La lògica del mall

L’actualitat ha entrat en ebullició. Quan més indispensable semblava recuperar la mesura, construir el consens i integrar la pluralitat, més evident s’ha fet que els temps el marquen els/les que han optat per una fugida permanent cap endavant, això és, la polarització, la provocació i la irresponsabilitat, fins abocar-nos a un incipient col•lapse institucional. El recent empresonament del govern català, és una decisió què fa ben poc, ens hagués semblat del tot inconcebible. Avui és una pàgina més que sembla haver-se passat, sense trobar-se amb grans resistències, ni a l’àmbit estatal ni internacional, en un relat que amenaça amb superar noves fites i produir noves ferides que seran encara més difícils d’estroncar.

La saviesa popular ens suggereix que en aquest tipus de circumstàncies, triomfa qui va ‘a dios rogando y con el mazo dando’, això és, presentant-se com Home de bé, però sense deixar de fer tot allò que considera necessari per assolir el que pretén. Davant l’analogia interessada, i amb tal d’evitar un context, en el que fins i tot han fet punible l’humor, preferim recórrer a una altra versió de la dita que diu: “A deu pregant, i al mascle (mula) donant’. El sentit d’aquest refrany és que convé confiar, però a l’hora, s’ha de fer tot el possible per ‘sortir el més aviat possible del camí perillós’, saviesa que sembla més equànime i ajustada a la nostra realitat, més encara, quan aquesta sembla que demostra més tossuderia que una mula.

Per sortir del camí, al costat del qual serpenteja l’ombra amenaçant del precipici, convé per tant atiar la muntura i buscar amb la mirada un horitzó que ens retorni quelcom de certesa i de seguretat. Així, en la situació actual, és indispensable entendre el com hem arribat fins aquí, això és, situar la senda que ens ha abocat al disbarat actual. En aquesta tasca pot esdevenir de gran utilitat la recent publicació d’Antón Costas: “El final del desconcert’, un llibre rotund, molt ben estructurat i que ofereix una anàlisi suggerent i ponderada dels orígens, de la circumstància, però també de la sortida a aquest moment crucial, en el que semblen conjurar-se a la vegada crisi social, política i institucional.

Pel catedràtic d’economia, el paisatge agrest que dibuixa el desconcert actual, te el seu origen en la dissolució del contracte social que es va construir a la transició. Aquest hauria sigut soscavat pel creixement de la desigualtat, hauria patit el seu cop de gràcia amb les polítiques d’austeritat, i hauria entrat en fallida moral amb el rescat bancari, l’amnistia fiscal i l’extensió endèmica de la corrupció. La indignació seria la conseqüència inevitable a aquesta degradació i tindria la seva expressió en la superació del bipartidisme polític, i també en l’emergència de la tensió territorial. En aquest sentit, Costas recorda que l’ANC va ser creada tan sols quinze dies abans de les protestes multitudinàries del 15M.

Davant la deslegitimació del marc democràtic per l’assumpció de la ‘disciplina’ externa dels mercats financers i de la governança europea, en un entorn de brutal crisi social, hauria sorgit un profund desconcert, que ara clama per solucions polítiques que s’ajustin a la voluntat i a la sobirania popular. La solució per a Costas, passa per ‘democratitzar l’empresa, democratitzar l’economia i democratitzar la democràcia’, construint un consens que permeti articular un nou contracte social. Aquest és l’horitzó desitjable, i per això, el que cal és deixar de costa la maça per agafar les rendes. Tanmateix és més que probable, que els responsables no estiguin a l’alçada. La següent estació d’aquesta involució democràtica, d’aquest viatge al passat que avui ens retorna al ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’ el coneixem prou bé i, sembla ser, què alguns l’enyoren intensament.