Pluralisme i democràcia

No ens ofegarà la infàmia. Per brutal que sigui l’envit, l’esperança no es rendeix ni es perd, quan es sosté en valors que compartim tots/es nosaltres. Ho enunciava al seu bell pregó Marina Garcés, en una frase que dedicava a Barcelona i a la seva potència política, “un nosaltres sense nom, fet de tots els noms”. La seva defensa de la naturalesa pública, integradora i solidària que inspira tot allò que es mereixi ser anomenat ‘polític’, ens recorda a una altra filòsofa, Hanna Arendt, que, ara fa 50 anys, escrivia: “La tirania no és una forma de govern qualsevol, sinó que contradiu l’essencial condició humana de la pluralitat, l’actuar i enraonar plegats, que és la condició de totes les formes d’organització política”.

La degradació galopant a la que assistim avui, pretén desterrar a la ciutadania de la dimensió pública, inculcar la por i sembrar la sospita, la polarització i l’aïllament. L’autoritarisme com a única estratègia, no pretén sinó anular aquesta pluralitat, que és condició necessària de tota vida política i principal garantia per a l’empoderament col•lectiu. Escrivia Arendt: “El poder tan sols és realitat allà on paraula i acte no s’han separat, on les paraules no estan buides i els fets no son brutals, on les paraules no s’utilitzen per velar intencions, sinó per descobrir realitats, i els actes no s’usen per a violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats”.

Ni la democràcia ni la política estan fetes de paper ni tampoc d’acer. La seva naturalesa no és mecànica, no és obediència deguda a un patró inamovible, ni la realització maquinal d’un plànol dissenyat ara fa temps, per algun/a enginyer. La naturalesa de la democràcia i de la política és orgànica, viu en cadascú/na de nosaltres, i es constitueix en la suma de les nostres voluntats i de les nostres consciències. La burocràcia l’entorpeix, l’autoritarisme l’aniquila i la demagògia que veiem avui, roïna i hipòcrita, l’avergonyeix profundament. Qui vulgui apoderar-se de la democràcia, reservar-se l’exclusiva sobre els assumptes públics, no fa sinó replicar l’esquema d’aquells tirans i faraons que acabaren confonent política i megalomania.

Avui, quan veiem com es criminalitza a l’equidistant, s’intenta fer callar al/la dissident, ridiculitzar a qui advoca per la neutralitat i el diàleg, és necessari recordar que hi ha una diferència fonamental entre allò nacional, social i democràtic. Si als dos primers el fet de posicionar-se és una opció personal, identitària i/o ideològica, en la democràcia no s’hi valen mitges tintes, perquè és el text que escrivim entre tots/tes. Així, avui, davant l’agressió als drets democràtics, a les llibertats públiques i polítiques a Catalunya, no podem girar esquena i buscar excuses en greuges i maquinacions. Davant l’ofensiva de la por i de la violència endèmica, no hi cap sinó la unitat, diversa i plural, del conjunt de la ciutadania.

Deia Paul Ricoeur què “el poder persisteix mentre els homes actuen en comú; desapareix quan es dispersen”. Avui, davant la judicialització, manipulació i instrumentalització de la política i de la democràcia a Catalunya, no podem sinó reafirmar-nos en una voluntat comuna i col•lectiva. Perquè més enllà d’aquest “nosaltres sense nom, fet de tots els noms”, no hi ha més que soledat i barbàrie. És aquí on no hi ha equidistància possible, i és aquí on la neutralitat d’aquells que es mostren tebis davant l’agressió a la democràcia, el tacticisme d’aquells altres que volen treure-li rèdit al conflicte, ens condemna a la derrota davant els que res han entès i segueixen confonent poder i força.