Che Pibex!

Volem expressar el nostre més sincer condol per la gran pèrdua que suposa per a la família del socialisme la desaparició de Carme Chacón. La mort d’una companya jove, amb un compromís viu en la defensa d’allò públic i de notòria intuïció i capacitat polítiques, és una trista notícia per al conjunt de les i els ciutadans d’aquest país, i molt especialment per aquells i aquelles que creiem en la centralitat que té la política per al bé més preuat que totes i tots compartim, i que no és altra que la democràcia com a espai comú i articulat de transformació social.

La centralitat en termes democràtics de la política davant l’economia, hauria de situar avui també el debat de fons en la renovació del Partit Socialista en ares del congrés que es celebrarà al juny. Al marge de les probes de força i de la suposada lliça entre bases i aparell amb la que s’ha volgut identificar, en el marc de les primàries, les candidatures de Pedro Sánchez i de l’actual Presidenta d’Andalusia, sens dubte la millor notícia per a la democràcia en aquesta país seria que del congrés emergís una direcció unitària amb un compromís ampli i generós en relació a la confluència a l’esquerra.

En aquest sentit seria oportú realitzar un breu repàs al posicionament del PSOE al llarg dels darrers anys pel que fa el poder econòmic, i, molt especialment, en relació a les grans empreses. La publicació del llibre ‘IBEX35. Una història herètica del poder en Espanya’ en brinda una interessant oportunitat. La publicació de Rubén Juste, densa però estimulant, ofereix una anàlisi detallada de la història dels grans grups a l’estat espanyol, donant algunes claus ben documentades que semblen anar molt més enllà de l’especulació tendenciosa o dels tòpics amb els que alguns han volgut caracteritzar el treball d’aquest jove sociòleg.

Una de les tesis centrals és la del poder polític servint els interessos del poder econòmic, com hauria succeït amb la reforma laboral del 9 de setembre de 2010, que facilità els processos de reestructuració d’unes multinacionals que, al maig de 2010, acumulaven, en paraules de Miguel Ángel Ordóñez, un deute de 236.505 milions, o de més de mig bilió, si fem cas dels càlculs d’altres economistes. Però si bé sembla evident que no és la població, sinó les grans empreses les que tenen una tendència natural a ‘viure per sobre de les seves possibilitats’, Juste identifica un important canvi en profunditat en la personalitat del IBEX 35.

Des de 1991 tres actors haurien dominat el conjunt de l’índex, l’Estat (1991-1996), els bancs (1996-2000) i caixes d’estalvi (1996-2011) i els fons d’inversió (2012-...). En l’actualitat, de les 35 empreses de l’IBEX tan sols en quedarien 16 amb participacions de control en mans de capital autòcton, dividint-se el univers borsari en tres galàxies dominants, la de les empreses vinculades al SEPI a la Caixa i a l’americana Blackrock. Aquestes tres serien les què, davant els pobres resultats del 26J, haurien forçat mediàticament la dimissió, a l’octubre de 2016, de Pedro Sánchez, amb tal de facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

Susana Díaz buscà des del principi una bona sintonia amb les empreses del IBEX 35 i d’això en donen fe els convenis signats entre gener i abril de 2014 amb els presidents de BBVA, Santander, Caixabank, Telefònica i Endesa, per ara amb magres resultats pel que fa la seva intenció original: combatre l’atur. Fins a quin punt aquesta ‘proximitat’ pragmàtica està avui fora d’òrbita, tot i servir com a factor aglutinant a l’intern, ho semblen corroborar dues qüestions rellevants. Per una banda que les grans empreses son ja, en la seva majoria, actors exògens sense cap vincle social al país. Per l’altra, que, tot i que el seu valor borsari equivalgui al 50% de la riquesa del país, aquestes tan sols aporten el 7,5% dels ingressos fiscals, creant poc menys del 10% de l’ocupació.

Si hi ha una qüestió que seria desitjable que centrés el debat al PSOE en els prolegòmens del seu congrés, aquesta seria un balanç de la crisi, que pot ser considerada com una operació de redistribució vertical, des de baix a dalt, inscrita en una ofensiva ideològica en tota regla i en un gir en el domini hegemònic de la comunicació social. Es tracta en definitiva de prendre distància de qui considera que “S’ha d’educar a la població (a nivell europeu) perquè voti al líder correcte que prengui les mesures concretes” (així el President de Blackrock), i de recuperar el compromís ferm amb una vocació social i democràtica que no pot acceptar cap altra sobirania que no sigui la popular.