diumenge, 3 de setembre del 2017

'Inactius'

La teoria clàssica del mercat de treball que neix amb Adam Smith al segle XVIII, estableix que l’economia tendeix a la plena ocupació, i que la variable d’ajust entre la força de treball que s’ofereix i la demanda per part de qui ocupa, recau en els salaris. Així, un mercat laboral ajustat serà aquell que gaudeixi de l’equilibri entre oferta i demanda, i un amb dèficit, aquell en el que la reserva d’ocupació permeti ajustar a la baixa els salaris. Que avui el canvi de tendència al mercat laboral, amb una demanda creixent i la millora de les estadístiques, no s’acabi traslladant als salaris, ens suggereix així l’existència d’una reserva addicional de força de treball, una borsa de desocupació, que escapa als indicadors que s’utilitzen.

Aquest és el plantejament de l’estudi de la fundació tripartita europea Eurofound publicada recentment, que pretén analitzar i quantificar allò que en anglès s’anomena ‘Labour Slack’ i que estableix el desajustament real entre oferta i demanda de treball. A l’any 2015, un 35% de la població de la UE en edat de treballar (330 milions) o bé estava desocupada (22,8 milions) o constava com inactiva. Tanmateix dels 91 milions d’inactius hi hauria 17 que, d’una o altra manera, voldria treballar. Si afegim a aquesta xifra els 10 milions de treballadors/es parcials involuntaris, l’oferta de la força laboral europea seria de més del doble del que recull l’indicador de desocupació, comptabilitzant 50 milions de persones.

Aquest desajustament es deu a la rigidesa en la definició de les variables. Així l’OIT estableix com ‘ocupat’ aquella persona que ha treballat com a mínim una hora en la setmana de referència i com ‘desocupat’ aquella que no ho ha fet, està disponible per fer-ho en les dues setmanes següents i ha buscat activament feina al llarg de les darreres 4 setmanes. Qui no compleix amb un dels requisits consta com ‘inactiu’. Així no consta com desocupat/da qui pateix l’efecte desànim, qui s’enfronta a un impediment circumstancial (família, estudis...) o aquells/es que treballen menys del que desitjarien. En el cas de l’estat espanyol, la borsa d’hores ‘desitjades’ pels parcials involuntaris, suposaria 800.000 llocs de treball que escapen a l’estadística.

Sembla evident, tant com que el mercat laboral no tendeix a la plena ocupació, què els indicadors actuals reprodueixen una imatge falsejada del treball que demana la població. Fins a quin punt resulta esbiaixat el ‘baròmetre’ de la taxa d’atur per a mesurar el clima del mercat de treball, ja ho posa en evidència el fet que els objectius de la UE no es mesurin per aquesta, sinó per l’evolució de la taxa d’ocupació. La necessitat d’ampliar el nombre d’indicadors resulta així tan òbvia com la necessitat d’intervenir en el mercat de treball no tan sols mitjançant les polítiques actives d’ocupació i la inversió, sinó també intervenint en les garanties que donen solidesa, qualitat i estabilitat a l’ocupació que ja existeix, i que van des del salari mínim, al dinamisme de la negociació col•lectiva, la inspecció o la formació contínua.

Malauradament aquest no és el discurs hegemònic. Com hem pogut constatar amb la reforma laboral presentada pel govern Macron aquest dijous, segueix prevalent el ‘tòpic’ que és prioritari generar confiança al capital mitjançant la flexibilització. Les cinc ordenances i 36 mesures anunciades ens resulten molt conegudes i van des de l’abaratiment de l’acomiadament a la descentralització de la negociació col•lectiva, passant per la devaluació de la capacitat de concertació per part dels sindicats. Es tracta del maquillatge que s’estén de la estadística a la narrativa i que oculta que qui més ocupació creà a França els darrers vint anys, fos Lionel Jospin (900.000 llocs de treball), distanciant-se precisament de la tercera via i del discurs socioliberal. El que s’aplica a França i s’ha aplicat abans a l’estat espanyol, no és una renovació del model social, com pretén Macron, sinó el ‘cop d’estat social’ que denuncia la França Insubmisa.