Quina creu, Jordi!

La ha armat en Jordi Cruz, i ha animat de pas un debat que esdevé necessari. Les seves declaracions sobre el ‘privilegi’ que suposa treballar de manera gratuïta amb tal de compartir geni i talent, han situat en l’agenda la precarietat en una de les seves manifestacions més truculentes, la dels becaris. No ha trigat gaire en tirar llenya al foc la patronal, corroborant el ‘privilegi’ que suposa treballar gratis per aquells als que, pel seu prestigi, se’ls ha de perdonar la necessitat de remunerar una experiència “que val tot l’or del món”. Te quelcom indigest que aquest debat se situï en l’àmbit de la cuina. Ho te perquè la gastronomia és una cultura d’entrega a l’altre, en que s’elabora per alimentar i procurar una experiència plaent, i per tant se li travessa el fet que el resultat sigui, finalment, no el de facilitar la comunió dels sentits, sinó la d’amargar-li l’existència al comú dels mortals, siguin o no becaris.

La cuina i amb ella els programes televisius dedicats a aquesta matèria, ofereixen una panoràmica generosa de la transformació social i cultural d’un país. En ella ocupen un lloc especial chefs que, com en el cas d’Arguiñano o José Andrés, han tingut un paper central a l’hora de popularitzar el bon us de receptes i productes. Una història televisiva i culinària que compta amb exemples tan integradors com Karakia, a TV3, que passà a l’ofensiva amb cuiners com Chicote, i que s’instal•la en el model del talent show amb Top i Master Chef. S`ha de lamentar que la televisió pública hagi volgut entrar de ple, amb aquest darrer programa, en un subgènere en el que és norma el sacrifici sense límits i la humiliació pública. El talent show trivialitza i legitima un regim disciplinari específic, el de l’entrega incondicional de ‘l’aprenent’ al ‘mestre’, que reprodueix l’ideal de relacions laborals que inspira l’ortodòxia neoliberal.

Fa ara un any, ho situava un altre talent sense límits, el d’en Risto Mejide, en un manifest dedicat al 8 de maig, dia internacional del becari. L’entrega emocional d’aquells que s’aboquen al llindar del geni, ha de ser total: “És el moment d’exercir d’aprenent. Identifica un referent, un ídol...”. I el premi és impredictible: “Amb sort treballaràs gratis. Amb menys sort, fins i tot et costarà diners treballar al costat d’aquesta persona”. En el pitjor dels casos sempre quedarà interioritzar allò de que “fracassar és la manera que te la vida de preguntar-te com desitges el que desitges”. Així resa el dictat de la filosofia de la subordinació i de l’entrega cega en la seva versió gastronòmica i televisiva. Aquí l’èxit rau en el reconeixement del mestre, i el fracàs en la manca d’ambició i d’autoestima en un règim que potser sigui futurista en allò culinari, però que esdevé profundament medieval pel que fa les relacions laborals.

La dimensió ‘legal’ del becari queda prou desdibuixada entre el mal ús de les pràctiques no laborals i l’abús del contracte per a la formació i l’aprenentatge. Avui, segons la Comissió Europea, el 70% dels becaris no remunerats tenen una càrrega laboral equivalent a la dels treballadors/es amb contracte. Al marge de l’explotació laboral, esdevé paradigmàtica que ser becari sigui tot un luxe. Quan s’estableix com a única remuneració la manutenció, l’allotjament i la formació, obviant tota cotització i salari, l’accés a l’experiència i al coneixement queda vetat per tots aquells i aquelles que venen d’extractes socials pobres i que no disposen de recursos per entregar-se al ‘luxe’ del treball gratuït. L’esclavitud de la que renega Cruz, i el privilegi al que apel•la Rossell, ho és perquè es circumscriu a un espectre demogràfic ajustat, que, com a mínim, exclou a tots aquells i aquelles que es prenen seriosament els seus drets.

Com recordava la coordinadora d’Acció Jove de CCOO de Catalunya, Irene Ortiz, existeix una confusió interessada entre producció i formació, que massa sovint s’escenifica a esquenes de la inspecció, en absència de tutors que controlin el procés formatiu, i al marge del que estableix el conveni d’hostaleria, al que no apareix la figura del ‘becari’. La cuina del talent es converteix així en una caixa de ressonància social que promou la informalitat i la desregulació del treball, el que resulta especialment inadequat quan es realitza des de la finestra pública. No sabem si als directius de TVE els hi manca talent, o els hi sobra ideologia, però seria desitjable què, per bé de l’interès públic, s’inclogués en el programa i en el seu aclaparador ‘merchandising’ una referència clara a les condicions i drets laborals. Si a més fes una visita a les neveres reals de la població, o invités a cuinar amb la cistella del banc d’aliments, potser sacrificaria quelcom de glamour, però recuperaria la vocació de servei i la referencialitat que se li pressuposa a la televisió pública.