La matronal

Quan aquesta setmana Antonio Garamendi reivindicava que la quota femenina serveix perquè s’hi coli “gent que no és tan bona”, no tan sols qüestionava el consens que va permetre, fa ara més de 10 anys, l’aprovació de la llei d’igualtat, sinó que considerava òptim el lideratge empresarial i institucional d’un país que pateix d’una profunda crisis social i política. Quan el Fòrum Econòmic Mundial proposa en el seu Informe Global sobre la Bretxa de Gènere què, en l’esfera política, la participació femenina te un impacte positiu en la desigualtat en el sentit social més ampli, no sembla esbiaixat plantejar que la quota al congrés, del 40%, del 25% a les alcaldies i al Senat, del 42,1% al Consell d’Estat, i del 16,6% al Tribunal Constitucional, no pot ser considerat, sinó com un llast perjudicial i extemporani.

Les institucions i també les empreses son avui el reflex d’una realitat que està imbuïda del masclisme indolent que exhibeix amb tanta desimboltura del President de CEPYME. Al mateix temps, la seva preeminència consagra una realitat laboral que és del tot ineficient des del punt de vista social i econòmic. Com mostra un informe recent de CCOO de Catalunya, la dona és marginada en tots els estrats del mercat laboral, des de l’eufemística ‘inactivitat’ (amb un 25% que addueix responsabilitat familiar o personal, per un 3% dels homes), passant per ‘l’atur’ (29% amb estudis superiors, pel 19% masculí), fins arribar a l’ocupació, on s’evidencia en la taxa de parcialitat (23,2% front el 8% en el cas dels homes), la sobrequalificació o una bretxa salarial de prop del 25%, que augmenta fins al 30% a l’arribar a la jubilació.

Més de la meitat de les dones assalariades a Catalunya estan exposades a un nivell de doble presència (al treball i a la llar) que resulta perniciós per la seva salut. Aquest fenomen s’explica per la divisió sexual del treball familiar domèstic, per les limitacions del sistema públic del benestar i per l’organització del treball remunerat, tres condicions que no han fet sinó empitjorar amb les retallades i la precarització de les relacions laborals. Tan sols un 36,2% dels convenis incorporen mesures d’igualtat retributiva per a feines d’igual valor, i així les treballadores es veuen condemnades a trajectòries laborals que no tan sols son especialment fragmentades, sinó que comporten, gairebé sempre, recursos massa escassos.

Si calculem avui la taxa de risc de pobresa sota el supòsit d’autonomia i en base a la renda individual, la taxa femenina quasi dobla la masculina (49,7% front el 25,7%), però com recordava Ignacio Muro a la nostra escola d’estiu, l’ideologia dominant comporta indicadors dominants i entre aquests (PIB, tasa d’atur...) no hi sobren els que tenen a veure amb la igualtat i el benestar. El sistema de comptes que serveix al càlcul de la renda nacional no considera activitats productives aquelles que es desenvolupen més enllà de les transaccions als mercats, i així se’ns escapa que al nostre país, les dones realitzen el 39% de la producció de mercat, per un 67% de la producció no remunerada, i que si en sumem totes dues, les dones treballen diàriament de mitja 1,1 hores més que els seus congèneres masculins.

Aquest és el status quo que reprodueix de manera implacable el patriarcat, quan li nega dimensió pública a allò personal, o en paraules de Kate Millet, que “allò personal és polític”. Fins a quin punt la patronal es patriarcal ho posa en evidència el fet que 9 de cada 10 consellers del Ibex siguin homes, que el 48% de les empreses de més de 250 treballadors/es no tingui dones a la direcció, o que a la CEOE, de les 20 Comissions i Consells que s’encarreguen de l’estudi i debat dels assumptes sectorials i de política econòmica i laboral, 18 estiguin presidits per homes. Seria així hora d’apel•lar a les consciències per feminitzar institucions i empreses, tot i que hem d’assumir què, per justícia al moviment feminista, això de la ‘matronal’ no sigui, en sí mateix, més que un pueril contrasentit.