Pura demagògia

Sembla comprensible l’estupor dels i les assistents a la Comissió d’Ocupació del Congrés, quan, fa ara dues setmanes, Fàtima Báñez es vanava d’una “sortida de la crisi a l’espanyola: sòlida, sana i social”. Els diputats i diputades que esperaven obtenir informació sobre l’extinció del pla PREPARA, es van trobar amb un exercici pròdig d’autobombo i, de pas, amb la impertinència de Celia Villalobos què, des del fons de la sala, interpel•là a la congressista Yolanda Díaz, quan aquesta s’atrevia a criticar el to exultant de la ministra d’ocupació. L’ex Vicepresidenta del Congrés es justificaria més endavant dient que “en política o es fa precisió, o es fa literatura, o un s’ha de callar”, afegint per si n’hi havia dubtes, que allò de Díaz era ‘pura demagògia’.

Però no és demagògia, ni tampoc convé callar davant la falta de precisió de la ministra del PP. Com denunciava recentment CCOO, al juliol de 2017 hi havia 3,34 milions de persones registrades com aturades, un milió i mig de les quals sense cap prestació. A l’agost, el 92,5% dels contractes signats van ser temporals, amb un índex de temporalitat que fregava el 27%. Més del 28% de la població està en risc de pobresa o exclusió social (el 23,6% a Catalunya), i malgrat el que pensi Villalobos, el recent estudi d’UNICEF ‘Children of Austerity' és qualsevol cosa menys literatura quan estableix que l’estat compta amb una de les taxes més elevades de pobresa infantil (30%), que arriba fins el 40% si parlem de pobresa ancorada (llindar de 2008).

Deia Fàtima Báñez que no hi ha cosa més social que la creació d’ocupació, però si ens atenem al informe sobre pobresa laboral de la Fundació tripartita europea (2017), és més que probable que li acabem per atribuir la demagògia al propi govern del PP. En relació a la pobresa laboral, importen també els salaris, la intensitat de l’ocupació per llar i el nombre de nens, nenes i persones dependents que aquest ha d’atendre. Com mostren les estadístiques d’Eurofound, un element que incideix amb força en el risc de pobresa és la contractació i les formes atípiques d’ocupació. L’autoocupació, la temporalitat o la parcialitat esdevenen així autèntics caladors no tan sols de precarietat, sinó també de pobresa i d’exclusió social.

El discurs de l’emprenedoria és sens dubte un arma de doble fil, perquè tot i alleujar les estadístiques, comporta, en el cas europeu, un 40% de la pobresa laboral. En el nostre cas, els autònoms sense assalariats/es a càrrec tenen un risc tres vegades superior de patir aquesta xacra que els treballadors/es per compte aliè. Pel que fa la temporalitat, els i les assalariades amb contractes temporals fins i tot quadrupliquen el risc de pobresa laboral que pateixen els indefinits, proporció que és gairebé idèntica en el cas dels treballadors a temps parcial (el 16,6% de l’ocupació assalariada i el 35% dels contractes signats a l’agost). En el cas dels parcials involuntaris, prop del 30% d’aquests estan en situació de privació material.

Sembla evident doncs, que el benestar de la ciutadania no es pot mesurar tan sols pel nombre d’ocupats, sinó que, amb tal de defugir de la demagògia, cal anar un pas més enllà. Importen els salaris i per tant la negociació col•lectiva, però també la intensitat de l’ocupació a les llars. Resulten per tant crítiques la taxa d’ocupació femenina, i les polítiques de conciliació, ja sigui la flexibilitat dels horaris, la gratuïtat de l’educació preescolar o les polítiques de dependència. Més enllà, Eurofound crida l’atenció sobre la necessitat d’ajuts per l’habitatge, que suposen un obstacle seriós pel 86% de les persones que es troben en situació de privació material. No és literatura, ni tampoc demagògica, si fins i tot recordem que, davant el discurs de l’austeritat, el govern li acaba de regalar a la banca 40.000 milions en ajuts que li mancaran a una política econòmica, que, mal que ens pesi, ni és sòlida, ni és sana, ni tampoc social.