FMI reloaded

Diu el refrany que ‘mai no és tard, si a la fi arriba’, i això és el què ens suggereix el discurs que llegí a Harvard la Directora General del FMI, Christine Lagarde, el passat 5 d’octubre. La seva anàlisi, presentada sota el títol ‘Temps per reparar la teulada’, recull els elements centrals del recent monitor fiscal del FMI (Abordar la desigualtat), i insinua un interessant ajust en l’orientació. La centralitat del relat l’ocupa ara el creixement inclusiu i la necessitat d’aprofitar la fràgil bonança econòmica amb tal de superar l’escletxa social, i poder prevenir les tempestes amb les que s’anuncia a l’horitzó l’aïllacionisme econòmic (Trump) i la tensió social (extrema dreta) què, de no posar-hi remei, ens deixaran al ras.

No és cap novetat que el FMI interpreti la desigualtat com un inhibidor del creixement econòmic (Berg and Ostry, 2011), però si que ho és que advoqui per recuperar la progressivitat fiscal (augmentant el tipus màxim), s’endinsi en elucubracions sobre alternatives ‘poc ortodoxes’ com la Renda Bàsica Universal, o proposi incrementar la inversió en salut i educació. La publicació de les ‘Perspectives’ del FMI, a l’abril, ja anunciava un canvi de terç. Així identificava el comerç mundial i el canvi tecnològic com a causa del transvasament de rendes del treball al capital, que hauria exacerbat la desigualtat, i interpel•lava a les autoritats a la “dura feina d’invertir en les seves pròpies economies, i especialment en la població”.

Perquè hauria de resultar dur invertir en la pròpia població mereix sens dubte un article per sí mateix, però ens quedem amb el fet que l’anàlisi del FMI estableix que la participació de les rendes del treball en la renda nacional, que començà a reduir-se als anys vuitanta, assolint el seu nivell més baix en 50 anys al llindar de la crisi financera global, és un factor de pèrdua d’estabilitat. Avui el creixement mundial dels salaris en les economies avançades és més baix que abans de la gran recessió, tot i la recuperació de l’ocupació, i amb tal d’explicar-ho el FMI argüeix tres raons: el desajustament del mercat de treball, les expectatives d’inflació i la tendència en el creixement de la productivitat.

Per a aquelles economies que, com en el cas de l’espanyola, mostren taxes de desocupació superiors a les anteriors a la crisi, el FMI adscriu la meitat de la reducció en el creixement nominal dels salaris (des del 2007) als desajustos del mercat laboral subratllant què “una major taxa d’ocupació parcial involuntària s’associa amb un menor creixement dels salaris”, i establint què, un augment d’un punt en aquest tipus de subocupació, es tradueix en un declivi de 0,3 punts en el creixement nominal dels salaris. Una tesi que ja recollia el Banc d’Espanya a finals de juny, quan avisava que la subocupació (en 10 anys el treball parcial ha passat del 11,7 al 15,3% i el involuntari del 30 al 60%), pot convertir-se en element estructural de l’economia.

Que el nostre banc central identifiqui en la reforma laboral de 2012 l’origen d’aquesta desviació resulta paradoxal, gairebé tant com que el FMI expliqui la moderació salarial en la pèrdua de capacitat negociadora de les organitzacions sindicals. Però no deixa de resultar tot un estímul que l’ortodòxia econòmica se’n recordi de Santa Bàrbara quan trona. Per a fer front a la xafogor i a la tempesta, Christine Lagarde defensava a Harvard que s’han de pujar els salaris, crear ocupació i invertir en productivitat amb tal de reduir la desigualtat que erosiona la confiança en la societat i esperona les tensions polítiques. Ara tan sols cal que comparteixi els seus arguments i raonaments amb la patronal, i a ser possible, abans que comenci el temporal.