Front obert a la pobresa

Fa poc més de 20 anys el Parlament de Catalunya aprovava la Renda Mínima d’Inserció (RMI), “una acció de solidaritat de caràcter universal vers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials..” que pretenia que “les persones ateses podessin assolir la plena autonomia personal, familiar, econòmica i social”. A l’agost de 2011, en plena crisi, el govern Mas, enarborant la bandera de la lluita contra l’assistencialisme, que és el que la dreta identifica com el pitjor enemic de la ‘justícia social’, donà el cop de gràcia a la RMI. Després de contractar a 40 tècnics mitjançant una coneguda empresa de treball temporal, el govern passà a revisar 20.000 expedients, buscant-hi suposats fraus. Es creava així l’ambient polític i social necessari per a eliminar, via decret, el caràcter universal de la RMI i per a convertir aquesta en poc més que un ajut discrecional.

L’iniciativa de CiU que deixà en una situació d’extrema precarietat a bona part de les 34.000 famílies que cobraven en 2011 la RMI, aixecà una forta marejada d’indignació. Pel caràcter tendenciós de l’escenificació, per la manca de sensibilitat social, i també per la incoherència d’una mesura que teòricament obeïa a raons pressupostàries quan, 3 mesos abans, el govern Mas havia promogut, conjuntament amb el PP, una nova modificació del impost de successions que redundava en el problema de fons: la redistribució interessada de la renda nacional catalana. Fruit d’aquesta indignació naixia la plataforma per a promoure una Renda Garantida de Ciutadania (RGC), que ja havia estat presentada, el 2003, per CCOO de Catalunya, com a instrument per la lluita contra la pobresa i per a exigir que s’articulés d’una vegada el dret promogut per l’article 24.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

El llibre ‘Rescatem les persones’ que signen Arcarons, Garganté i Toledano, publicat el juliol del 2013, dona les claus de l’iniciativa de llei presentada, el 25 de gener de 2013, a la presidenta del Parlament, i que tenia per únic objectiu assegurar els mínims d’una vida digna a les persones i a les famílies o nuclis de convivència que es trobessin en situació de pobresa, mitjançant “itineraris, accions i serveis d’inclusió i integració social”. La RGC es presentava com un dret subjectiu, individual, universal, subsidiari i de caràcter suplementari, no lligat a cap condicionament personal ni tampoc disponibilitat pressupostària. La quantia de la RGC, lligada a la Renda de Suficiència (IRSC), era en aquell moment de 664€ mensuals i els càlculs realitzats en un marc de fort impacte social de la crisi, no superava el 5% del pressupost de la Generalitat, o el 1% del PIB català.

La negociació sobre la RGC ha anat avançant a batzegades al llarg dels dos darrers mandats, però sembla encallada en algunes qüestions fonamentals. Un dels elements de fons és, amb tota probabilitat, el vell debat: ‘Estímul o exigència’ que caracteritzà la introducció de l’agenda 2010 a Alemanya (Hartz IV...) i la prevalença del tòpic ideològic de l’assistencialisme. La contraposició interessada de la ‘responsabilitat individual’ davant la ‘responsabilitat o solidaritat col•lectiva’ no hauria de distreure de la qüestió de fons, que és el dret subjectiu de la persona a viure amb dignitat, això és, el dret a disposar de mitjans que garanteixin el dret a l’habitatge, als subministraments, a una alimentació sana, l’educació, la sanitat o l’autonomia personal. Aquest drets estan recollits en la constitució i se’ls hi ha de suposar continuïtat i desenvolupament en qualsevol hipotètic marc jurídic futur.

El compromís per part dels i de les treballadores catalanes amb aquest dret es va fer encara més visible amb la signatura, el passat 20 de febrer, d’una declaració de les organitzacions sindicals catalanes, que proposava estendre l’acció protectora de la RGC a “tots aquells/es que tinguin rendes del treball per sota de la IRSC”, i que van aprovar per unanimitat els delegats i delegades al XIè congrés de CCOO de Catalunya en el marc de la resolució ‘Lluitem pel treball digne i contra la precarietat’. El risc que comporta que la patronal aprofiti la complementació del salari amb tal de garantir la dignitat de les persones, per a alimentar encara més la devaluació salarial, ha sigut assumit des de la responsabilitat de la classe treballadora i les organitzacions que la representen. La lluita contra el frau serà possible si existeix la voluntat política de complementar la dotació pressupostària de la RGC amb mecanismes creïbles i socialment eficients per a la inserció laboral, i si es garanteix que les organitzacions sindicals puguin intervenir amb més força en el seguiment de la contractació i en l’extensió de la cobertura de la negociació col•lectiva.