L'efecte fuet

Sense dubte fa ben poc, es va assolir una de les cimes dialèctiques de l’oratòria parlamentària, quan el diputat del PP, en Bernabé Pérez, defensava al congrés la mutilació de les cues dels gossos de caça amb tal de protegir la seva seguretat i la dels seus amos. L’orador argüia amb solemnitat, i davant l’estupefacció generalitzada, que “L’efecte fuet existeix i fa mal amb assiduïtat als propietaris”. No sabem si Bernabé, davant el bullici, va posar cara de gos, o si li arribà el sentit de l’humor per entreveure que ell mateix estava escenificant des del faristol una variant política de l’efecte fuet, i que amb els seus arguments demostrava que aquest no és una exclusiva del mon caní, sinó que es contagia amb facilitat a alguns oradors.

‘L’efecte fuet’ es fa palès quan un parlamentari, ministre o càrrec especialment incisiu o pertinaç, no acaba per posar-se en evidència sinó a sí mateix. Les actes del congrés i les hemeroteques estan a vessar de truculents exemples, i amb Trump l’efecte fuet fins i tot s’ha convertit en senya d’identitat d’una manera de fer política. Una de les darreres i més notòries fuetades a nivell europeu, ha estat, indudablement, la que va voler propinar en Joren Dijsselbloem als països del Sud, titllant-los d’irresponsables, faldillers i alcohòlics, i què, en la mesura de la desproporció, del transfons masclista i del racisme que caracteritzà la seva sortida de to en una entrevista, va acabar per propinar-se en les seves pròpies carns.

La mediocritat intel•lectual i la vulgaritat de Dijsselbloem son prou conegudes, i si hi ha alguna cosa que li hagi salvat fins ara la cua i amb ella el fuet, ha sigut la seva bona disposició a interpretar, a demanda de l’inefable Schäuble, el paper de Kasperle, aquell guinyol guardià del tresor, que va colpejant amb el seu garrot a tots el que es creuen al seu davant. Què a qui a dia d’avui encara lidera l’Eurogrup no l’aguanten ni a casa seva, quedà meridianament clar en les recents eleccions als Països Baixos. Allà el Partit del Treball, on milita el Ministre de Finances holandès, va perdre un 75% del seu recolzament, passant de 38 a 9 escons, en el que no es pot entendre sinó com una conseqüència de ‘l’efecte fuet’, en termes democràtics.

Djisselbloem ha renunciat a demanar disculpes i ha defensat que és la seva naturalesa ‘calvinista’ la que li obliga a parlar amb especial sinceritat. D’aquesta manera ha rebujat que es tractés d’un ‘lapsus linguae’, i ha posat de manifest què, tot i les benintencionades paraules de Juncker, en el seu ‘pensament profund’ prevalen els més vulgars estereotips. Si tot l’affaire esdevé lamentable, ho és encara més per escenificar-se en l’avantsala de la celebració del 60è aniversari del Tractat de Roma. Si n’hi haurà prou amb la xurriacada que es va aplicar el cap de l’Eurogrup, per poder-ho treure del seu lloc, està per veure. El dany que s’ha infligit una vegada més al procés de construcció europeu, es tanmateix notori.

L’horitzó sociocultural del ministre de finances holandès és certament una rèmora de l’actitud, maldestre i arrogant, que ha marcat el discurs financer europeu al llarg de la crisi. La vocació pel estereotip, per les culpes i virtuts col•lectives, és un dels elements que han determinat l’enfonsament del projecte comú en el marc de la crisi. Mostra la incapacitat o la manca de voluntat per part d’alguns mal anomenats líders europeus, per assumir que la Unió ha de superar la perspectiva dels estats i, abans que res, abandonar la temptació d’instrumentalitzar les institucions europees amb tal de treure rèdits o avantatges hegemònics que no responen sinó a l’interés ‘nacional’.

Davant el 60è aniversari del Tractat de Roma hauria de ser una prioritat que s’abandonés el discurs de la culpa col•lectiva, i amb aquest, la miserable cantarella dels estereotips històrics, per a reforçar la dimensió de les responsabilitats i dels drets dels individus, més enllà del color del seu passaport. Així resulta bàsic avençar en la convergència a l’alça i en la integració per la via de les garanties i drets bàsics (inclòs el salari mínim), i democratitzar les institucions europees. Fins i tot aquelles què, com en el cas de l’Eurogrup, tenen molt poca legitimitat, perquè desenvolupen la seva activitat en un ‘angle mort’ del control exercit pels i les ciutadanes (Picketty), i serveixen de brou de cultiu a subjectes tan diletants, grisos, narcisistes i desafortunats com el presumptuós Jeroen Dijsselbloem.