País d'estranys

En un text de fa ara vint anys (Europa d’Estrangers), Zigmunt Bauman situava l’origen del creixent recurs polític a la identitat col•lectiva, en el fracàs a l’hora de fer front a la crisi de la identitat individual, tan característic de la postmodernitat. Davant el pluralisme cultural i la coexistència singular d’una miríade de tradicions, realitats i estils de vida, en front la incertesa ingovernable d’una precarietat i una desregulació que son senya d’identitat d’un poder extraterritorial que emana de multinacionals i mercats, els actors polítics s’haurien vist temptats a recórrer, de manera cada cop més assídua al miratge i a les falses promeses en l’àmbit de la identitat col•lectiva.

La impotència els governs per fer front a les causes reals de la incertesa individual, que sorgeix de l’emancipació del poder (global) respecte a la política (estatal o nacional), comportaria l’opció per part d’alguns aprenents de bruixot, de canalitzar aquesta ansietat i identificar l’amenaça sobre les certeses ‘individuals’ en un exèrcit ‘d’estranys’. S’alimentaria així la xenofòbia amb tal que proporcionés substanciosos rèdits fins i tot en el curt termini. El funcionament d’aquesta lògica discriminatòria s’ha fet visible al llarg de les darreres dècades a nivell europeu, i ha tornat a centrar l’actualitat després dels recents resultats electorals a Àustria i Alemanya, i els no tan recents a França i els EEUU.

Les eleccions al Bundestag, en les que el partit governamental, la CDU, ha perdut un 8,6% de vot, i el SPD, un 5,2%, assolint els seus pitjors resultats des de la postguerra, ha facilitat l’accés al parlament berlinès a ‘Alternativa per a Alemanya’ que s’ha constituït com tercer partit per davant dels lliberals, de l’esquerra i dels verds. Aquest sorpasso de l’extrema dreta a Alemanya, reprodueix el realitzat pel FPÖ austríac fa ara gairebé trenta anys, i que desbancà el bipartidisme per obrir la porta a una aliança entre el conservador ÖPV i els aprenents de bruixot del FPÖ, que va tenir el seu primer episodi de 2000 a 2005, i que ara torna a situar-se com l’escenari més probable en el marc de les actuals negociacions.

La diferència entre la socialdemocràcia i l’extrema dreta austríaca no ha superat aquesta vegada el 1 per cent dels vots, i això es deu en bona mesura a dos factors. Per una banda està l’estratègia de recuperar vots de l’extrema dreta, adaptant el discurs a les suposades demandes del seu electorat, el que no comporta sinó un desplaçament del conjunt de l’agenda política cap a posicions més reaccionàries. Per l’altre, està l’abandonament progressiu de l’agenda social per part de la socialdemocràcia, i la consegüent instrumentalització per part de l’extrema dreta, amb tal de beneficiar-se del vot de treballadors/es disposats a identificar l’amenaça de la precarietat en qüestions espúries com la migració laboral geogràfica.

Que això succeeixi mitjançant un constructe de mentides es fa ben palès si es llegeixen els programes del Front Nacional, del FPÖ o d’Alternativa per Alemanya, Més enllà de la denúncia de la injustícia feta als treballadors, hi ha poc més. Rere la façana s’amaga el clàssic ideari de tall neoliberal: La denúncia visceral de la regulació excessiva i la burocràcia que ofeguen l’economia, la idealització d’un esperit emprenedor que ha de alliberar-se de la cotilla neoliberal, la presentació socialdarwinista de la competitivitat en l’entorn global com una lluita per la supervivència. No costa trobar paral•lelismes entre aquest extremisme i els que patim en la nostra pròpia realitat La diferència radica en el fet que aquí, ‘l’estrany’ és aquell/a que no comparteix el mateix nacionalisme, o aquell/a que, de tan ‘estrany’, fins i tot s’acaba denunciant com ‘veneçolà’.