar més atenció en la solidesa del projecte. La confluència social, amb els sindicats i els moviments socials, és la millor manera de mantenir clara i nítida la visió, entenent l’esquerra com un projecte que està més enllà de les sigles i de les persones, perquè apel•la i precisa d’una àmplia majoria social.