Hamon ibèric!

El resultat de les eleccions franceses ha aprofundit la crisi d’identitat de la socialdemocràcia europea. Si la primera volta de les presidencials quartejava el panorama electoral francès en 4 opcions, amb menys d’un milió i mig de vots de diferència entre elles, la segona volta elevava a la presidència al fill pròdig de Valls i Hollande, un trànsfuga en tota regla, que te com a referent la versió més crua del liberalisme social. La victòria de Macron, amb el recolzament del 43,6% dels i les votants, és el resultat del ‘tot o res’ davant l’extremisme de Le Pen. Si hi hagués hagut una coalició electoral entre Mélenchon i el socialista Hamon, aquesta hauria sumat 9 milions 350.000 vots, 700.000 més que el becari banquer, permetent, potser, que el debat a la segona volta s’articulés al voltant del model econòmic que realment desitja la ciutadania francesa.

Si el líder de França Insubmisa portava en el seu programa la refundació democràtica de la 5a república, Macron també pretén transformar el país, però no en l’àmbit institucional, sinó mitjançant una intervenció social i econòmica que apunta a la liberalització del mercat de treball i de tot allò que pugui considerar-se ‘pùblic’. La manca de popularitat de la reforma laboral que el plançó Rothschild pretén recruar al llarg dels propers mesos, i que l’any passat suscitava el rebuig de 7 de cada 10 francesos/es, no fa sinó replicar el mandat de la governança econòmica de l’Eurozona, que ha deixat desfondada la socialdemocràcia europea i ha posat vent en les veles de l’extrema dreta. Aquest és el panorama en el que hem de situar les eleccions al Bundestag alemany, el proper setembre, i també el debat per les primàries al PSOE, que es resoldran aquest diumenge 21 de maig.

Pel que fa el partit socialista francès, la victòria de Hamon, al gener, amb un 58% dels vots, no comportà la necessària cohesió davant les presidencials. Com en el cas de Jeremy Corby, la revolta més o menys velada de l’aparat, deixà aïllat al candidat. L’exponent més clar del mal perdre és, amb tota seguretat, Manuel Valls què, quatre mesos després de declarar que “Benoît Hamon és el candidat de la nostra família política i ara és l’encarregat de portar a terme la missió de reunificació”, no ha trigat gaire en buscar refugi en la falda d’Emmanuel Macron, donant per mort el partit que li confià, al març de 2014, la prefectura de la república. Amb familiars com aquests, més val declarar-se orfe. Mentre Macron busca entre la societat civil els seus 428 candidats/es per a les legislatives al juny, al partit de Mitterrand i Jospin de ben segur que no falten els i les oportunistes que es preparen per donar el salt.

Susana Díaz va exposar el seu anàlisis de la davallada socialista a França amb una sentència sobre la que convé reflexionar: “Quan un pretén copiar a l’extrema esquerra i ser el que no és, al final els ciutadans escollen l’original, no la còpia”. S’entén que la presidenta andalusa es veu a sí mateixa com l’original, i aquest no pot ser altre que Macron, perquè tot i el que Ian Gibson definia recentment com ‘maternalisme enfàtic’, el seu respecte pel candidat francès de ben segur que no dona per digerir una derrota. El paper de Hamon en versió ibèrica li voldrà adjudicar, amb tota seguretat, a Pedro Sánchez, anticipant així la manca de recolzament per part de l’estructura del partit, si aquest guanya les primàries socialistes. La ‘còpia’ seria, en aquest cas, el intent de recuperar, des del PSOE, la vocació per uns valors socialdemòcrates que avui enarbora amb més enteresa la nova esquerra, a la que Diaz titlla d’extrema.

El grau de personalisme i d’acarnissament del debat és tan elevat, que esdevé del tot ingenu pensar que s’acabi imposant el sentit ‘comú’. Aquest ens diu que la cohesió, tan important per guanyar la confiança de l’electorat, és inabordable sense la necessària coherència. En el cas del PSOE aquesta precisa d’una revisió crítica que no pot liderar una gestora, ni es pot resoldre tampoc en el marc d’unes primàries, perquè el que precisa és d’un congrés en tota regla. El debat pendent al socialisme espanyola i europeu, és el de la superació de la tercera via. No per donar pas a una quarta què, com en el cas de Macron o Rivera, no porta més enllà de la plena subordinació al capital financer, sinó per a recuperar el pols d’aquella democràcia social que construí el benestar i la prosperitat a nivell europeu, al llarg de més de trenta anys. Per recuperar-ho cal un projecte polític, complicitat social i lideratge, quelcom que per ser-li totalment aliè a Díaz , aquesta titlla de ‘populista’, mentre remou amb fúria els macarrons. Cal dir que davant aquest enrenou, resulta bastant més apetitós el Hamon ibèric!