Sabor a fel

“La democràcia és forta en la mesura que es defensa als tribunals, a les escoles, o als centres de treball”. La recent comunicació de CCOO de Madrid, en suport del policia que va denunciar la incitació a l’odi expressada en un grup de WhattsApp, posa el dit en la nafra. Enfront aquells que intenten tergiversar, acusant al funcionari de voler perjudicar la imatge de la Policia Municipal, no es pot sinó dir, amb claredat, que el descrèdit i la deslleialtat amb el cos policial, és responsabilitat exclusiva del corpuscle minoritari que va vexar i insultar, entre d’altres, a l’alcaldessa de Madrid, i que ara pretén amagar-se rere l’uniforme, amb tal de no donar la cara per la ignomínia que comporta el brutal menyspreu a allò que els hi hauria de representar.

Quelcom està passant, quan qui te el deure de garantir l’ordre i l’exercici de les llibertats, es deixa anar i alimenta, des del privilegi que suposa defensar el bé comú, una espiral d’odi que envileix a la societat. El sexisme ranci i la xenofòbia que transmeten els comentaris vessats en el xat, mostren la latència d’un discurs profundament àcid i reaccionari, que sembla propi d’una altra època, tot i instal•lar-se amb força en la nostra actualitat. Les cloaques d’interior, la lògica nauseabunda i procaç de la ‘manada’, els excessos a València, els insults a Pilar Manjón, o el recent assetjament als congressistes a Saragossa, delaten un embrutiment que s’acarnissa i reprodueix gràcies a la tolerància tàcita i a la impunitat.

Mentre que en altres països europeus, com Itàlia, Alemanya o França, l’exaltació del feixisme suposa un delicte, a l’estat, tan sols ho és si ‘per la seva naturalesa i circumstància, constitueix una incitació directa a cometre un delicte”. S’eximeixen per tant de culpa l’exhibició de símbols, la falsedat històrica o l’apologia del nazisme, si aquests no apel•len, de manera explícita, al trencament de la legalitat. Aquest és el fruit de la profilàctica condescendència amb el franquisme, d’un enverinat relativisme històric que comportà un risc moral, les conseqüències del qual avui estam pagant. El resultat és el d’un relat vacu i gregari, xenòfob i sexista, que contamina de manera creixent la quotidianitat.

Havíem assumit que el preu de la transició, el peatge de les conquestes democràtiques al nostre país, era el de mantenir en les institucions, però també en el teixit financer i empresarial, a una part significativa de qui va assolir les seves funcions i poders durant el franquisme. L’aposta era la de superar la fractura social i política, amb l’esperança de què passar pàgina, comportés, amb el pas del temps, la dissolució de l’herència negra de la dictadura. Avui la feblesa d’aquestes conquestes, la precarietat dels equilibris, es manifesten de manera rotunda amb l’efervescència d’un discurs clarament preconstitucional, que te el seu brou de cultiu en la corrupció, la instrumentalització i el més ranci patrioterisme.

La tensió territorial i la seva lògica de retroalimentació, que desarma la vigència i capacitat de mediació i consens que resideix en els mecanismes democràtics, és una immensa cortina de fum que beneficia a qui va treure partir al ‘creixement’, a la ‘crisi’ i ara li treu rèdits a la desigualtat. Qui lladra i grunyeix fins penjar-li la fel dels ullals, son els hereters de l’Espanya negra, d’una cultura analfabeta, masclista i superba, que segueix veient el principal perill en l’emancipació de les persones, especialment de les dones, i que intenta imposar el dictat dels seus instints més primaris. No hi haurà pau ni progrés fins que no s’imposi el criteri de la justícia i es posi fi a la tolerància i el consentiment, retornant-nos un horitzó en el que prevalguin les garanties i els valors democràtics.