Tres cames

Hi ha quelcom que connecta Sicília, la Illa de Man i Barcelona. Es tracta del triskelió, un motiu artístic d’origen celta, que representa tres cames doblades, unides en la seva part superior i que apareix a les banderes de les dues illes, tot i que en el cas de la mediterrània, el centre l’ocupi la cara de la medusa. A Barcelona aquesta imatge és ben present, perquè una bona part dels grans iots amarrats a la Marina del Port Vell, naveguen o s’exhibeixen sota la bandera de conveniència de la illa que s’ubica al mar d’Irlanda. Des de que, l’any 2010, la societat britànica Salamanca Group es fes amb la titularitat d’aquest espai, abans públic, el port s’ha convertit en un aparador de la globalització sense regles què, gràcies a la iniciativa de PP i CiU, romandrà amarrat a la nostra ciutat fins l’any 2036, després d’ampliar-se, el 2012, la concessió a aquesta empresa de capital opac.

A prop del moll del Port Vell es troba la plaça dedicada a Antonio Lopéz, un pròcer de l’esclavisme, això és, dels propis anals de la globalització. Si alguna cosa te aquesta, és que afavoreix que els delictes i misèries que es cometen en una part del món, no afectin la pàtina de respecte i de distinció que es gaudeix a l’altre, fins el punt que la ciutadania acabi per passejar als peus d’un mercader sense escrúpols, al que la influència política convertí en prohom de la ciutat. Si alguna cosa té el capital, és el do de la ubiqüitat. Ho hem vist aquests dies amb el Canal d’Isabel II, el caudal del qual connecta, sembla ser, amb el de Panamà, i amb l’Orinoco i l’Amazones, en el marc del flux d’un capital transoceànic que travessa el planeta, o amb Rodrigo Rato, que tot i ser president del FMI, no va voler deixar d’ingressar 31,3 milions mitjançant tractes amanyats amb empreses a les que havia privatitzat amb anterioritat.

Això del FMI te delicte si es considera la trajectòria dels seus tres darrers presidents, però encara més si intentem trobar un fil de coherència al seu discurs. Així, a principis d’any, recomanava a Espanya un nou ajust fiscal, pujant l’IVA, eliminant exempcions i tipus reduïts (medicaments, pa, llet, fruites...), per, al mateix temps, reduir la despesa en sanitat i educació i oferir més seguretat jurídic a les empreses en matèria d’acomiadaments. Uns pocs mesos després el seu economista en cap, Maurice Obstfeld celebra la situació boiant dels mercats financers, advertint, a l’hora, de les conseqüències d’una crisi polític que te com motor el proteccionisme i la desigualtat que han originat les pertorbacions estructurals en els mercats de treball i el creixement baix dels salaris mitjans. Com per fer-s’ho mirar, especialment en el cas d’Espanya.

Es tracta sembla ser de protegir a nivell nacional els drets i garanties transnacionals de les grans empreses, mentre es globalitzen aquells que afecten a aquells i aquelles que viuen del seu treball. Com en el cas dels impostos, on a nivell argumental es pretén limitar el debat al ‘pujar o baixar’, quan del que es tracta és d’intervenir en la seva progressivitat, la cerimònia de la confusió s’estén al concepte de ‘protecció’, enfrontant de manera interessada la ‘protecció social’ a la ‘protecció de la inversió i dels fluxos comercials’ que és la que, en l’àmbit doctrinal, promou el creixement i amb ell la riquesa que, degut a la intervenció coercitiva en els mecanismes de redistribució de la renda, ja siguin salarials o fiscals, mai arriben a traslladar-se al conjunt de la població. Esgotada tota coherència en la política econòmica global, qui s’acaba beneficiant és la visceralitat patriòtica.

Ho hem vist a França amb la primera volta de les presidencials i amb l’alarmant victòria de Marine Le Pen. Juntament amb ella s’ha volgut encasellar també al candidat de l’esquerra Jean Luc Mélenchon, en l’àmbit del populisme proteccionista. La tirada del líder del moviment França Insubmisa, no s’ha degut, però, al populisme i al recurs a la por i a les més baixes passions polítiques, sinó a la coherència del discurs. El proteccionisme solidari al que ha apel•lat Mélenchon és el de la intel•ligència col•lectiva, el de la refundació democràtica de la república i de l’empoderament de la ciutadania. La repartició de la riquesa mitjançant una revolució fiscal, l’enfrontament a la degradació ecològica i la defensa de la multilateralitat global i d’un marc reglamentari per a la globalització i el comerç, l’han valgut el recolzament de prop del 20% de l’electorat. Un important estímul per continuar lluitant contra la ubiqüitat del capital i les tres cames del triskelion, fins refermar un canvi que ens retorni l’equilibri bípede que ens correspon com a éssers humans.