dimecres, 22 de març del 2017

Baixa mental

Fa ara 100 anys un equip de 7 psicòlegs liderats per Robert Yerkes s’enfrontava a l’encàrrec d’avaluar les capacitats intel•lectuals de les tropes nord-americanes que s’incorporaven a la 1ª guerra mundial. L’armistici no permetria que es podés confirmar la utilitat dels així anomenats army alpha y army beta tests. Tanmateix, la sistematització de la recollida de dades de més d’un milió i mig de soldats, i la seva explotació, van establir una fita en la història de la psicometria i promoure l’ús posterior dels tests d’aptitud i, de pas, l’apetit per la categorització, això és, crear un vincle sistemàtic entre la resposta a una sèrie de proves i la definició de les capacitats de la persona. Avui la validesa i l’interès de la metodologia utilitzada per Yerkes, queda qüestionada no tan sols per la proximitat d’aquest amb l’eugenèsia i la seva complaença amb el racisme, sinó per les seves evidents carències metodològiques.

El focus dels estudis era de caràcter transversal, això és, comparant un univers estadístic de pronunciada diversitat cultural, social i generacional, buscant similituds amb criteris d’alfabetització, però també mitjançant altres criteris demogràfics. Si per una banda els resultats d’army alpha foren utilitzats en les polítiques de restricció immigratòria (amb tal de preservar les aptituds ‘racials’), aprovades, el 1924, als EEUU, per l’altra, i tot i tractar-se de tests realitzat per establir aptituds ‘militars, van influir en la percepció de les capacitats associades a l’edat. Així l’experiència liderada per Yerkes es pot situar com un dels referents en l’aparició i propagació del model de dèficit, aquell pel qual l’edat no tan sols comporta una pèrdua en les capacitats físiques i sensorials, sinó també en les capacitats intel•lectuals, i què, per desgràcia, continua essent molt popular.

El mite del declivi progressiu i integral de les capacitats (excepció feta de la classe política, això sí), explica avui la gairebé inexistent contractació de professionals a partir dels 50 anys, la limitació que tenen aquests a l’hora de participar en mesures de formació continua, i el seu paper preferent en els processos d’extinció d’ocupació. Però el que esdevé especialment remarcable és que aquesta narrativa hagi estat interioritzada fins al punt que en molts casos el treballador/a acaba per renunciar al seu dret a la formació, a l’adaptació de l’entorn laboral, i, finalment, a la seva feina. El col•lectiu dels treballadors grans, que avui concentra més del 50% de l’atur de llarga durada, suposa, junt al dels treballadors joves, la oportunitat més evident per a recupera sostenibilitat i capacitat integradora pel nostre sistema de seguretat social.

Per aquesta raó cal un canvi de narrativa. Com van establir Horn y Cattell fa ara 50 anys, la intel•ligència és un fenomen complex que reuneix competències molt diverses. Així es pot distingir entre una intel•ligència ‘jove’, la anomenada intel•ligència ‘fluida’, que es basa en la capacitat i velocitat de processament de la informació i en l’adaptació a entorns desconeguts i complexos. Per una altra banda, la ‘intel•ligència cristal•lina’, que és la, mantenint els estímuls, que no decau amb l’edat, desenvolupa mitjançant el saber cultural, l’experiència, la intel•ligència verbal i social la capacitat a l’hora d’establir estratègies de resolució de conflictes, però també la d’orientar o formar a altres. Està demostrat que amb l’adaptació de l’entorn laboral, un lideratge motivador i la formació permanent, els i les treballadores, també els de més de 50 anys, no tan sols mantenen el seu rendiment, sinó amplien, amb l’edat, el valor afegit que generen per l’empresa i per la societat.

Aquest potencialitat xoca tot i així amb una cultura empresarial què, en molts casos, se sent més a prop d’allò militar, en el marc de la competitivitat com a ‘guerra econòmica permanent’, i que combrega plenament amb la cultura de ‘l’eterna joventut’, que s’ubica a l’ADN de la nostra societat de consum. Lluitar contra ella exigeix, en un país d’empreses petites, recuperar la capacitat de negociació col•lectiva sectorial i reforçar el diàleg social amb tal de que pugui obrir-se un diàleg ampli sobre les necessitats indefugible a l’hora de desenvolupar entre tots un mercat laboral més integrador i robust. L’horitzó de la digitalització, amb un dèficit permanent de govern, pot trobar precisament en la intel•ligència cristal•lina, en el valor de la mediació, de l’orientació, de l’atenció i de la visió social, un complement irrenunciable per a garantir un progrés tecnològic que sigui a l’hora social i humà. Si fa 50 anys es parlava de ‘Socialisme o barbàrie’, avui convé començar a pensar en la disjuntiva ‘Cultura o algoritme’, i és aquí on l’experiència i l’empatia suposen, no tan sols un grau, sinó tota una garantia de permanència sociocultural.