'Botar'

Al país al que ‘votar’ s’escriu amb ‘b’, hi ha fins 10 opcions. ‘Botar’ és, segons la RAE, llançar, tirar, fer fora a algú o quelcom, i aquest, sens dubte, és un motiu massa habitual, no el fet de votar perquè surti escollit aquell o aquella en qui confiem, sinó perquè no surti un altre. Una segona accepció, així la RAE, queda reservada a aquells/es que triomfen, que és singularment el que coneixem com a ‘majoria’. Així ‘botar’ és tirar a l’aigua un vaixell, fent-ho relliscar per la grada una vegada construït i carenat. El projecte que es ‘bota’ i que llisca al mar en el fragor de l’escrutini, habitualment, al poc d’allunyar-se de la platja, transmuta en una imatge cada vegada més remota, i possiblement es perdi en l’horitzó.

La tercera opció te una empremta una mica violenta, ‘llençar contra una superfície dura, una pilota o qualsevol altre cos elàstic perquè retrocedeixi amb impuls’. És prou descriptiva i transmet la lògica del ‘vot de càstig’. Es bota no perquè surti l’un, ni tampoc perquè no surti l’altre, sinó per castigar al primer, al que probablement es va ‘botar’ en una altra ocasió, havent-hi hagut traïció programàtica pel mig. La quarta accepció és la dels esperançats. Per a ells botar és: “tirar o redreçar el timó a la part que convé, per a encaminar la proa al rumb que es vol seguir”. Parlem, sembla evident del vot que és de ‘correcció’, que no és altra cosa que un eufemisme del vot pragmàtic.

La quinta perspectiva lèxica es desdobla, gràcies a la RAE en dues imatges suggerents: ‘Botar un edifici. L’arbre bota les fulles’. Per una banda, l’escepticisme, aquest sacrilegi democràtic, pot portar a botar la pitjor opció de manera repetitiva, no com a càstig o correcció sinó per pura deixadesa cívica. Alhora, l’autor ens suggereix, potser fins i tot amb un cert ànim moralitzant, que el subjecte d’aquest acció te una alta probabilitat de ‘botar-se’ a sí mateix, això és, quedar-se sec, separar-se de la branca i precipitar-se entre iguals fins a confondre’s amb la fullaraca. Malament està la cosa, quan ‘botar’ és “dilapidar bens, especialment diners”, però tot i que esdevingui paradoxal, botar és, de vegades, dilapidar el que pertany a tots/es.

Més sentida és la setena accepció, una què, per desgràcia passa sovint desapercebuda. ‘Botar’ és “Acomiadar a algú d’una feina”, i això és el que ens passa quan votem a qui diu ‘A’ i després fa ‘B’, això és, per posar un exemple clàssic, flexibilitzar l’acomiadament i posar en perill les nostres rendes. A Costa Rica i Hondures, quan ‘boten’ “tallen arbres, arbusts o matolls”, i això quan tenen sort, perquè massa sovint no els deixen, i quan ho fan, la victòria és de qui desbrossa la riquesa, l’esquilma i aplana, total, per acabar instal•lant un camp de golf. Però ‘botar’ és també “perdre o extraviar quelcom”, i és aquest un punt melangiós, perquè tots i totes, a mesura que ‘botem’, madurem i perdem la nostra innocència.

I en desè lloc està allò pitjor, la consumació del cinisme democràtic, que és ‘botar’ amb tal d’embotar o entorpir. És l’opció del vot de ‘càstig’, però en versió col•lectiva, votar no perquè surti l’un, no surti l’altre, guanyi qui corregeixi el rumb, o qui ens pentini les canes, sinó votar perquè tot s’enfonsi. Però per sort, aquest no és el país en el que votar s’escrigui amb ‘b’. Així hem de votar sense aixecar la papereta per buscar la brisa, i amb ella la demoscòpia, ni tampoc arrimar-la a la brasa, perquè s’acaba cremant. Votar amb ‘v’ és un privilegi i per aquesta raó paga la pena agafar amb força la papereta, i doblar-la com qui s’encomana a un desig íntim, abans de depositar-la a l’urna.