Justícia, la justa!

Aquest divendres coincidien a l’agenda tres qüestions importants. El dia internacional de la seguretat i la salut en el treball es publicava a més l’EPA del primer trimestre de 2017, mentre el govern presentava el programa d’estabilitat 2017-2020. Això de l’estabilitat té en aquests temps una connotació que no pot deixar de ser evocadora. La tempesta que ataca en termes de corrupció i despropòsit polític a la ciutadania, anuncia qualsevol cosa, menys estabilitat. La precarietat s’estén i és avui democràtica, institucional però, sobre tot, social i laboral. El marc macroeconòmic presentat pel govern anuncia la creació d’ocupació, fins a reduir la taxa d’atur al 11,2% de la població activa el 2020, i celebra les reformes laborals, que haurien permès reduir per sota de l’1% el llindar de creixement econòmic a partir del qual es crea ocupació. Però aquesta prestidigitació no pot ocultar la realitat que descriu amb cruesa l’Enquesta de Població Activa.

La precarietat abasta un ventall de situacions personals, que sembla infinit i difícilment quantificable. Comença per aquells i aquelles que passen a engrossir la columna dels ‘inactius’. Els darrers cinc anys a l’estat espanyol l’atur ha baixat en un milió de persones, però l’ocupació ha augmentat tan sols en 350.000. L’efecte estadístic de l’envelliment, esdevé aquí favorable, però son encara més els que es veuen abocats a l’emigració o els que deixen de banda tota intenció de trobar feina. La precarietat continua la seva bastida en aquells i aquelles que busquen una ocupació, avui 4.255.000 persones a l’estat, el 18,7% de la població activa, dels quals més de la meitat porten més d’un any en situació de desocupació, havent-hi prop de 1,4 milions de llars amb tots els seus membres actius a l’atur. A Catalunya la desocupació afecta a 576.600 persones, el 15,3% de la població. Aquestes gaudeixen tan sols en una part, d’una prestació social, trobant-s’hi una de cada quatre en risc de pobresa o d’exclusió social.

Tenir una feina ja no és sinònim de sortir de la pobresa i de poder iniciar un projecte vital. En primer lloc està la precarietat en la contractació. Els 20 milions de contractes que es van signar el 2016 a nivell estatal, van ser, en el 91,5% dels casos, temporals, elevant-se la taxa de temporalitat al 25,7%, el 20,8% a Catalunya. Augmenta també la rotació contractual. Si abans de la crisis calien 3 contractes temporals per treballar tot l’any, avui son 4,6, i, en el cas dels contractes indefinits, de cada 3, tan sols dos continuen ‘vius’ passat un any. El treball autònom és masses vegades precarietat, i també ho és el treball parcial, que afecta al 15,6% de la població activa, el 14,6% en el cas de Catalunya, i que en 6 de cada 10 treballadors/es és involuntari. Els que tenen una ocupació, experimenten la precarietat per la creixent ‘disponibilitat’ en la gestió del temps, pel desencaix entre la seva formació i la que requereix el lloc de treball (462.658 persones a Catalunya), però també pel augment evident del marge de tolerància pel que fa la salut i la seguretat laboral.

I finalment està allò que s’amaga rere l’eufemisme de la ‘moderació salarial’. Si fa ja dos anys que es va recuperar l’excedent empresarial anterior a la crisi, en el cas de les rendes del treball els resultats es fan desitjar. Si les estadístiques auguren un increment anual del PIB proper al 2,5% anual, al llarg dels propers anys, aquest no es trasllada als salaris i és fruit d’un patró de creixement que és equivocat, vulnerable i conjuntural, i que redunda en els errors comesos abans de la crisi. L’EPA mostra que no arriba al 7,1% de la població, el nombre dels que treballen en sectors de contingut tecnològic mitjà i alt, el que suposa, juntament al descens de l’ocupació industrial, una situació extremadament dolenta davant els reptes tecnològics que es presenten en el futur immediat. Aquesta és l’estabilitat social i laboral que és promoguda, i, com subratlla el gabinet econòmic de CCOO, “El més preocupant és que el govern s’hi trobi a gust amb aquest model”.

L’estabilitat és avui poc més que evocació. Els abusos que conformen la nebulosa de l’actualitat política poden distreure en part de la centralitat que li correspon a la precarietat social i laboral, però no pot ocultar que, tot i l’optimisme pressupostari, la inestabilitat sigui la regla per la major part de l’ocupació. Una fiscalitat progressista per millorar la inversió pública, increment del salari mínim i recuperació de l’autonomia i de l’extensió de la negociació col•lectiva amb tal d’augmentar els salaris i recuperar la demanda interna. Garantir el poder adquisitiu de les pensions, introduir una Renda Mínima (RGC a Catalunya) i fer front amb voluntat política a la xacra de la desocupació i a la precarització en la contractació. Aquests son els pilars d’una estabilitat real que permeti a les persones disposar d’un projecte vital amb unes garanties mínimes. Per a reivindicar-los sortim al carrer aquest 1 de maig. Per exigir ‘Ocupació estable, salaris justos i més drets socials’ i per denunciar la negligència en l’administració de la justícia política i social.