16,3 metres quadrats

A l’any 2007, l’Idescat oferia una projecció demogràfica pel període 2015-2030 amb quatre escenaris, dels que el més baix, amb una previsió de baixa natalitat i alta esperança de vida, situava, per a 2015, una taxa de fecunditat de 1,45 i una edat mitjana de maternitat de 31,2 anys. Però l’escenari es quedà curt i el superà la realitat amb una taxa de 1,39 i una edat mitjana de 31,9 anys. La darrera projecció de l’Idescat, realitzada al 2013, pronostica què, per al 2050, quan es jubilin (o no), els que ara tenen 30 anys, la població de més de 65 anys, suposarà el 62,1% del total. Un escenari llòbrec que fa palès com és la demografia, juntament amb la tecnologia, el canvi climàtic i la globalització, el factor que més incertesa introdueix en la sostenibilitat de nostre model social.

La demografia creix a l’ombra de l’economia, i el desajustament en la projecció realitzada el 2007, no és sinó el reflex del inusitat impacte social que va tenir la Gran Recessió i, amb especial cruesa, en l’àmbit familiar. En un estudi recent, Sara Ayllón mostra com la pitjor part de la crisi se la van portar els nens/es i els i les joves. El 2014, un 38% de les persones de fins a 17 anys eren pobres en relació a la renda de 2008, per un 36% dels que tenien entre 18 i 29 anys. El percentatge de nens en llars amb baixa intensitat de treball (menys del 20% del potencial), augmentà, de 2009 a 2014, del 4 al 14% i, per posar un exemple, en el mateix període es va doblar el nombre de llars que no van poder sufragar activitats extraescolars.

Si la pobresa és la maleta amb la que han hagut d’abordar la seva trajectòria laboral una bona part del jovent, no n’és molt diferent el destí al que s’enfronten avui, en quantitat i en qualitat. La taxa d’atur dels i les joves dobla les registrades a l’inici de la crisi. Una publicació de FUNCAS i que pren les dades de la Mostra Continua de Vides laborals (2015), constata com els contractes d’entrada dels menors de 26 anys ofereixen avui, en relació al 2008, una reducció salarial del 14,4%, però què, si es mesura en termes d’ingrés anual, arriba al 33%, el que és degut tant a l’augment de la parcialitat com al component preu. Veiem així que avui la transició de l’escola al mercat de treball, no fa sin refermar la precarietat.

Alguna cosa hi tenen a veure el laberint de les pràctiques, com ho definia una guia de CCOO, el recurs irresponsable a la figura del becari, i la progressiva implantació d’un model de formació dual que respon a moltes necessitats menys a la d’una inserció laboral de qualitat. Hem de recordar que la reforma laboral augmentà fins els 30 anys, l’accés als contractes de formació, facilitant l’encadenament de contractes en una mateixa empresa. Però a la llum del recent informe del CTESC sobre formació dual en el sistema educatiu, el contracte de formació és tota una panacea, com a mínim pel 81% dels que opten per la formació dual i es veuen condemnats a una relació de becari, amb una gratificació mitjana de 326,4 euros.

Que vist aquest panorama, l’emancipació sigui una entelèquia no sorprendrà a ningú. L’Observatori del Consell de la Joventut ho confirma amb les dades desagregades per a Catalunya. La taxa d’emancipació de 16 a 29 anys és del 23,6% i amb els forts increments en el preu del lloguer en les grans ciutats, on es concentra el gruix de la joventut, la situació no te visos de millorar. El 2016 una llar havia de destinar el 49,4% dels seus ingressos al lloguer, i el límit de tolerància de superfície llogada per un assalariat/da entre 16 i 24 anys era de 16,3 metres, per 23,2 en el cas dels que tenien entre 25 i 29 anys.

És fàcil d’entendre així, que Espanya sigui el quart país de l’eurozona, rere Malta, Itàlia i Eslovàquia en el que els joves s’independitzen més tard, i que la fecunditat esdevinguii un dret tan inabastable per a molts/es com aquell que tenen a una ocupació digne, a l’habitatge o a la protecció social. A més d’un/a li semblarà que 16,3 metres quadrats es corresponen amb la superfície d’una cel•la, però en aquesta cel•la no hem amuntegat als més joves, sinó que ens hem tancat com a societat. Perquè el futur al que ens condemna l’actual desídia en les polítiques socials i laborals, és un futur van vell com la cobdícia, i al que li manca, en la mateixa mesura, criteri i responsabilitat.