dimarts, 3 d’octubre del 2017

El mal príncep

Res no és gratuït. Que la primera escola escollida per alleujar l’autoritarisme de les forces policials que van intervenir amb suma brutalitat el passat 1 d’octubre, fos la dedicada a Ramon Llull, tampoc ho és. Llull fou un dels primers autors que van escriure en català, a més amb vocació proselitista, amb tal d’arribar a un públic més ampli. Al seu ‘Llibre de les bèsties’ va deixar dit: “La noblesa del rei s’ha de correspondre amb la bellesa de persona: que sigui gran, humil i que no faci mal a la seva gent”. Tot un greuge a qui es deu sentir presoner de la seva lletjor com a ésser humà, a qui la humilitat li deu semblar, previsiblement, un afront en tota regla, i qui pel que fa la mida política, és, mal que li pesi, insignificant.

Els referents intel•lectuals de qui va idear l’ofensiva contra el referèndum no són sens dubte els de la filosofia. Beuen, si de cas, en les fonts de la megalomania, en les marges del Nil, allà on Osiris i Ra remullaven els seus peus divins. No és casualitat que el nom amb el que van batejar l’operació policial a Catalunya, fos el d’Anubis, senyor del regne de la mort i patró dels embalsamadors. Al cap i a la fi, la momificació intenta preservar l’apariència del sobirà, malgrat es corrompi el seu interior. És la visió més burocràtica del poder, la dels escrivans i dels delators, la que renega de tot allò que sigui orgànic, i persegueix l’eternitat només que buidant els cossos de tots els seus humors, i embolicant-los en un bon tros de drap.

A Egipte van crear el papirus, que és, amb molta probabilitat, el deu de tots els empaperadors, aquells que confonen democràcia i dret, esperit i lletra, i deixen darrera seu no més que una profusa cua de sentències, que pretén suplir indecorosament la seva profunda carència de principis. Això dels governs autoritaris en el fons sempre ha tingut inspiració faraònica, i si no, n’hi ha prou amb visitar el monumental túmul on descansa la nostra mòmia nacional. A ningú estranyi si aquells que brandaven les porres, i disparaven els seus fusells el passat diumenge, no veien, en els rostres espantats de la ciutadania que defensava escoles com la de Ramón Llull, més que a un impenitent tumult de vassalls revoltats.

Si s’haguessin passat la nit anterior per alguna d’elles, haurien descobert el que ens fa grans, on resideix, no la nostra força, sinó el nostre poder. Haurien gaudit de la xocolata calenta, dels somriures i de la complicitat de qui se sent demòcrata perquè es reconeix entre iguals, i no teixeix ni vendes ni draps, sinó tan sols la complicitat de valors que sent com a propis. Queden lluny les solucions, però en democràcia allò últim que s’esgota és l’esperança. Aquesta rau en què cadascú tingui el valor cívic per preguntar-se si és possible apoderar-se de les voluntats per l’exercici de la força, i si no s’hi val més, tot i que sigui al preu de la incertesa, donar l’oportunitat a que ens expressem democràticament.

Les urnes no creen conflictes, sinó que els desarmen, i qui les segresta i les destrueix, no defensa cap altre mandat que el de la força. Així les coses, a l’estat espanyol estem abocats a una situació que te més de violència domèstica que de convivència. La dependència, la submissió i la humiliació que se’ns imposa, reclama un ampli consens de les forces de progrés en tot l’estat, i amb caràcter d’urgència. No s’hi val amb més tebiesa ni tampoc amb demanar més ajornaments. No esperem del faraó ni pietat ni cordura. Ja ho deia Ramon Llull: “El dany d’un mal príncep és incalculable: una, pel mal que fa; l’altra, pel bé que podria fer i que no fa”.