L'efecte mirall

L’Ajuntament de Barcelona ha llançar a TMB una intel•ligent campanya de civisme. N’és el o la protagonista la ‘Karma’, un personatge tipus ‘tieta’, desdibuixat i simpàtic, i el seu lema central ‘tot torna’, una divertida referència a doctrines com l’hinduisme, que li va com l’anell al dit a una ciutat cosmopolita i transcultural com Barcelona. Si en l’àmbit cívic, allò habitual és la referència estricte al respecte a l’altre, o, com a màxim el ‘no facis a l’altre el que no vulguis que et facin a tu’, el plantejament d’aquesta proposta es molt més suggerent, perquè planteja la ‘intel•ligència col•lectiva’ i el caràcter circular que connecta allò individual amb allò col•lectiu, i que fa que allò que sembrem ho acabem recollint.

La interrelació a la que es refereix aquesta campanya de civisme es manifesta també en un altre nivell, el de la dignitat. La Declaració Universal dels Drets Humans, proposa que aquesta és inalienable i connatural a l’ésser humà. El menyspreu que se li fa, és ultratge a la conciència de l’humanitat (així el preàmbul) i existeix l’efecte mirall, que fa que qui atempti contra la dignitat d’un altre, atempti contra la seva pròpia dignitat com a persona. Les cares que ens miren des dels escenaris globals de la misèria, des de la pobresa extrema, l’esclavatge, la tortura o la fam, transmeten així dignitat, més enllà de que sigui indigne la circumstància que se’ls imposa, i que es contagia a qui assisteix mut a l’escena.

La consciència de l’humanitat és un concepte essencial, més transcendental que el karma, que ens assigna responsabilitat mútua, col•lectiva i global. Aquesta interrelació que fa que allò que li fem als demés, ens ho acabem fent a nosaltres mateixos, inspira també la declaració de Philadelphia, de l’OIT, anterior fins i tot a la dels Drets Humans. Allà podem llegir que “la pobresa en qualsevol lloc, constitueix un perill per a la prosperitat de tots”, què, en clau actual i europea, ens remet al preu real dels estralls que han causat les polítiques d’austeritat en el nostre teixit social, i a la factura què, en forma de xenofòbia, racisme i nacionalisme excloent, ens ha passat, passa i passarà al conjunt de la ciutadania europea.

Els principis que pretenen aturar a Europa la distorsió que ha comportat l’augment de la desigualtat, son els de ‘cohesió’ i ‘inclusió’, que en la UE es construeixen, històricament, al voltant de tres eixos: les polítiques inclusives d’ocupació, les polítiques de rendes mínimes i els serveis públics de qualitat. La lluita contra la pobresa a la UE ha anat acompanyada de la creació de nous indicadors (Arope...) en el marc d’un mecanisme, el mètode obert de coordinació, que pretén traslladar les polítiques d’inclusió al Semestre Europeu i facilitar que les polítiques socials i econòmiques no s’analitzin de forma aïllada, sinó de manera connectada, equilibrant l’assertivitat de la governança econòmica amb un contrapès social.

Hem de saludar que es comenci a acceptar públicament que la principal convulsió, o, en aquestes alçades, ‘fibril•lació’ del projecte europeu, radiqui en la impossibilitat de crear una identitat comuna al voltant del ‘mercat’, i que s’entengui que el futur de la UE, passa per uns valors i drets socials fonamentals. Tanmateix l’encaix institucional, a dia d’avui, relega les competències socials als estats, mentre que mitjançant la governança econòmica i els seus instruments, s’imposa des d’Europa la consolidació fiscal, i amb ella la pressió que s’exerceix sobre l’ocupació i la cohesió social. Aquest és el transfons davant del qual la Comissió presentà, el passat 26 d’abril, una important iniciativa, la del Pilar Europeu de Drets Socials.

Els 20 principis i l’aparell d’indicadors que pretenen avaluar els resultats dels Estats membre en termes socials i d’ocupació, s’articulen al voltant de tres eixos: l’igualtat d’oportunitats i d’accés al mercat de treball, unes condicions de treball justes i la protecció i inclusió social. El diàleg recuperat i intens entre la Comissió i els agents socials, especialment la Confederació Europea de Sindicats, és, amb tota probabilitat, una de les bones notícies de l’any. El resultat, que ara haurà de ser ‘interioritzat’ pels estats en un marc que per desgràcia és molt menys vinculant que la governança econòmica, situa la centralitat del treball com a principal garantia per a crear valor social, evitant així que ‘tot torni’ i posant un sostre al ‘risc’ que enriqueix a uns, al preu de pauperitzar i de robar dignitat i futur al projecte europeu en el seu conjunt.