Fàtima

Al juny farà 100 anys de l’encontre miraculós entre tres pastorets portuguesos i la que seria coneguda com a verge de Fàtima. Els seus tres misteris s’han interpretat com una al•lusió a l’infern, als suposats perills del comunisme i als que comporta la pèrdua de fe en la modernitat. Però sens dubte el major misteri és el culte en sí mateix. Fàtima s’ha convertit en un lloc de peregrinació que ja no té res a veure amb fenòmens meteorològics, amb els efectes de l’exposició prolongada de la retina al sol, o amb l’abús doctrinal exercit en la vida de tres infants. Si ens llegim els testimonis dels pelegrins que acudeixen al santuari, n’hi trobarem alguns de sorprenents. Tenim per exemple el de Manuela Moreira, de 63 anys que, després de caminar gairebé 200 kilòmetres, el darrer tram de genolls, expressa el seu agraïment perquè “L’any passat els meus fills estaven a l’atur, i ara ja tenen feina (...)”.

Serà per veïnatge o per tradició religiosa, però també el nostre país pateix el poderós influx de Fàtima. En un mixt ibèric que combina la llastra implacable del pessimisme catòlic, amb aquell que imposa l’ortodòxia del mercat, sembla que acceptem de front i escrutant el sol a l’horitzó, com aquell 13 d’octubre de 1917, el caràcter sobrenatural de la nostra conjuntura socioeconòmica. I és que tan sols des de la ceguera temporal o des de la fe cega, es pot explicar la transigència amb les polítiques imposades pel govern Rajoy. Amb la corrupció i la degradació de la vida pública. Amb la devaluació del treball i l’extensió de la precarietat laboral. Amb l’espoli del fons de pensions, que esdevé especialment lacerant en el marc de la davallada programada del nostre model de seguretat social.

El previsible esgotament del fons de reserva, des del màxim, el 2011, de 66.815 milions d’euros, s’explica per les successives disposicions que s’han realitzat, després de suspendre el PP, el 2012, el límit legal màxim establert anteriorment en el 3% anual. La reducció dels ingressos per cotització social, que tenen el seu origen en la devaluació del mercat de treball, introduïda amb les dues darreres reformes laborals, s’ha complementat amb una intervenció fiscal en tota regla. En la lògica implacable de crear el problema amb tal de poder imposar la solució que interessa, s’ha desarticulat el sistema de pensions, desviant, del 2012 al 2015, 47.201 milions d’eures a despeses que res tenen a veure amb el caràcter contributiu del sistema. Ara se’ns diu que aquest és insostenible, per a argumentar, d’immediat, que convé reduir encara més les cotitzacions amb tal d’impulsar la competitivitat.

Però el problema de la robustesa i sostenibilitat del model radica, sembla evident, en la pèrdua de recaptació del sistema productiu i del sistema fiscal. La millora dels ingressos per cotització és possible si es reverteix l’efecte destructiu de les dues darreres reformes laborals, es recupera la qualitat de l’ocupació i amb ella es reactiva la demanda com a motor de l’economia. És necessari en aquest sentit que hi hagi més progressivitat, un augment de les bases màximes i equiparar la base mitjana entre el règim d’autònoms i el general. Quan les cotitzacions son les més baixes des de l’any 1982, esdevé prioritari recuperar per llei el principi de separació, garantint que el sistema atengui no més que les prestacions contributives, excloent-hi les socials i de supervivència, les despeses de gestió administrativa i els ajuts a la contractació, a l’emprenedoria o al sistema agrari, que han de ser satisfets dins el marc fiscal.

El trànsit demogràfic és una evidència, però no es pot solucionar amb la liberalització del sistema, sinó mitjançant un pla de xoc per a crear ocupació de qualitat, augmentar el salari mínim interprofessional i aflorar l’ocupació submergida amb tal de recuperar capacitat contributiva. El dret a l’ocupació, és la millor garantia per la sostenibilitat del sistema de previsió social, i ha de quedar preservat en el marc d’un altre trànsit, l’ombra del qual s’abalança sobre el nostre futur immediat, el tecnològic. Es més que improbable que el govern Rajoy estigui a l’alçada de la situació, que precisa d’un consens ampli. Per això la major de les incerteses avui és si la ciutadania transigirà amb un projecte legislatiu que devaluï encara més el model de seguretat social, i fiï la seva sort, no al sistema públic i al sentit comú, sinó a Fàtima i a Mariano.