Hernando i Hernando

Les lloes de Rafael Hernando a Antonio Hernando quan aquest va presentar la seva dimissió com a portaveu parlamentari del PSOE sorprengueren a més d’un. L’afalac del sempre càustic portaveu del PP al seu col•lega dimitit, es degué probablement a la voluntat de furgar en les ferides obertes, potser a la complicitat que comporta el fet d’exercir les mateixes funcions polítiques, però també al reconeixement d’un company de fileres en un projecte, el de l’oficialisme, que és l’essència del bipartidisme, i què, durant massa temps, ha servit com a principal inhibidor d’una veritable transformació social i política del país.

L’aparent retrobada entre Pedro Sánchez i Hernando, a la que vam assistir el passat dijous, respon al compromís de sumar del guanyador de les primàries del PSOE i es beneficia de la capacitat d’adaptació al canvi de l’ex portaveu,, que tan palesa es fa ver al llarg del periple de la gestora. ‘L’oficialisme’ comporta precisament el fet de sacrificar qualsevol vel•leïtat ideològica o coherència personal a la causa major, ja sigui el ‘bé del partit’, o els ‘interessos d’Espanya’. L’apel•lar a la responsabilitat esdevé però, massa sovint, irresponsabilitat i sinó, n’hi ha prou amb repassar la intervenció d’Antonio Hernando en la investidura de Rajoy.

Després del convuls Comitè Federal de l’1 d’octubre i el cop de ma donat pels crítics a Sánchez, al portaveu del PSOE li tocà l’infausta tasca d’argumentar el pas del ‘No és no’, al ‘Ens abstenim per Espanya. Ho va fer apel•lant a la responsabilitat, en aquest cas la voluntat de posar fi al bloqueig polític i de facilitar el govern del país. Tanmateix, si s’atén a la seva anàlisi de la responsabilitat del PP en la davallada social, i l’extensió de la corrupció al país, més ens hagués valgut que es mantingués allunyat a Rajoy del poder, perquè així, com a mínim, s’hagués pogut impedir les aparents interferències en el treball de jutges i fiscals.

En la seva intervenció Hernando no va dubtar en repartir espasades a tort i a dret. Així la responsabilitat de facilitar el govern del PP la va voler traslladar a Podemos, en una línia argumental molt socorreguda, però usada fins a l’extenuació per Susana Díaz i els barons del partit. La tesi que el govern ‘reformista i de progrés’ de PSOE i Ciutadans va ser torpedejat per una suposada pinça Iglesias-Rajoy, no resisteix una lectura de l’acord subscrit per Sánchez i Rivera, que no era de caràcter reformista ni de progrés, especialment pel que fa el model fiscal i la precarietat laboral a la que apel•lava enardit el portaveu al seu discurs.

L’altre Hernando, l’inefable Rafael; una fàbrica d’abusos verbals que no s’atura ni davant la dignitat dels familiars de les víctimes del franquisme, ni tampoc davant les evidències del canvi climàtic o el respecte institucional que li correspon a jutges com Santiago Pedraz, somreia i gallejava a la investidura de Rajoy. Amb tal de recolzar la posició contrafeta de la gestora, redundava en el populisme de Podemos i citava, sense caure-li la cara de vergonya, a Miguel de Unaumuno, recorrent al somni d’una Espanya jove, que si fem cas de la realitat, el Partit Popular ha condemnat a l’ostracisme i la incertesa estructural.

No hi ha dubte que existeixen grans diferències entre Hernando y Hernando, començant per la trajectòria política. Tanmateix tampoc se’ns escapa la sintonia que comparteixen en el projecte de ‘l’oficialisme’, aquest ‘rigor mortis’ de la política que sacrifica qualsevol conat de pols o transformació social o política, al llastra de la resignació. Els dos es deuen als seus faraons, i son tremendament eficients tirant balons fora quan es tracta de justificar el status quo. Tot i així en el cas d’Antonio Hernando s’ha de destacar que aquest, a l’octubre, no parlava per veu dels militants, ni tampoc de Pedro Sánchez, que l’escoltava mut des de l’escó.

La recomposició del PSOE passa per situar amb precisió aquest moment. Ha estat la promesa de Sánchez, que haurà de mostrar la seva coherència en com a mínim tres aspectes. La introducció del concepte de ‘plurinacionalitat’ suposa un pas important, però queda a més la liquidació del govern Rajoy, que no pot ser diferida, i un canvi constructiu en les polítiques d’aliança a l’esquerra. Cada vegada que Rafael Hernando parla de totalitarisme, quelcom es remou a la tomba de Hanna Arendt, al Bard College de Nova York. ‘El moviment es demostra avançant’ diu Hernández, i Fernández afegeix: ‘Jo diria més, la demostració avança movent-se’.