Teoria i praxis transformadora

Una paradoxa central del sindicalisme, és que el seu poder sociopolític ha estat interpretat críticament no tan sols per part del capital, sinó també, i molt sovint, per part d’aquells què, des de l’organització política, però també des de la construcció teòrica, diuen defensar els interessos de la classe treballadora. Bruno Trentin descrigué magistralment, a la ‘Ciutat del Treball’, la lògica inherent als intents d’instrumentalització del treball organitzat per part del projecte polític, tensió que ha tornat a estar d’actualitat amb la crítica al sindicalisme a la que assistim avui en la translació del debat, des del marc ‘transversal’, ‘transnacional’, i de ‘classe’, a aquell altre que discorre en el marc de l’antagonisme ‘territorial’.

La crònica del distanciament entre teoria crítica i sindicalisme sociopolític, té un llarg recorregut, que ja suma gairebé 100 anys. Neix amb la reprovació de les limitacions mostrades pel moviment obrer a l’hora de marcar perfil propi, front a la lluita ‘patriòtica’ que capitalitzà tots els conflictes (també el social), en el marc de la gran guerra (1914-1918). S’estén a l’ocàs de l’autonomia i lideratge sociopolític de la lluita sindical en la revolució soviètica, i te un altre dels seus punts àlgids en la crítica al presumpte ‘fracàs’ del moviment obrer, quan es tractava de frenar i trencar l’ofensiva del feixisme als anys trenta. Aquest esperit crític supera també la 2ª guerra mundial, i travessa la segona meitat del segle XX.

Amb l’emergència del contracte social a la postguerra, la crítica al sindicalisme de classe per part de la teoria crítica, se centra en la seva suposada integració en el ‘capitalisme d’estat’. La teoria de la ‘institucionalització del conflicte de classes’ comporta la crítica a la burocratització del moviment obrer, interpretant la seva ‘intermediació’ com a ‘pertinença’ i ‘legitimació’ del sistema. La desafecció de l’aparell crític en relació al sindicalisme sociopolític, estimula un creixent distanciament mutu, que no fa sinó afeblir la confluència en aquells punts que comparteixen, i que conformen el vèrtex d’acció en el que realitzar el projecte comú, que no es altre que el de transcendir l’hegemonia del capital sobre el treball.

Perquè la teoria i la praxis de la transformació social coincideixen en aspectes fonamentals. En primer lloc en el fet què l’objectiu no és tan sols la redistribució del producte del treball, sinó també l’autonomia en la definició i gestió de la seva organització, trencant els marges del paper subaltern que li pretén imposar el capital. Un altre punt en comú és la necessitat d’activar mecanismes que estenguin la consciència de classe i que han de diluir l’acceptació, adaptació o permissivitat amb la verticalitat que introdueix el sistema. Finalment estan la centralitat que te la superació de la injustícia i de la desigualtat en ambdós discursos, i la vocació per prevenir i desarmar la racionalització deshumanitzadora del totalitarisme.

Aquestes coincidències son les que avui cobren especial rellevància. El moviment sindical ha d’incidir amb força en l’extensió d’un discurs que vagi més enllà dels interessos de part i que permeti superar les deficiències democràtiques, socials, econòmiques i ecològiques que introdueix el neoliberalisme. Més encara, si cap, en l’horitzó d’un canvi tecnològic que comporta incomptables amenaces, però també oportunitats a l’hora d’assolir nous consensos socials. Així és necessària la complementarietat amb la proposta teòrica i la sintonia política, amb tal de garantir la coherència, l’equilibri i també la complicitat d’un model socioeconòmic que serveixi als interessos de la societat global, eliminant el risc i la desigualtat com únics motors del canvi.